Este fin de semana es la celebración del día de los difuntos, los nuestros y los de los demás, pero no estaría nada mal dedicar unos breves momentos a pensar también en los moribundos. Los japoneses, por ejemplo, cuya economía y sociedad se está hundiendo lentamente, por momentos, como la Venecia que se deja ir majestuosamente hacia el fondo del mar.
Los japoneses llevan 20 años luchando infructuosamente contra los efectos secundarios de una burbuja inmobiliaria reventada que en su momento era la mayor de la historia, e intentando recuperar la dinámica económica de antaño, aunque por mucho que se esfuerzan no logran conseguirlo.
Este año el gobierno japonés tendrá un déficit fiscal de alrededor de un 10%, o sea, el mayor del mundo. Según las estimaciones del FMI, la deuda acumulada por el gobierno superará también este año los 235% del PIB del país. Además, ya hace muchos años que el banco de Japón tira de la máquina e imprime billetes, pero sin lograr la tan deseada inflación; por el contrario, el país está hundido en una deflación casi constante.
Algo va mal. Ni la política monetaria ni la política fiscal están funcionando como tendrían que funcionar. Es evidente que las recuperaciones económicas no son automáticas y hay que replantearse muchas cosas.
Según una hipótesis, a la cual yo me subscribo, la raíz de este problema se encuentra en el cambio demográfico que está en marcha en nuestras sociedades y en el envejecimiento de la población. En este sentido Japón es simplemente un pionero, cuyo dedo nos señala el camino que vamos a seguir nosotros mismos.
Sean cuales sean las razones, lo que es indiscutible es que hay vida más allá de la zona Euro, pero que esta vida no es la que muchos imaginan. No basta con tener un Banco Central que puede tanto imprimir billetes de una moneda propia como comprar la deuda del gobierno. Algo va mal y todavía estamos lejos de identificar el qué. Por lo tanto, sigo creyendo que este fin de semana convendría pensar en los moribundos, aunque sólo sea por unos momentos, para ver si podemos encontrar un diagnóstico y una cura antes de que pasen al mundo de los muertos.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 4 de novembre de 2012 en el suplement Dinero
diumenge, 4 de novembre del 2012
diumenge, 21 d’octubre del 2012
Jugando Al Gato y AL Ratón ….y Otros Pasatiempos
Según una versión de la historia el encuentro de los líderes europeos en Bruselas esta semana ha sido todo un éxito; ni España ni Italia han pedido un rescate, ni siquiera han hablado de una ayuda virtual. Por otra parte, el Presidente de la Unión Europea, Herman van Rompuy, ha proclamado triunfalmente que a partir del 01 de enero del 2013 tendremos un marco legal para establecer una unión bancaria.
Sin embargo, el espectador fortuito no podía dejar de darse cuenta de la imagen de una Angela Merkel y un François Hollande discutiendo con frialdad camino hacia dicha reunión. Los mercados financieros por su parte, han reaccionado con semejante frialdad, por no decir indiferencia. Dicho esto, habría que preguntarse “¿qué demonios pasa aquí ?”.
La primera lectura que se tiene que hacer, es que a partir de ahora todas las decisiones de la Unión serán marcadas por los plazos de la campaña electoral alemana, y es por eso que las decisiones claves de la unión bancaria sólo irán avanzando paulatinamente, pero sin esclarecer un punto clave: ¿qué pasará con el dinero requerido para la recapitalización bancaria que hace falta en países como España y Eslovenia, y con los costes de los que ya lo han hecho, como es el caso de Irlanda?. En esa decisión los países implicados se juegan mucho, y por eso, la determinación de Mariano Rajoy. Supuestamente, Angela Merkel debe tener claro que no va tomar ninguna decisión antes de los comicios.
Por su parte, el Presidente del Gobierno Español debe sentirse fortalecido, ya que los mercados se han calmado… y bastante, frente de la amenaza que representa la bazuka del Sr. Draghi. Además el interés de los mercados ha sido atraido por el “Fiscal Cliff” que se vé cada día más cerca en los EE.UU.
Invertir en el € es una buena cobertura en tiempos de incertidumbre.
En resumen, la hora de la verdad ha sido pospuesta momentáneamente, o sea, no vamos al rescate y todo el mundo puede disfrutar de este dulce momento para ir a buscar setas, o lo que crea conveniente. Y mientras vamos buscando de árbol en árbol, hurgando en la tierra como podemos, estaría bien aprovechar la ocasión para alzar la vista y ser conscientes de la devastación que han dejado los fuegos del verano, producto …dicen ….de no haber limpiado previamente nuestros bosques. ¡¡ Ay, ojalá hubiéramos actuado antes !!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 21 de octubre de 2013 en el suplement Dinero
Sin embargo, el espectador fortuito no podía dejar de darse cuenta de la imagen de una Angela Merkel y un François Hollande discutiendo con frialdad camino hacia dicha reunión. Los mercados financieros por su parte, han reaccionado con semejante frialdad, por no decir indiferencia. Dicho esto, habría que preguntarse “¿qué demonios pasa aquí ?”.
