Una Generalitat Intervinguda?

El marge de autonomia financera del govern es gairebé nul.

No es cap secret que les finances de la Generalitat no estan passant pel seu millor moment. Tot el contrari, el govern de Catalunya esta passant per un moment crític on l’afixació de les seves finances forma part de un estira i arronsa a la ombra que te com a rerefons una pressió constant des de Madrid sobre la voluntat del parlament català de tirar endavant amb una consulta sobre el futur del país.

Mes enllà de la batalla constant sobre xifres i percentatges de dèficit, es important tenir algunes coses molt clares. La Generalitat depèn gairebé exclusivament de transferències que venen de Madrid, transferències de impostos prèviament pagades per contribuents catalans. La capacitat recaptaria del govern català es molt limitat, sobretot quan qualsevol iniciativa interesant, com l’impost sobre depòsits bancaris, s’anul•la per l’acció del govern central. A mes a mes, la nostre societat ja paga prou impostos i augmentar mes la pressió fiscal nomes tindria conseqüències negatives sobre el conjunt de la nostre economia. No fa falta pagar mes, el que necessitem es que es torni mes dels impostos ja pagats.

Mentrestant el govern te obligacions, despeses. Aquestes poden ser nomines, o factures de proveïdors, o el deute acumulat, uns 50 mil milions, i els interessos corresponents. De fet Catalunya es la Comunitat Autònoma mes endeutada, cosa que sovint es retreu a nosaltres des de Madrid, encara que aquest deute es en gran part producte de un sotafinancement estructural que ha durat anys, si no dècades. Els governs catalans han anat intentant complir amb les seves responsabilitats en els camps de ensenyament i salut, sense tenir accés a un finançament adequat.

Aquesta situació va aguantar fins al punt que no podia aguantar mes. Durant els anys de bonança no havia cap problema, ni els bancs ni les agencies creditícies veien l’inconvenient d’estendre crèdit. Però amb l’arribada de la crisi tot s’ha canviat. Ara el nostre deute te qualificació de bons de escombra, i els mercats ens ha girat l’esquena. La raó es molt senzilla, el rati de deute a ingressos es massa alt, i llavors hi ha una por de impagament.

Mentrestant la Generalitat ha de seguir complint amb les seves obligacions, pagant deute i refinançant la part del deute que caduca, pagant nòmines i factures, bàsicament en aquest ordre, perquè en 2011 el parlament va votar per llei que pagar deute i interessos es prioritari. Però amb els mercats tancats pagar el deute que caducava i finançar el dèficit – que al fi i al cap es simplement la diferencia entre els ingressos i els gestos – es va convertir en un malson sense respiro per la Conselleria d’Economia, fins que finalment tenien de rendir i apel•lar a Fons de Liquiditat (FLA) a la tardor de l’any passat.

Però com diu el refrany popular, res en aquesta vida ve gratis. A partir de aquest moment la Generalitat depèn gairebé exclusivament dels diners de Madrid, o bé en forma de ingressos, o bé en forma de préstecs del FLA o de l’altre fons que existeix per pagar proveïdors. I com diu un altre refrany, qui paga mana, o intenta manar, i es això que passa ara.

L’apel•lació al FLA no venia sense condicions, i per això vaig fer servir la paraula intervenció associada amb el que jo veia com un rescat, igual que el govern Espanyol va ser efectivament intervingut sobre els temes dels preferents i dels EREs que formaven part del rescat bancari. Es cert que no van arribar els homes en negre a Barcelona, però com va dir el Conseller Mas Colell en un entrevista a TV3 durant l’estiu, “L’alternatiu d’endeutar-nos mes pel nostre compte no existeix, estem molt controlats”.

I d’aquí ve el gruix del problema del 1.700 milions de Euros que ha sortit aquesta setmana. No sabem tots els detalls, però sembla clar que durant l’època de “diàleg” i de “grandesa” el govern central va deixar entendre al Conseller que els préstecs als proveïdors no es descomptarien contra els diners que podia demanar del FLA, i ara, de cop i volta sembla que no, que es restaran aquests diners del total, deixant un forat important en les finances de la Generalitat.

Al que destaca en aquest procés a mes a mes del seu arbitrarietat, es el factor de qui paga mana, i de si no ja veuran les conseqüències. Sembla que el govern català no tendra mas remei que traspassar pagaments de factures a proveïdors a l’any vinent causant malestar per tot arreu, però això només posterga un problema que tornarà l’any que ve i amb mes força. La situació del govern es simplement insostenible. S’ha de fer les coses bé, i convocar una consulta demà mateix no seria fer les coses bé, però tothom ha de ser conscient aquí que les coses només es poden aguantar mentre es poden, i ni un dia mes.

L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 21 de octobre de 2013 en el suplement Economia i Empresa