Edward Hugh: 'Ningú no ha de treure els diners ara' - Entrevista amb Vilaweb
L'economista gal·lès veu preocupant la sensació d'incertesa pel rescat de Xipre, però no creu que tingui un efecte immediat en els altres estats
Edward Hugh, economista gal·lès instal·lat a Catalunya, opina que les condicions imposades a Xipre per al rescat obren la porta al dubte i a la incertesa sobre la seguretat dels estalvis dels ciutadans de tota l'eurozona, especialment d'aquells estats, com l'espanyol, que podrien arribar a demanar un rescat. 'No és cap bona notícia, perquè implica que s'exigiran més sacrificis als petits estalviadors d'una manera o d'una altra', diu Hugh. Això no obstant, no creu que en estats com Espanya o Itàlia hi pugui haver cap situació semblant a curt termini. I recomana: 'Ningú no ha de treure els diners ara.'
— Què pot passar si el parlament de Xipre manté la negativa d'acceptar el rescat?
— Xipre faria fallida. Però crec que, igual com va passar a Grècia, a Xipre adopten una posició de força per aconseguir alguna cosa. No interessa ningú que Xipre faci fallida.
— Però si és així, juguen amb foc…
— Evidentment, perquè no té una estratègia alternativa viable. No aprovar el rescat implica la fallida del pais, i la sortida automàtica del euro. Tindria conseqüències geopolítiques, perquè l'illa dependrà més de Rússia, i no s'ha d'oblidar que hi ha una zona que és de Turquia. Però com que no queda clar quin benefici trauria el ciutadà xipriota de la fallida, cal imaginar que no busquen pas això, i que es tracta d'una estratègia per negociar. Llavors, sí, hi ha un risc. Jo no diria que és l'escenari més probable, que el país acabi sortint de l'euro.
— Què passaria si fos així?
— Jo crec que no gran cosa a curt termini per a l'euro i per als altres països que el fan servir. Si en sortís, el país tindria molts problemes, i això pot ser utilitzar com a exemple pels alemanys sobre quina mena de futur espera a qualsevol país que no accepti de fer sacrificis per romandre dins de la moneda. Per als alemanys, hi ha un principi que és que els deutes de cada país no són compartits entre tots. I si cedeix sobre Xipre, aleshores Mariano Rajoy podria tornar a parar la mà. El problema és que el país no té un problema de liquiditat, té un problema de solvència, i això no es soluciona pas amb un préstec, perquè ningú no pot creure que aquest préstec es pugui tornar mai.
— Hem de patir pels nostres estalvis?
—Ara com ara, no hi ha indicis que això que ha passat a Xipre es traslladi aquí. Però s'ha posat l'interrogant, el dubte, si en el moment crític els altres estats europeus, sobretot els alemanys, no estaran disposats a fer cap pas solidari amb un altre membre de la zona euro. No puc dir que hi hagi risc perquè parlem de situacions hipotètiques. Però no és cap bona notícia, perquè implica que s'exigiran més sacrificis als petits estalviadors d'una manera o d'una altra.
— Quan Espanya demani el rescat què pot passar? Una retirada en massa dels diners dels bancs?
— De moment hi ha més inseguretat. Es fa difícil de pensar que Mariano Rajoy, o el govern de torn que hi hagi, pugui anar a demanar un rescat tenint en compte el precedent de Xipre. Perquè ara, per més que diguin que no tocaran mai els dipòsits, tenen poca credibilitat. Perquè als xipriotes ja els van dir això mateix, i mira. A Espanya hem vist què passava amb les preferents i els accionistes de Bankia. Sempre són els minoristes que han d'assumir les responsabilitats. Com han de convèncer als espanyols que no els tocaran els dipòsits?
— Però què es pot dir a la gent que té estalvis. Que tregui els diners del banc perquè tard o d'hora hauran de pagar?
— Tinc els meus diners a Catalunya Caixa i estic molt tranquil. La intranquil·litat vindrà quan Espanya necessiti de manera molt evident i urgent un rescat. No puc dir què faria jo, perquè depèn de moltes coses. En aquest moment no és cap problema. Ningú no ha de treure els diners ara. Però l'actuació a Xipre ha fet molt mal respecte de la confiança i la credibilitat en un termini mitjà, i per ben poca cosa.
— Quina probabilitat hi ha que hi hagi un altre rescat?
— Mira què ha passat a Catalunya Caixa. No han trobat comprador. Això no és pas una cosa positiva per a l'opinió del sistema financer espanyol: si després d'injectar tants diners de l'estat en una entitat els compradors encara tenen dubtes, això fa pensar que potser el problema per a tot el sistema és una mica més gran i que hi pot haver la possibilitat d'un altre rescat del sistema financer.
— Com pot ser si el govern alemany es resisteix a fer més rescats?