La primera lectura que se tiene que hacer, es que a partir de ahora todas las decisiones de la Unión serán marcadas por los plazos de la campaña electoral alemana, y es por eso que las decisiones claves de la unión bancaria sólo irán avanzando paulatinamente, pero sin esclarecer un punto clave: ¿qué pasará con el dinero requerido para la recapitalización bancaria que hace falta en países como España y Eslovenia, y con los costes de los que ya lo han hecho, como es el caso de Irlanda?. En esa decisión los países implicados se juegan mucho, y por eso, la determinación de Mariano Rajoy. Supuestamente, Angela Merkel debe tener claro que no va tomar ninguna decisión antes de los comicios.
Por su parte, el Presidente del Gobierno Español debe sentirse fortalecido, ya que los mercados se han calmado… y bastante, frente de la amenaza que representa la bazuka del Sr. Draghi. Además el interés de los mercados ha sido atraido por el “Fiscal Cliff” que se vé cada día más cerca en los EE.UU.
Invertir en el € es una buena cobertura en tiempos de incertidumbre.
En resumen, la hora de la verdad ha sido pospuesta momentáneamente, o sea, no vamos al rescate y todo el mundo puede disfrutar de este dulce momento para ir a buscar setas, o lo que crea conveniente. Y mientras vamos buscando de árbol en árbol, hurgando en la tierra como podemos, estaría bien aprovechar la ocasión para alzar la vista y ser conscientes de la devastación que han dejado los fuegos del verano, producto …dicen ….de no haber limpiado previamente nuestros bosques. ¡¡ Ay, ojalá hubiéramos actuado antes !!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 21 de octubre de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 7 d’octubre del 2012
Llegue La Hora De La Verdad
Despues de tres meses de incertidumbre, todo apunta que esta llegando el momento de la verdad, y que Mariano Rajoy no tardara mucho mas en pedir el rescate. Question de semanas dicen, a lo mejor después de las eleccións de Galicia aunque las voces mas sabios advierten que después de las de Galicia vienen las comicis catalanas, y enfrontar un mes solo delante del peligro de los mercados en este contexto, mejor que no porque posaría al centro de la escenario global la politica del gobierno central sobre las CCAA, y es precisamente aquí donde tienen mas dudas. Además, como explica el mismo Mario Draghi, cuanto mas tarde la decisión mas costoso la factura.
Pero tampoco sera una decisión de tomar a la ligera, porque sean quales sean las condiciones, no cabe duda que España perderá una parte significativa de su soverannia, y no sera amo en su propia casa.
Todo apunta a que la condicionalidad será muy estricta, y no exclusivamente en termes de una eventual restructuración del sistema de pensiones, pero también al nivel de vigilancia. Mario Draghi tendrá claro que una vez que empieza el programa de comprar bonos, difícilmente puedo dejar de hacer lo en caso de incomplimento sin poner en peligro la moneda única. Entonces las guarantias serán importantes.
No cabe duda que la intervención del banco central europeo conllevera tipos de interés mas bajo tanto para el estado como para los bancos, y eso dara al país una cierta estabilidad. Y la economía real? Que pasara allà? El paro seguira su camino por arriba. No es de descarta que llegue a un 27% el año que viene, pero con los números de crecimiento que tenemos por delante en el mejor de los casos, difícilmente se puede generar empleo en números importantes. Parece que no hay escanarios que situen el paro por debajo del 20% esta década. Salvar el Euro es necesario, pero resultara caro, sobretodo para las familias españolas que cada vez mas tenen dificuldades a llegar a final de mes. Para ellas hay un momento de verdad cada treinta días.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 7 de octobre de 2012 en el suplement Dinero
Pero tampoco sera una decisión de tomar a la ligera, porque sean quales sean las condiciones, no cabe duda que España perderá una parte significativa de su soverannia, y no sera amo en su propia casa.
Todo apunta a que la condicionalidad será muy estricta, y no exclusivamente en termes de una eventual restructuración del sistema de pensiones, pero también al nivel de vigilancia. Mario Draghi tendrá claro que una vez que empieza el programa de comprar bonos, difícilmente puedo dejar de hacer lo en caso de incomplimento sin poner en peligro la moneda única. Entonces las guarantias serán importantes.
No cabe duda que la intervención del banco central europeo conllevera tipos de interés mas bajo tanto para el estado como para los bancos, y eso dara al país una cierta estabilidad. Y la economía real? Que pasara allà? El paro seguira su camino por arriba. No es de descarta que llegue a un 27% el año que viene, pero con los números de crecimiento que tenemos por delante en el mejor de los casos, difícilmente se puede generar empleo en números importantes. Parece que no hay escanarios que situen el paro por debajo del 20% esta década. Salvar el Euro es necesario, pero resultara caro, sobretodo para las familias españolas que cada vez mas tenen dificuldades a llegar a final de mes. Para ellas hay un momento de verdad cada treinta días.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 7 de octobre de 2012 en el suplement Dinero
diumenge, 9 de setembre del 2012
Baile de Dos
Despues de casi dos meses de prevaricación, finalmente Mario Draghi ha abierto la puerta a la compra, por parte del BCE, de Bonos del Estado Español. Eso sí, las compras serán sólo de bonos de corta maturidad y, exclusívamente, en el mercado secundario. Pero aquí nada es gratis. Un país que quiere activar el mecanismo tendrá que pedir un rescate, con condiciones que no serán blandas, porque implicarán una estricta supervisión, incluyendo la participación del FMI.
Dicho esto, hay matices, porque como el comunicado de prensa nos explica, habrá dos modalidades posibles, una – que sólo consistirá en una línea de crédito precuacionario – más `light`que la otra, que implicaria un programa de ajustes macroeconómicos clásicos del tipo FMI.
