Quan em necessitis, crida’m

Els països emergents troben a faltar el mateix enteniment que pensen que ens van donar quan ho estàvem passant malament.

Perilla la recuperació econòmica espanyola? Aquesta és una pregunta que deu passar pel cap de molts catalans aquests dies veient els moviments caòtics que estan sacsejant les divises de molts països coneguts com a emergents: Brasil, Turquia, Rússia, la Índia, etcètera.

El trontoll que estem testimoniant, esta produït per la retirada sistemàtica del subministrament de liquiditat excepcional per part de la Reserva Federal dels EEUA i per la percepció de molts inversors de que els països anomenats desenvolupats estan en plena recuperació. Aquest últim punt és important perquè implica que els tipus d’interès en aquests països eventualment començaran a pujar fent els seus actius mes atractius. De fet, la forta pujada que ha experimentat la borsa espanyola a partir de maig de l’any passat ha estat en gran mesura el resultat de l’arribada de diners que s’han tret dels països emergents.

La pregunta que comença a circular ara és si aquesta crisi que s’ha produït no començarà a amenaçar la mateixa recuperació de les economies “avançades” que l’ha provocat. Certament hi ha evidencies que l’impacte s’està fent notar. Des de l’estiu passat el creixement de les exportacions tant d’Alemanya com d’aquesta “nova Alemanya” que avui dia és Espanya s’està estancant. I evidentment en termes de l’impacte sobre el comerç, el pitjor encara ha de venir. En el cas d’Espanya el novembre passat les comandes per productes industrials de països fora de la Zona Euro – principalment emergents - van caure un 10,1%, en comparació amb el mateix mes de l’any anterior. L’economia espanyola s’ha replegat sobre el consum domèstic durant el darrer semestre, però aquest recurs no es podrà aguantar gaire temps, i inclús les vendes al detall van recaure el desembre tan a Alemanya com a Espanya.

No obstant la crisi dels països emergents només podrà acabar totalment amb la fràgil recuperació espanyola, en cas d’empitjorar-se, com per exemple, si cau un país. Ucraïna o Argentina son els candidats mes evidents, llavors pot haver-hi un tipus de contagi semblant al que va passar amb Grècia. Un esdeveniment d’aquest tipus si que podria enviar l’economia global cap a la recessió. Es difícil en aquests moments avaluar les possibilitats però la situació a Ucraïna sembla cada dia que passa més delicada.

Al mateix temps és segur que la taxa de creixement en aquests països s’alentirà aquest any – estan pujant els tipus d’interès a tot arreu - tirant cap avall les perspectives per l’economia global. Per tant la pressió inflacionista sobre les matèries primeres i l’energia baixarà, i amb això creixerà l’amenaça de la deflació a Europa.

Tot plegat representa un maldecap important pels bancs centrals, perquè si la retirada de diners que s’està projectant arrel de la recuperació econòmica només serveix – a traves de la via dels emergents – per matar-la, doncs no queda gens clar si aquesta és una política encertada. Per altra banda si es torna a fer aquesta política que des d’un bon principi fomentava els desequilibris que ara s’estan corregint, llavors tornar a fer-la no sembla la via mes assenyada. Passa tres quarts del mateix amb la pujada de la borsa espanyola. Si aquesta pujada està inspirada només per la perspectiva de diners frescs de Mario Draghi, doncs el valor de les accions podria tornar a caure tan ràpidament com ha pujat, de la mateixa forma que cauen les borses de Turquia, l’Índia o el Brasil. Al cap i a la fi, tot això ens deixa amb una pregunta plantejada aquesta mateixa setmana pel governador del banc central de l’Índia Raghuram Rajan: les nostres societats no han sigut massa egoistes, utilitzant a certs països quan nosaltres estàvem contra la paret, i després deixant-los caure quan pensem – potser erròniament – que no els necessitem?

L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 1 de gener de 2014.