—Ara les coses agafen un altre tarannà, que té a veure amb les implicacions de l'acord que han fet a Irlanda. El govern irlandès i el banc central d'Irlanda van decidir que el banc finançaria el govern agafant uns instruments de deute de quaranta anys. Això no ho van consultar amb el BCE, no en van necessitar el permís. Ells mateixos van dir 'fem-ho, endavant'. És més probable a curt termini veure exemples d'això, tant a Itàlia com a Espanya, que no pas demandes de rescat com els que hem vist fins ara.
— És possible que Espanya i Itàlia no demanin un rescat?
— És impossible de fer un govern a Itàlia que pugui demanar el rescat. Perquè és impossible que a Itàlia hi hagi un govern disposat a aprovar una altra tanda de mesures d'austeritat. El govern d'Itàlia haurà de reestructurar el deute. Perquè el volum com a percentatge del PIB va augmentant. Si de cas, poden canviar de perfil: que el banc central d'Itàlia, i no el BCE, arribi a un acord amb el govern d'Itàlia de comprar títols de deute quan caduquin, perquè no en fan noves emissions en gran quantitat. El problema és quan caduca el deute. La solució que es proposaria seria que, quan caduqués, el govern donés bons de quaranta anys i cinquanta al banc central. Penso que el rescat de Xipre és l'últim de la generació anterior. El parlament alemany no vol sentir més a parlar d'això.
— Però així s'infla el deute, i, de retruc, augmenta la càrrega als estalviadors.
—Però és el que fa el Japó: acumular deute amb la idea que no es pagarà mai. Perquè els mercats passen de tot i suposen que es solucionarà tot. No es pot dir a un italià que és diferent d'un japonès. Si els japonesos imprimeixen diners i emeten deute, per què el govern d'Itàlia no pot fer igual, essent un govern sobirà? No dic que funcioni, això. Els italians han dit prou i ningú no vol plantar cara al procés democràtic d'Itàlia. A més, després de Xipre no veig Rajoy dient 'anem a demanar un rescat'. Buscaran un argúcia financera dissenyada per De Guindos.
— Per exemple?
— Podria ser que fusionessin Catalunya Caixa amb Bankia per crear un gran banc públic i fer préstecs a les pimes, garantits pel govern a través del banc central espanyol, sabent que no ho cobraran. No sé si ho faran. A la Xina van fer això: els préstecs irresponsables. El problema que ha tingut fins ara la zona euro és que els alemanys han insistit que el BCE no podia fer-ho, perquè no volien que el Bundesbank ho fes. Pot ser que cada país vagi per un camí diferent.
— Tenint en compte tot això, a una Catalunya independent li convindria més de ser dins la UE o fora?
—Una Catalunya fora d'Espanya es trobaria en un moment feble i amb moltes coses a fer, i per això caldria més tenir amics que no enemics. El problema serà de reconeixement, i que la UE, tal com està en aquests moments, té senyals que les coses no van bé: Hongria és al límit de la democràcia i el Regne Unit tampoc no veu clar que vulgui quedar-se dins. La situació de Catalunya dependrà de l'escenari en què neixi. En abstracte, és difícil de dir què seria millor. Si Catalunya neix en un ambient de desmembrament de la UE serà una cosa, si neix quan la UE ja es va refent, va millorant després d'haver après algunes coses, n'és una altra.
L'entrevista que va publicar Vilaweb el dimecres 20 de març de 2013.
dimecres, 20 de març del 2013
diumenge, 10 de març del 2013
A La Recerca de l'Ombra
Aquesta setmana la crisi econònomica espanyola ha traspassat una altra fita: l'atur registrat ha superat els 5 miliòns per primera vegada en la hisòria. O sigui, que la taxa d'atur ja està per sobre del 26% i continua pujant. Però més enllà de la preoccupant situació actual hi ha bones expectatives cara al futur. El 2014 és bastant probable que l'atur deixi de pujar més, una vegada assolit un nivell lleugerament per sobre del 27%. Amb cada vegada més joves fent les maletes i sortint del país a la recerca de feina, i amb una part creixent de la població en edat de jubilar-se, es presumible que en algun moment hi haurà un topall.
Aleshores, l’atur s’estabilitzarà. Però commençarà a baiaxar? Aquesta és una pregunta important. La resposta és que difícilment notarem cap canvi significatiu, perquè l’escassa taxa de creixement que es pot preveure no donarà per gaire. Però una altre vegada, per què no pot créixer més? Al cap i a la fi, no están les exportcaions demonstrant un rendiment extraordinari?
I és certa, la pujada de les exportacions d’Espanya ha estat espectacular. Llavors, per qué no creix l’economia?
La clau per entendre aquesta situación enigmàtica es pot trovar en una reformulació de la famosa frase de Bill Clinton, és la demanda interna, talòs!