Pero aunque la puerta a la que tantas veces han llamado ya está abierta, lo que no queda claro son las ganas que tiene Mariano Rajoy para entrar. A nadie le gusta tener a los hombres de negro alojados en su casa, y la experiencia griega con el tema deja mucho para desear. Por otra parte, los crecientes problemas de liquidez que está sufriendo el estado sugieren que la decisión no tardará mucho en ser tomada. Esta indecisión no es difícil de entender porque la casa de la Troika, por muy acogedora que parece, tiene ciertas desventajas, tanto para el huésped como para el anfitrión. Como en el caso del famoso Hotel California no hay dificultad para entrar, pero no queda muy claro cómo y en que condiciones uno va a salir. Mario Draghi ha advertido que el Banco dejará de comprar bonos de un país que no cumpla, ¿pero es creible esta postura? Un país sin capacidad de cumplir sería un país en dificultades. Dejando de comprar sus bonos quedaría a merced de los mercados y, si este país fuera España, el riesgo de ruptura de la zona euro sería muy grande. En fin, Mariano Rajoy tendrá mucha cosa para estudiar este fin de semana.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de septembre de 2012 en el suplement Dinero
Dicho esto, hay matices, porque como el comunicado de prensa nos explica, habrá dos modalidades posibles, una – que sólo consistirá en una línea de crédito precuacionario – más `light`que la otra, que implicaria un programa de ajustes macroeconómicos clásicos del tipo FMI.
Pero aunque la puerta a la que tantas veces han llamado ya está abierta, lo que no queda claro son las ganas que tiene Mariano Rajoy para entrar. A nadie le gusta tener a los hombres de negro alojados en su casa, y la experiencia griega con el tema deja mucho para desear. Por otra parte, los crecientes problemas de liquidez que está sufriendo el estado sugieren que la decisión no tardará mucho en ser tomada. Esta indecisión no es difícil de entender porque la casa de la Troika, por muy acogedora que parece, tiene ciertas desventajas, tanto para el huésped como para el anfitrión. Como en el caso del famoso Hotel California no hay dificultad para entrar, pero no queda muy claro cómo y en que condiciones uno va a salir. Mario Draghi ha advertido que el Banco dejará de comprar bonos de un país que no cumpla, ¿pero es creible esta postura? Un país sin capacidad de cumplir sería un país en dificultades. Dejando de comprar sus bonos quedaría a merced de los mercados y, si este país fuera España, el riesgo de ruptura de la zona euro sería muy grande. En fin, Mariano Rajoy tendrá mucha cosa para estudiar este fin de semana.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de septembre de 2012 en el suplement Dinero
dilluns, 4 d’abril del 2011
Finançar La Generalitat: Un Repte Ple de Opportunitats
La economia i la societat catalana es troben en aquests moments davant de la crisi més important de la seva història recent, amb uns reptes i unes dificultats que son els mes grans de tota la època de la post dictadura. Però abans de tot, no hem de oblidar mai que les crisis i els reptes també son oportunitats. Oportunitats per demostrar al mon qui som, i per fer encara mes fort el nostre país. Serà una prova de foc.
Donat la gravetat i la complexitat de la situació actual, és molt important que les persones que tenen la responsabilitat de prendre decisions recullin el més ampli ventall d’opinions possible per estar ben informades; tant sols així, les seves decisions podran ser en la mesura encertades.
Dic això perquè, malauradament, en aquests moments no es pot pas donar per fet que, a Espanya, el pitjor de la crisi financera ja ha passat, donat què encara existeix una quantitat significativa de problemes importants pendents de solució. Aquests problemes tenen un impacte directe sobre l’economia catalana, i en cas de no ser resolts ràpidament, o bé ens conduiran a un estancament de la nostre economia per manca de crèdit, o en el pitjor dels casos l’economia pot caure en el tipus d’espiral negativa que, a hores d’ara, caracteritza l’economia grega.
Per desgracia nostre, i malgrat que les arrels son ben diferents, en el fons el problema es el mateix: Catalunya té un sector privat fortament sobre endeutat, i un govern que no pot finançar-se en els mercats internacionals. La diferencia entre els dos països cau en el fet de que el govern grec no pot finançar-se perquè ha viscut durant molts anys per sobre de la seva capacitat, mentre que Catalunya no pot finançar-se perquè Espanya ha viscut per sobre de la seva capacitat, a cost de impostos Catalans, mentre que la relació de dependència fiscal vol dir que el govern català no disposa dels seus propis diners en suficient quantitat per pagar els seus deutes. Per tant la Generalitat de Catalunya té el ràting que té perquè depèn de la voluntat d’un altre.
La possibilitat de una trajectòria grega, cal tenir-la tots present quan pensem en la magnitud de la tisorada que es demana de nosaltres des de Madrid, perquè si realment es tanca l’aixeta, i Catalunya es veu forçada de fer una retallada de més de un quinze per cent, això no només ens provocarà un altre recessió per l’economia catalana, sinó que també pot precipitar que la crisi s’agreugi encara més en els anys a venir.
