divendres, 1 de gener del 2010

He mort el llamàntoooooooooooool!

L’altre dia, la meva veïna (que, casualment, és la meva mare) va trucar al timbre de casa. En obrir la porta vaig trobar-me, a escassos centímetres del nas, un enorme animaló rosat, amb tentacles, que em mirava amb cara de pocs amics! Davant del meu ensurt, la mare va somriure i, tota ufanosa, va dir-me que al súper havia trobat una ganga! Un llamàntol viu que només valia 9 euros! Com que poques vegades mengem marisc, a casa, havia pensat que ara era l’ocasió!

Vam buscar, a llibres de cuina i per internet, receptes per cuinar un arròs caldós amb llamàntol, però la manera de donar mort al pobre crustaci no quedava gens clara. La qüestió era que, allà, ja teníem una olla amb aigua bullint, i el llamàntol a l’aigüera, bellugant les seves pinces, i nosaltres mirant-nos-el, sense atrevir-nos a acabar amb ell...

Jo vaig proposar de donar-li un cop al cap, amb el morter de l’all-i-oli, i mirar d’estabornir-lo; però la meva mare s’hi va negar en rodó, adduint que, probablement, li esberlaria tot el cap i, fins i tot, corríem el risc de carregar-nos-el tot sencer, i llençar nou euros al cubell de les escombraries orgàniques.

Pensant i rumiant, se’m va acudir una altra idea: podríem fer-li empassar un somnífer! No sé, potser amb mitja pastilla de les que es pren la meva mare quan no pot dormir, seria suficient, i tindria una mort dolça... Però un altre cop la meva veïna va rebutjar la meva brillant idea, dient que potser les que ens adormiríem seríem nosaltres, en menjar-nos-el i, a més, no teníem ni idea de com fer-li empassar la píndola!

Fent el cor fort, vaig agafar l’artròpode pel darrere i, mentre la meva mare fugia corrents de la cuina per no veure el lamentable assassinat, vaig introduir-lo dins l’aigua bullent, vaig col•locar-hi la tapa hermètica i me’n vaig anar també corrents i cridant, per no sentir sorolls estranys provinents de l’olla...

Després, vam jurar que mai més no faríem una cosa així; o ens porten el llamàntol ja mort, o no mengem llamàntol! Bé, jo he arribat a la conclusió que prefereixo l’arròs caldós del restaurant.

Us desitjo a tots un Bon Any Nou! El 2010 és un número força guapo, i jo crec que, encara que la situació no ens doni per menjar llamàntol ni llagosta, pot ser un bon any!