Aviso, no estic d’humor! Ja sé, ja sé..., no és una manera assenyada ni correcta de començar un escrit, però… deu ser aquest hivern, que no s’acaba mai, deu ser que porto dies refredada, mocant-me tota l’estona i tossint a les nits, deu ser per rucades semblants a aquestes que porto uns quants dies de mal humor, però així estan les coses! I la veritat és que, aquests dies, el que passa al meu voltant m’irrita més del normal.
Per posar només alguns exemples, i aconseguir així la vostra comprensió:
- encenc la tele o la ràdio i parlen de la crisi econòmica o del futbol…; canvio de canal o d’emissora, perquè la meva única intenció és distreure’m una estona, i... segueixen parlant del mateix! És que no hi ha més que aquests dos temes, a la vida? Ja en començo a estar una mica farta! Al final, acabo enganxada a un culebró sud-americà...
- m’exalto quan sento que volen retardar la jubilació fins als 67 anys! I el pitjor és que jo ja les entenc, les raons, i no hi veig gaires solucions! Quan jo sigui una respectable dona gran-gran, no hi haurà prou jovent per a mantenir-me, ni a mi ni a un munt de respectables homes i dones grans-grans com jo, i per això caldrà que seguim guanyant-nos nosaltres les garrofes... Però el problema és que, si ara ja n’estic cansada, de treballar, se’m fa molt difícil pensar que hauré de seguir al peu del canó uns quants anyets més...
- m’empipo quan, de bon matí i de camí a la feina, veig que hi ha gent que es precipita a l’interior del vagó del metro, sense esperar-se que els que volen sortir ho facin; i em quedo jo, com una bleda, l’última a entrar al comboi, i ja perdent qualsevol possibilitat de trobar un seient buit, perquè ja els han enxampat els espavilats de què parlava fa un moment.
- m’emprenyo, em piquen els ulls i estossego quan, prenent-me un tallat en un bar de dimensions diminutes, m’arriba el fum del veí i impregna els meus pulmons de nicotina i quitrà, ja prou impregnats del fum dels cotxes i dels aparells condicionadors.
Què més? ... Bé, en aquest moment no tinc el cap clar i no em vénen a la ment altres coses que em fan empipar, però segur-segur que d’aquí a cinc minuts tindré un llistat molt més llarg que el present; per això prefereixo no fer-me pesada, i posar punt i final al meu catàleg de greuges, ofenses i malcontentaments.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Estic completament d'acord amb la dona arruinada. A mi també em passa el mateix. Ara que pensava jubilarme l'any que ve, i ja anava fent plans, resulta que encara em faran treballar una mica més. No hi ha dret. Adamés cada cop em molesta més la falta d'educació i respecte de la gent.
Un petó molt gros per la dona, que adamés d'arruinada és molt maca.
Escric en aquest tema perque vull contactar amb Edward Hugh. Soc de l' Associació Pasi formada per defendre als afectats per el Banif inmobiliari del Banc de Santander. Tenim moltes coses a comentarte sobre el que esta passant amb el fons. Diguem com posarme en contacte directament amb tu, et deixo el meu mail merce@merceespelleta.com
Tant en crisi que de l'últim article ja fa molt. En sortirem d'aquesta?
La crisis en que estem immerssos està sent molt més profunda del que ens imaginavem. A veure si reenganxes un altre vegada aquest bloc i fem tots pinya.
Publica un comentari a l'entrada