És força probable que, Portugal, en les properes setmanes, hagi d’acudir al Fons de rescat europeu. Aquest fet provocarà que els mercats financers, com a pas següent, posin el seu punt de mira, més enfocat que mai, cap a l’economia espanyola. Miraran, i amb lupa, les necessitats de les entitats financeres, la competitivitat i capacitat de creixement, i el dèficit fiscal, i sobretot en aquest context el dèficit fiscal de les comunitats autònomes. I aquí és on es troba la trampa pel Govern Català, perquè els mercats amb tota probabilitat s’obsessionaran amb si les comunitats autònomes son capaços en 2011 de assolir el objectiu de un dèficit d’un 1,3% del PIB marcat pel Govern central.
Per evitar caure en la trampa, el govern català haurà de filar molt prim amb les seves polítiques pressupostaries i comunicacionals. El missatge que els catalans han de enviar al mon haurà de ser que son gent seria i responsable, que estan ben conscients del moment molt complicat que vivim pel futur del euro, un moment en el qual qualsevol sortida de la línea marcada per les autoritats europees pot tenir conseqüències molt nefastes pel conjunt de les ciutadans europeus. I per l’altre banda hem de defensar els nostres interessos, i els interessos dels catalans que estan pendents dels serveis que proporciona la Generalitat.
En aquests moments la política del Govern espanyol està conduïda més per la por que no pas per la recerca de solucions; por de caure en mans del rescat, i por de tenir que explicar als ciutadans espanyols que han de posar diners públics als bancs. Per tant, el nivell de dèficit es veu com un punt crític. Per entendre fins a quin punt el marge de maniobra del govern espanyol esta limitat en aquests moments, només fa falta mirar la falta de ganes que té per resoldre els problemes del sistema financer, tot i que, no solucionar aquests problemes, vol dir no sortir de la crisi. Com que qualsevol injecció de diners al sector serà sumada a la part del dèficit (veure el cas d’Irlanda), no volen admetre l’abast del problema. Mentrestant l’economia real s’asfixia. Seriem massa ingenus si no fóssim capaços de reconèixer que si no van moure fitxa adequadament pels bancs i per les caixes, difícilment ho faran per Catalunya.
Per superar els problemes actuals s’ha de dissenyar una estratègia que sigui eficaç, i al mateix temps creïble. A curt termini hem de presentar mesures als mercats que siguin factibles i que demostrin una determinació per solucionar els problemes encara que això vol dir tenir un dèficit aquest any per sota les nostres necessitats reals. No hem de oblidar mai que en aquests moments delicats actuem amb només llibertat condicional. Per molt que volem gastar mes diners, si no tenim capacitat financera difícilment ho podrem fer.
Les nostres entitats financeres no estan pas en el seu millor moment, i no podem tampoc demanar-les-hi, ja que depenen per la seva liquiditat i solvència del Banc de Espanya, que concedeixin crèdits no autoritzats o que facin de intermediaris per vendre bons als nostres ciutadans, si l’emissió d’aquests bons no esta autoritzada. A més a més hem de ser molt curosos amb això dels bons patriòtics, perquè si el govern central no actua de bona fe, es pot produir una situació de buit el proper any o el següent si no s’autoritzés cap més nova emissió de bons per liquidar la emissió anterior que estarà propera al venciment.
Hem de ser molt vigilants en el moment de plantar cara comprovant que no ens posem en un tràngol a on nosaltres mateixos podríem sortir-ne mes perjudicats. Doncs, realísticament, si la situació a curt termini no ens deixa cap mes remei que salvar els mobles i aguantar, a llarg termini necessitem un full de ruta que pugui garantir que som capaços, amb el balanç fiscal que tenim, de treure’ns de sobre el llast del sistema de finançament actual. Això es la única via que tenim disponible per començar a reduir el pes del deute, i no només el dèficit a curt termini.
Per finançar a curt termini, hi ha vies tècniques adequades, però qualsevol d’aquestes vies només serà factible si al mateix temps es posa en marxa una estratègia política capaç de forçar la voluntat del país.
Com he citat anteriorment, el que més caracteritza la postura del govern espanyol és la “por, por de caure en un rescat. Catalunya ha de dissenyar una estratègia prou subtil per aprofitar d’aquest ambient de por per redreçar el nostre finançament mentre siguem capaços de mantenir la nostre reputació i credibilitat internacional. Últimament la idea de que les finances catalanes representen una seria amenaça per la capacitat de l’estat espanyol de finançar-se i per tant una amenaça al futur de l’euro ha guanyat força en la premsa internacional No cal entretenir-nos massa en debatre fins a quin punt això és cert, la veritat es que el govern d’Espanya, i inclús la mateixa Comissió Europea, prenen molt seriosament aquesta possibilitat. Llavors, tot i ser del tot responsable, aquí hi ha un espai on hem de jugar.
En aquest sentit el President Mas ha fet bé en votar a favor de la independència en la consulta popular del mes d’abril. És un avís, un avís que té molt poques implicacions al nivell pràctic, però que es ple de significat al nivell ideològic. Bàsicament, si mirem cap a Bèlgica, una de les coses que als inversors no els hi agrada gens, és la perspectiva d’invertir en un país que pot trencar-se en qualsevol moment en dues parts o més. Llavors aquesta amenaça existeix avui i aquí. Els ciutadans catalans no entenen que tot i tenir un superàvit fiscal amb l'Estat espanyol, son ells que s’han de sotmetre a unes retallades brutals, i sobretot en el sistema sanitari, i els que prenen les decisions a Madrid han de entendre això.
