Però com sempre, a Europa tampoc no hi ha consens sobre aquest punt. François Hollande va ser molt explícit dimarts passat davant el Parlament Europeu dient: " Una zona monetària ha de tenir una política de tipus de canvi o, altrament, acaba sotmesa a un tipus de canvi que no coincideix amb el veritable estat de la seva economia".La resposta del portaveu del Govern alemany va ser ràpida. "Si mirem el contetx històric, el Govern alemany manté l´opinió que l´euro no està sobrevalorat de moment." Aquesta actitud no és casual ja que Berlín està molt sensibilitzada davant qualsevol sospita que està manipulant el valor del euro.
De fet, Hollande va anar més enllà: " Europa està deixant l´euro vulnerable als moviments irracionals en una direcció o una altra". El problema és que aquests moviments no són irracionals sinó que, al contrari, segueixen una dinàmica bastant complexa associada al funcionament del que alguns anomenen l´accelerador financer global.
El problema és que vivim en un món irrevocablement globalitzat la dinàmica del qual no estava prevista en les teories i models del segle XX. L´euro està pujant perquè el ien està baixant, és així de simple, i si el BCE no decideix llançar-se a una expansió monetària massiva, no hi ha res a fer més enllà d´atenir-se a les conseqüències.Però esclar, tirar de la màquina de fer bitlles en aquestes circumstàncies equivaldria a una declaració de guerra canviària. A més, una devaluació competitiva no podem fer-la tots alhora.
Japó pateix una greu crisi de falta de creixement, i deflació continua. Durant dues dècades els responsables han aplicat una seria de polítiques tan fiscals com monetaris, però sense èxit, i el país segueix sense poder aixecar-se el cap. En tot aquest temps hi ha un sol constant - l'index de preus no puja, sinó segueix un camí cap a la davallada.
El Banc de Japó va ser el primer, fa gairebé una dècada, en introduir un tipus de interes molt baix i a prop de zero. Finalment, el novembre passat el que es ara primer ministre del país, Shinzo Abe, va anunciar que en el cas de ser elegit canviaria la política del banc central per aplicar una versió molt mes radical del sistema de expansió monetària conegut com "Quantitative Easing". D'aquesta declaració els mercats financers van sobreentendre que la política del nou govern produiria una caiguda del ien, i tothom va posicionar-se a base d'aquesta expectativa.
I aixi era. El Ien ja ha experimentat una devaluació d'un 25% amb respecte al euro i el fons de inversió de George Soros ha guanyat mil milions de dòlars a base de posicionaments. El gràfic aquí baix demostra el moviment ràpid en el valor del ien respecte a l'euro
Llavors aquesta setmana, malgrat la picabaralla sumergida el G7 no ha condemnat l'acció japonesa, perquè s'ha aplicat una política monetària no per a aconseguir explícitament un valor determinat de la divisa (això sí estaria anomenat "manipulació"), però per a intentar aconseguir un objectiu diferent, una taxa de inflació d'un 2%, encara que la consequencia ha estat una devaluació del Ien.
Mentrestant el Banc Central Europeu, lluny de fer un variant de "Quantitative Easing" agressiu, esta baixant el volum del seu balanç a la mesura que els bancs tornen els préstecs "excepcionals" abans de hora.
Com a resultat Europa te un problema greu, perquè ara per ara les economies de la zona Euro estan en recessió, i estan pendents de exportacions per aconseguir creixement, i lluny de necessitar una pujada en el valor de la divisa, necessita un tipus de canvi mes aviat dèbil. Però, les coses com son, el que necessitem es el que no tindrem. Com sempre durant aquesta crisi les polítiques de les institucions europeus van per darrera de les necessitats de les ciutadans que representen.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada