Pactar Amb El Diable a Itàlia

L’aliança entre Leo Bersani i Mario Monti hauria estat, com diuen, un matrimoni fet al cel. Almenys aquesta será la percepció a Brussel•les, Berlin i Washington. Continüitat será la lema. Les coses no canviaran, i aixó és el que compte més.

En les eleccions italianes, si la continuïtat és l'objectiu, aleshores sembla que s'assolirà. Tanmateix, la moneda té dues cares. L'estabilitat en l línea política és molt important per a un país que passa per una crisi severa. Però, continuïtat en el camp econòmic no seria una bona notícia. En contra de totes les expectatives, l'ultim trimestre de 2012, lluny de remuntar, el PIB italià accelerava la seva caiguda i saldava l'any amb un retrocés del 3,8%, que el situava en nivells de l'any 2000.

I mentre l'economia tornava al passat, l'endeutament del seu Govern va avancant cap al futur, a pas de llampec. El septembre passat va assolir nivells rècord, del 127% del PIB. Tot aixó malgrat els esforços del Govern per contenir el dèficit. El problema és que l'economia en comptes de creixer decreix constantment i això fa que el deute històric sigui cada vegada més imponent.

L'atur, entorn de l'11%, no es gaire alt comparat amb Grecia o Espanya, pero la impopularitat del govern, i de la classe política creix a mesura que s'estén el decencís devant la falta dels fruits visibles que haurien d'oferir els sacrificis. I aquest es el quid de la qüestió. Ni Berlusconi, ni el líder del moviment dels indignats Cinc Estrelles, Beppe Grillo, es caracteritzen precisamentpel seu entusiasme per l'euro, i ni l'un ni l'altre no descarten una sortida si les coses no milloren. Si el nou govern no aconsegueix èxits notables aviat, el clima es pot tornar inestable i el país es pot trobar davant uns nou comicis, amb la possibilitat que les forçes polítiques avui excloses siguin les que acabin decidint el futur del país. Tic-tac, tic-tac, el rellotge està en marxa.  


L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de febrer de 2013 en el suplement Dinero