L’amenaça d’un moviment creixent demanant la independència és real, i sobretot si després de les eleccions generals de 2012 tinguéssim un govern del PP amb majoria absoluta i la demanda per un concert econòmic queda encara sense resposta.
Donat que, en les circumstàncies actuals, és impossible pel Govern espanyol concedir públicament una millora en el finançament català, serà necessari idear una estratègia més subtil. Caldrà pressionar l'Estat espanyol perquè aquest al seu temps pressioni Brussel•les i perquè Brussel•les en conseqüència pressioni el BCE, amb l’únic objectiu que nosaltres aconseguim finançar-nos sense problemes. Com dic, els mitjans tècnics hi son, el que fa falta en aquests moments es voluntat.
És evident que tot això ha d’estar recolzat per un pla de reducció de dèficit creïble, un atac sobre el nostre ràting amb les agències creditícies, i un full de ruta per realment sortir d'aquest pou a on ens trobem actualment. I per assegurar-nos que no hi tornarem a caure mai més. Es a dir, els Catalans han de jugar amb una estratègia que fa un ventall de possibilitats entre un "salvar els mobles" a curt termini, i la sortida de controlar el seu propi destí a mig plaç.
Donat la gravetat i la complexitat de la situació actual, és molt important que les persones que tenen la responsabilitat de prendre decisions recullin el més ampli ventall d’opinions possible per estar ben informades; tant sols així, les seves decisions podran ser en la mesura encertades.
Dic això perquè, malauradament, en aquests moments no es pot pas donar per fet que, a Espanya, el pitjor de la crisi financera ja ha passat, donat què encara existeix una quantitat significativa de problemes importants pendents de solució. Aquests problemes tenen un impacte directe sobre l’economia catalana, i en cas de no ser resolts ràpidament, o bé ens conduiran a un estancament de la nostre economia per manca de crèdit, o en el pitjor dels casos l’economia pot caure en el tipus d’espiral negativa que, a hores d’ara, caracteritza l’economia grega.
Per desgracia nostre, i malgrat que les arrels son ben diferents, en el fons el problema es el mateix: Catalunya té un sector privat fortament sobre endeutat, i un govern que no pot finançar-se en els mercats internacionals. La diferencia entre els dos països cau en el fet de que el govern grec no pot finançar-se perquè ha viscut durant molts anys per sobre de la seva capacitat, mentre que Catalunya no pot finançar-se perquè Espanya ha viscut per sobre de la seva capacitat, a cost de impostos Catalans, mentre que la relació de dependència fiscal vol dir que el govern català no disposa dels seus propis diners en suficient quantitat per pagar els seus deutes. Per tant la Generalitat de Catalunya té el ràting que té perquè depèn de la voluntat d’un altre.
La possibilitat de una trajectòria grega, cal tenir-la tots present quan pensem en la magnitud de la tisorada que es demana de nosaltres des de Madrid, perquè si realment es tanca l’aixeta, i Catalunya es veu forçada de fer una retallada de més de un quinze per cent, això no només ens provocarà un altre recessió per l’economia catalana, sinó que també pot precipitar que la crisi s’agreugi encara més en els anys a venir.
És força probable que, Portugal, en les properes setmanes, hagi d’acudir al Fons de rescat europeu. Aquest fet provocarà que els mercats financers, com a pas següent, posin el seu punt de mira, més enfocat que mai, cap a l’economia espanyola. Miraran, i amb lupa, les necessitats de les entitats financeres, la competitivitat i capacitat de creixement, i el dèficit fiscal, i sobretot en aquest context el dèficit fiscal de les comunitats autònomes. I aquí és on es troba la trampa pel Govern Català, perquè els mercats amb tota probabilitat s’obsessionaran amb si les comunitats autònomes son capaços en 2011 de assolir el objectiu de un dèficit d’un 1,3% del PIB marcat pel Govern central.
Per evitar caure en la trampa, el govern català haurà de filar molt prim amb les seves polítiques pressupostaries i comunicacionals. El missatge que els catalans han de enviar al mon haurà de ser que son gent seria i responsable, que estan ben conscients del moment molt complicat que vivim pel futur del euro, un moment en el qual qualsevol sortida de la línea marcada per les autoritats europees pot tenir conseqüències molt nefastes pel conjunt de les ciutadans europeus. I per l’altre banda hem de defensar els nostres interessos, i els interessos dels catalans que estan pendents dels serveis que proporciona la Generalitat.
En aquests moments la política del Govern espanyol està conduïda més per la por que no pas per la recerca de solucions; por de caure en mans del rescat, i por de tenir que explicar als ciutadans espanyols que han de posar diners públics als bancs. Per tant, el nivell de dèficit es veu com un punt crític. Per entendre fins a quin punt el marge de maniobra del govern espanyol esta limitat en aquests moments, només fa falta mirar la falta de ganes que té per resoldre els problemes del sistema financer, tot i que, no solucionar aquests problemes, vol dir no sortir de la crisi. Com que qualsevol injecció de diners al sector serà sumada a la part del dèficit (veure el cas d’Irlanda), no volen admetre l’abast del problema. Mentrestant l’economia real s’asfixia. Seriem massa ingenus si no fóssim capaços de reconèixer que si no van moure fitxa adequadament pels bancs i per les caixes, difícilment ho faran per Catalunya.
