Crisi, Quina Crisi?

El món s’ha tornat una mica confós. De cop i volta sembla que tot són bones notícies. La prima de risc ha baixat i Espanya està més lluny que mai de necessitar un rescat per part de la Unió Europea. Mentrestant, un economista darrere l’altre surt a l’escenari per declarar que malgrat la dificultat dels propers dos o tres anys, l’economia espanyola està en la senda de la recuperació.

Em sap greu, però aquesta és una conclusió que trobo difícil d’acceptar. El que jo veig al meu voltant està més a prop d’un malson que d’un ambient prometedor. L’atur està al 27%, el preu del habitatge segueix baixant, i cada vegada són més els joves que marxen del país.

I més enllà del problema de la manca de dades macroeconòmiques per justificar la tesis del retorn a creixement, em sobta que s’utilitzin arguments de l’estil “les economies sempre tornen a créixer, oi que sí?”

Moltes vegades he encès la televisió i m’he trobat una persona explicant que necessitem una estratègia per facilitar la recuperació econòmica per sortir de la crisi. Però què vol dir la paraula “recuperar”? De fet, estem segurs que estem en una crisi o potser ens trobem en el que alguns anomenen una nova normalitat?

Recuperar significa tornar a trobar alguna cosa que hem perdut, però segurament tots estarem d’acord que la clima que existia abans de 2007 era simplement insostenible. Potser no es parla de recuperar per referir-se a això sinó que es refereix a tornar a tenir una taxa de creixement positiu. És possible, però no està garantit que això passi. Però les persones que usen aquesta paraula, es conformarien amb una taxa anual de creixement del 0,5% durant la propera dècada?

Segur que no. Però potser aquestes persones no són gaire realistes, perquè les nostres societats estan envellint, les forces laborals ja no creixeran molt més i de fet en algun moment començaran a baixar, com ja està passant ara al Japó. Per això és possible que algun dia arribem al paradís de molts ecologistes i les economies deixaran de créixer i es començaran a contraure, per sempre.

És exagerat pensar que sempre necessitem més, i més, i més. El que necessitem són societats estables i sostenibles, capaces de garantir el nivell de benestar social que necessitaran el número creixent de gent gran, per difícil que sembli. Societats capaces de mirar-se al mirall i reconèixer els veritable problemes als que s’enfronten i desenvolupar estratègies adequades al moment històric que vivim. Estratègies que no són basades en fantasies sobre un món que no tornarà a ser mai més com abans. El que estic reivindicant és que això no és una crisi en el sentit en que solem utilitzar aquesta paraula, sinó que és la nova realitat, una nova forma de enfrontar els reptes de la vida. El problema és saber si estem progressant adequadament en aquest aspecte, i la resposta és segurament que no.

Dir que les societats desenvolupades no tornaran mai a viure taxes de creixement com els viscut abans de 2007 no és el mateix que dir que no hi ha res a fer. Una taxa d’atur d’un 27,2% és una barbaritat a qualsevol lloc. Un país que té escassetat de joves i que deixa marxar els més preparats no està fent la feina que ha de fer.

Dir que les coses han canviat és com dir que mentre abans taxes d’atur d’un 5% eren normals a tot arreu (fora d’Espanya), ara per ara entre un 8% i un 10% es gairebé inevitable. Però llavors cal acceptar que en Espanya les coses s’han fet molt malament. Abans, en el 2007 o el 2008, altres polítiques eren factibles (la devaluació interna, per exemple) però no es varen considerar necessàries i ara és massa tard, perquè una cosa és permetre que l’atur pugi a nivells astronòmics i l’altre és fer-lo baixar amb taxes de creixement amb prou feines perceptibles.

Sòcrates va explicar que saber el que no sabies era una mena de coneixement. Aquest tipus de coneixement no soluciona problemes però sí que obre ments i permet entreveure solucions. Reconèixer que no hi haurà recuperació econòmica en el sentit clàssic de la expressió i que no podem sortir d’una crisi que no existeix en la forma que molts ho plantegen no crearà llocs de treball, però sí que ens permetria tenir un debat que s’ubica en el món real. Això sí ens facilitaria la possibilitat de buscar mesures adaptades als problemes que realment patim. Un home o una dona de 60 anys no pot de forma realista començar a fer preparatius per participar a les properes olimpíades, però si que es pot plantejar dedicar els seus esforços a aprendre a viure i contribuir dignament en la societat en que viu.

L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 11 de maig de 2013 en el suplement Economia i Empresa