Per superar els problemes actuals s’ha de dissenyar una estratègia que sigui eficaç, i al mateix temps creïble. A curt termini hem de presentar mesures als mercats que siguin factibles i que demostrin una determinació per solucionar els problemes encara que això vol dir tenir un dèficit aquest any per sota les nostres necessitats reals. No hem de oblidar mai que en aquests moments delicats actuem amb només llibertat condicional. Per molt que volem gastar mes diners, si no tenim capacitat financera difícilment ho podrem fer.
Les nostres entitats financeres no estan pas en el seu millor moment, i no podem tampoc demanar-les-hi, ja que depenen per la seva liquiditat i solvència del Banc de Espanya, que concedeixin crèdits no autoritzats o que facin de intermediaris per vendre bons als nostres ciutadans, si l’emissió d’aquests bons no esta autoritzada. A més a més hem de ser molt curosos amb això dels bons patriòtics, perquè si el govern central no actua de bona fe, es pot produir una situació de buit el proper any o el següent si no s’autoritzés cap més nova emissió de bons per liquidar la emissió anterior que estarà propera al venciment.
Hem de ser molt vigilants en el moment de plantar cara comprovant que no ens posem en un tràngol a on nosaltres mateixos podríem sortir-ne mes perjudicats. Doncs, realísticament, si la situació a curt termini no ens deixa cap mes remei que salvar els mobles i aguantar, a llarg termini necessitem un full de ruta que pugui garantir que som capaços, amb el balanç fiscal que tenim, de treure’ns de sobre el llast del sistema de finançament actual. Això es la única via que tenim disponible per començar a reduir el pes del deute, i no només el dèficit a curt termini.
Per finançar a curt termini, hi ha vies tècniques adequades, però qualsevol d’aquestes vies només serà factible si al mateix temps es posa en marxa una estratègia política capaç de forçar la voluntat del país.
Com he citat anteriorment, el que més caracteritza la postura del govern espanyol és la “por, por de caure en un rescat. Catalunya ha de dissenyar una estratègia prou subtil per aprofitar d’aquest ambient de por per redreçar el nostre finançament mentre siguem capaços de mantenir la nostre reputació i credibilitat internacional. Últimament la idea de que les finances catalanes representen una seria amenaça per la capacitat de l’estat espanyol de finançar-se i per tant una amenaça al futur de l’euro ha guanyat força en la premsa internacional No cal entretenir-nos massa en debatre fins a quin punt això és cert, la veritat es que el govern d’Espanya, i inclús la mateixa Comissió Europea, prenen molt seriosament aquesta possibilitat. Llavors, tot i ser del tot responsable, aquí hi ha un espai on hem de jugar.
En aquest sentit el President Mas ha fet bé en votar a favor de la independència en la consulta popular del mes d’abril. És un avís, un avís que té molt poques implicacions al nivell pràctic, però que es ple de significat al nivell ideològic. Bàsicament, si mirem cap a Bèlgica, una de les coses que als inversors no els hi agrada gens, és la perspectiva d’invertir en un país que pot trencar-se en qualsevol moment en dues parts o més. Llavors aquesta amenaça existeix avui i aquí. Els ciutadans catalans no entenen que tot i tenir un superàvit fiscal amb l'Estat espanyol, son ells que s’han de sotmetre a unes retallades brutals, i sobretot en el sistema sanitari, i els que prenen les decisions a Madrid han de entendre això.
L’amenaça d’un moviment creixent demanant la independència és real, i sobretot si després de les eleccions generals de 2012 tinguéssim un govern del PP amb majoria absoluta i la demanda per un concert econòmic queda encara sense resposta.
Donat que, en les circumstàncies actuals, és impossible pel Govern espanyol concedir públicament una millora en el finançament català, serà necessari idear una estratègia més subtil. Caldrà pressionar l'Estat espanyol perquè aquest al seu temps pressioni Brussel•les i perquè Brussel•les en conseqüència pressioni el BCE, amb l’únic objectiu que nosaltres aconseguim finançar-nos sense problemes. Com dic, els mitjans tècnics hi son, el que fa falta en aquests moments es voluntat.
És evident que tot això ha d’estar recolzat per un pla de reducció de dèficit creïble, un atac sobre el nostre ràting amb les agències creditícies, i un full de ruta per realment sortir d'aquest pou a on ens trobem actualment. I per assegurar-nos que no hi tornarem a caure mai més. Es a dir, els Catalans han de jugar amb una estratègia que fa un ventall de possibilitats entre un "salvar els mobles" a curt termini, i la sortida de controlar el seu propi destí a mig plaç.
dijous, 13 de gener del 2011
Un Temps Per Fer Deures O Maletes?
L'economia catalana desprès de deu anys de desajustos, pateix greus problemes, que no seran gens fàcils de corregir. Els anys que venen seran complicats per tota la societat catalana. Complicats però al mateix temps plens de reptes i possibilitats. Com es ben conegut, els primers anys d'aquest segle eren els anys de la bombolla immobiliària, una època en la que tota una societat gaudia d'un nivell de vida molt per sobre de les possibilitats econòmiques reals dels seus integrants. Com deia Titus Maccius Plautus "soc un home ric perquè no pago els meus creditors".
Ara ha arribat el moment de fer els deures i preperar-nos per tornar els diners prestats. O aixó, com a minim es el que el seny ens aconsella. Pero la raó també ens fa recordar que aquesta situació no serà fàcil de gestionar, ni al nivell personal, ni al nivell social i politic, degut el fet de que durant un llarg període el nivell de vida es mantindrà per sota de les possibilitats del conjunt de la societat mentre els balanços aniran corregint-se. I a mes a mes, tindrem el vent en contra, ja que seran anys de ràpid envelliment , amb uns índex percentuals de dependència de la gent gran que aniran pujant al mateix temps que haurem de fer front als problemes ja acumulats. Per tant, hem de tenir present que pot passar que no tot surt com previst. Llavors, tenim un plan “B”?
El que potser s’ha recalcat menys en tot aixó es el vincle que existeix entre els desequilibris que pateix l'economia catalana i l'experiment monetari que ha donat vida al euro. Si l'any 2005 va ser possible donar una nota d'aprovat amb excel•lència a la moneda única, al final de la dècada el veredicte no sembla tan clar. Amb l’arribada de la crisi de deute sobirana la existència de mancances institucionals importants s'ha fet palesa. A mes a mes, tothom es conscient que s'han comes errors en l'aplicació del pacte de estabilitat i creixement i en la política monetària dut a terme. Llavors els problemes que patim no son exclusivament nostres. Son problemes compartits, amb responsabilitats col•lectives. Pero, estarem a l’altura de aquestes reponsibilitats? El problema esta en fins a quin punt els països membres de la unió monetària estan disposats a compartir-les. Al cap i a la fi, qui pagarà els plats trencats? Si no trobem un acord entre els països de la zona euro en aquest sentit, difícilment la moneda sobreviurà. Aquest es el principal motiu per el qual els inversors i els mercats estan tan nerviosos últimament.
Bàsicament, ara per ara, hi ha tres escenaris pel futur, i en funció de quin sigui el definitiu, la lectura política pot canviar.
Els problemes actuals no son simplement qüestions fiscals. Han creat desequilibris importants, i s'han de corregir, si no les economies de la perifèria de Europa no tornaran a créixer. Per assolir aquest fi Alemanya hauria de canviar radicalment de postura, ja que la estructura de la zona euro des de el punt de vista politic hauria de convertir-se en un sol estat federal, semblant els Estats Units.
Si això no resulta viable els Alemanys (potser en compania dels Holandesos i els Austríacs) es poden cansar de dur el pes del vaixell i marxar de la zona euro per crear la seva pròpia moneda, deixant Espanya, i per tan el nostre país, en una mena de “Euro Latino”. Aixó reduiria la pressió de preus sobre els sectors turistics, industrials i immobiliaris, pero ens deixaria amb un entorn politic complicat i poc estable.
La tercera possibilitat es que ningú faci res, o millor dit que no facin prou, ni prou rapid. Si les coses van així pot pasar el pitjor de tot, que seria que l’euro desintegres pel seu propi pes en mans dels mercats financers i per tan de forma caòtica. En aquest cas Espanya tornera a la pesseta en condicions pèssimes, i els catalans haurem de preguntar-nos, i de forma ben clara: que fem?
Ara ha arribat el moment de fer els deures i preperar-nos per tornar els diners prestats. O aixó, com a minim es el que el seny ens aconsella. Pero la raó també ens fa recordar que aquesta situació no serà fàcil de gestionar, ni al nivell personal, ni al nivell social i politic, degut el fet de que durant un llarg període el nivell de vida es mantindrà per sota de les possibilitats del conjunt de la societat mentre els balanços aniran corregint-se. I a mes a mes, tindrem el vent en contra, ja que seran anys de ràpid envelliment , amb uns índex percentuals de dependència de la gent gran que aniran pujant al mateix temps que haurem de fer front als problemes ja acumulats. Per tant, hem de tenir present que pot passar que no tot surt com previst. Llavors, tenim un plan “B”?
El que potser s’ha recalcat menys en tot aixó es el vincle que existeix entre els desequilibris que pateix l'economia catalana i l'experiment monetari que ha donat vida al euro. Si l'any 2005 va ser possible donar una nota d'aprovat amb excel•lència a la moneda única, al final de la dècada el veredicte no sembla tan clar. Amb l’arribada de la crisi de deute sobirana la existència de mancances institucionals importants s'ha fet palesa. A mes a mes, tothom es conscient que s'han comes errors en l'aplicació del pacte de estabilitat i creixement i en la política monetària dut a terme. Llavors els problemes que patim no son exclusivament nostres. Son problemes compartits, amb responsabilitats col•lectives. Pero, estarem a l’altura de aquestes reponsibilitats? El problema esta en fins a quin punt els països membres de la unió monetària estan disposats a compartir-les. Al cap i a la fi, qui pagarà els plats trencats? Si no trobem un acord entre els països de la zona euro en aquest sentit, difícilment la moneda sobreviurà. Aquest es el principal motiu per el qual els inversors i els mercats estan tan nerviosos últimament.
Bàsicament, ara per ara, hi ha tres escenaris pel futur, i en funció de quin sigui el definitiu, la lectura política pot canviar.
Els problemes actuals no son simplement qüestions fiscals. Han creat desequilibris importants, i s'han de corregir, si no les economies de la perifèria de Europa no tornaran a créixer. Per assolir aquest fi Alemanya hauria de canviar radicalment de postura, ja que la estructura de la zona euro des de el punt de vista politic hauria de convertir-se en un sol estat federal, semblant els Estats Units.
Si això no resulta viable els Alemanys (potser en compania dels Holandesos i els Austríacs) es poden cansar de dur el pes del vaixell i marxar de la zona euro per crear la seva pròpia moneda, deixant Espanya, i per tan el nostre país, en una mena de “Euro Latino”. Aixó reduiria la pressió de preus sobre els sectors turistics, industrials i immobiliaris, pero ens deixaria amb un entorn politic complicat i poc estable.
La tercera possibilitat es que ningú faci res, o millor dit que no facin prou, ni prou rapid. Si les coses van així pot pasar el pitjor de tot, que seria que l’euro desintegres pel seu propi pes en mans dels mercats financers i per tan de forma caòtica. En aquest cas Espanya tornera a la pesseta en condicions pèssimes, i els catalans haurem de preguntar-nos, i de forma ben clara: que fem?
dilluns, 15 de febrer del 2010
Jo sí que estic en crisi!
Aviso, no estic d’humor! Ja sé, ja sé..., no és una manera assenyada ni correcta de començar un escrit, però… deu ser aquest hivern, que no s’acaba mai, deu ser que porto dies refredada, mocant-me tota l’estona i tossint a les nits, deu ser per rucades semblants a aquestes que porto uns quants dies de mal humor, però així estan les coses! I la veritat és que, aquests dies, el que passa al meu voltant m’irrita més del normal.
Per posar només alguns exemples, i aconseguir així la vostra comprensió:
- encenc la tele o la ràdio i parlen de la crisi econòmica o del futbol…; canvio de canal o d’emissora, perquè la meva única intenció és distreure’m una estona, i... segueixen parlant del mateix! És que no hi ha més que aquests dos temes, a la vida? Ja en començo a estar una mica farta! Al final, acabo enganxada a un culebró sud-americà...
- m’exalto quan sento que volen retardar la jubilació fins als 67 anys! I el pitjor és que jo ja les entenc, les raons, i no hi veig gaires solucions! Quan jo sigui una respectable dona gran-gran, no hi haurà prou jovent per a mantenir-me, ni a mi ni a un munt de respectables homes i dones grans-grans com jo, i per això caldrà que seguim guanyant-nos nosaltres les garrofes... Però el problema és que, si ara ja n’estic cansada, de treballar, se’m fa molt difícil pensar que hauré de seguir al peu del canó uns quants anyets més...
- m’empipo quan, de bon matí i de camí a la feina, veig que hi ha gent que es precipita a l’interior del vagó del metro, sense esperar-se que els que volen sortir ho facin; i em quedo jo, com una bleda, l’última a entrar al comboi, i ja perdent qualsevol possibilitat de trobar un seient buit, perquè ja els han enxampat els espavilats de què parlava fa un moment.
- m’emprenyo, em piquen els ulls i estossego quan, prenent-me un tallat en un bar de dimensions diminutes, m’arriba el fum del veí i impregna els meus pulmons de nicotina i quitrà, ja prou impregnats del fum dels cotxes i dels aparells condicionadors.
Què més? ... Bé, en aquest moment no tinc el cap clar i no em vénen a la ment altres coses que em fan empipar, però segur-segur que d’aquí a cinc minuts tindré un llistat molt més llarg que el present; per això prefereixo no fer-me pesada, i posar punt i final al meu catàleg de greuges, ofenses i malcontentaments.
Per posar només alguns exemples, i aconseguir així la vostra comprensió:
- encenc la tele o la ràdio i parlen de la crisi econòmica o del futbol…; canvio de canal o d’emissora, perquè la meva única intenció és distreure’m una estona, i... segueixen parlant del mateix! És que no hi ha més que aquests dos temes, a la vida? Ja en començo a estar una mica farta! Al final, acabo enganxada a un culebró sud-americà...
- m’exalto quan sento que volen retardar la jubilació fins als 67 anys! I el pitjor és que jo ja les entenc, les raons, i no hi veig gaires solucions! Quan jo sigui una respectable dona gran-gran, no hi haurà prou jovent per a mantenir-me, ni a mi ni a un munt de respectables homes i dones grans-grans com jo, i per això caldrà que seguim guanyant-nos nosaltres les garrofes... Però el problema és que, si ara ja n’estic cansada, de treballar, se’m fa molt difícil pensar que hauré de seguir al peu del canó uns quants anyets més...
- m’empipo quan, de bon matí i de camí a la feina, veig que hi ha gent que es precipita a l’interior del vagó del metro, sense esperar-se que els que volen sortir ho facin; i em quedo jo, com una bleda, l’última a entrar al comboi, i ja perdent qualsevol possibilitat de trobar un seient buit, perquè ja els han enxampat els espavilats de què parlava fa un moment.
- m’emprenyo, em piquen els ulls i estossego quan, prenent-me un tallat en un bar de dimensions diminutes, m’arriba el fum del veí i impregna els meus pulmons de nicotina i quitrà, ja prou impregnats del fum dels cotxes i dels aparells condicionadors.
Què més? ... Bé, en aquest moment no tinc el cap clar i no em vénen a la ment altres coses que em fan empipar, però segur-segur que d’aquí a cinc minuts tindré un llistat molt més llarg que el present; per això prefereixo no fer-me pesada, i posar punt i final al meu catàleg de greuges, ofenses i malcontentaments.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