Els economistas que apostàvem per l’anomenada devaluació interna, estàvem pensant en una reducció tant de preus com de salaris, en la mateixa mesura. El que passa avui a Espanya és que els ingresos cauen, però els preus pugen més que en la zona euro. La consequencia és evident, el consum baixa, i no para de baixar. La societat espanyola està fent una feina de Sísif en què tot l’esforç que es fa per una banda es perd per l’altre. La situació tindria una certa semblança a la d’una persona corrent infatigablement en un intent d’aconseguir la seva propia ombra.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de març de 2013 en el suplement Dinero
Aleshores, l’atur s’estabilitzarà. Però commençarà a baiaxar? Aquesta és una pregunta important. La resposta és que difícilment notarem cap canvi significatiu, perquè l’escassa taxa de creixement que es pot preveure no donarà per gaire. Però una altre vegada, per què no pot créixer més? Al cap i a la fi, no están les exportcaions demonstrant un rendiment extraordinari?
I és certa, la pujada de les exportacions d’Espanya ha estat espectacular. Llavors, per qué no creix l’economia?
La clau per entendre aquesta situación enigmàtica es pot trovar en una reformulació de la famosa frase de Bill Clinton, és la demanda interna, talòs!
Els economistas que apostàvem per l’anomenada devaluació interna, estàvem pensant en una reducció tant de preus com de salaris, en la mateixa mesura. El que passa avui a Espanya és que els ingresos cauen, però els preus pugen més que en la zona euro. La consequencia és evident, el consum baixa, i no para de baixar. La societat espanyola està fent una feina de Sísif en què tot l’esforç que es fa per una banda es perd per l’altre. La situació tindria una certa semblança a la d’una persona corrent infatigablement en un intent d’aconseguir la seva propia ombra.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de març de 2013 en el suplement Dinero
En busca de su propia sombra
Esta semana la crisis económica española ha pasado otro hito: el paro registrado ha superado los 5 millones por primera vez en la historia; o sea que la tasa de paro ya está por encima del 26% y sigue subiendo. Pero más allá de la preocupante situación actual hay buenas expectativas de cara al futuro. En el año 2014 es bastante probable que el paro deje de subir más, una vez alcanzado un nivel ligeramente por encima del 27%. Con cada vez más jóvenes haciendo sus maletas y saliendo del país en busca de trabajo, y con la cantidad de población en edad de jubilarse creciendo constantemente, es de suponer que en algún momento habrá un tope.
Entonces, el paro se estabilizará. ¿Pero empezará a bajar? Esta es una pregunta importante. La respuesta es que difícilmente notaremos ningún cambio significativo, porque la escasa tasa de crecimiento de la economía que se puede prever no dará para tanto. Pero otra vez, ¿porque no puede crecer más? Al fin y al cabo, ¿no están las exportaciones demostrando un rendimiento extraordinario? Y es cierto, la subida de las exportaciones de España ha sido espectacular. Entonces, ¿porqué la economía no crece? La clave para entender esta situación enigmática se puede encontrar en una reformulación de la famosa frase del antiguo Presidente de Los Estados Unidos Bill Clinton, ¡“es la demanda interna, estúpido”!
Los economistas que apostábamos por la llamada devaluación interna, estábamos pensando en una reducción tanto de precios como de salarios, en igual medida. Lo que está pasando en la España de hoy en día es que los ingresos están cayendo, pero los precios siguen subiendo a una tasa por encima del promedio de la zona euro. La consecuencia es evidente, el consumo baja, y no deja de bajar. La sociedad española está haciendo un trabajo de Sísifo en que todo el esfuerzo que se realiza por una parte se pierde por la otra. La situación tendría un cierto parecido a la de una persona corriendo infatigablemente en un intento vano de alcanzar su propia sombra.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de mars de 2013 en el suplement Dinero
Entonces, el paro se estabilizará. ¿Pero empezará a bajar? Esta es una pregunta importante. La respuesta es que difícilmente notaremos ningún cambio significativo, porque la escasa tasa de crecimiento de la economía que se puede prever no dará para tanto. Pero otra vez, ¿porque no puede crecer más? Al fin y al cabo, ¿no están las exportaciones demostrando un rendimiento extraordinario? Y es cierto, la subida de las exportaciones de España ha sido espectacular. Entonces, ¿porqué la economía no crece? La clave para entender esta situación enigmática se puede encontrar en una reformulación de la famosa frase del antiguo Presidente de Los Estados Unidos Bill Clinton, ¡“es la demanda interna, estúpido”!
Los economistas que apostábamos por la llamada devaluación interna, estábamos pensando en una reducción tanto de precios como de salarios, en igual medida. Lo que está pasando en la España de hoy en día es que los ingresos están cayendo, pero los precios siguen subiendo a una tasa por encima del promedio de la zona euro. La consecuencia es evidente, el consumo baja, y no deja de bajar. La sociedad española está haciendo un trabajo de Sísifo en que todo el esfuerzo que se realiza por una parte se pierde por la otra. La situación tendría un cierto parecido a la de una persona corriendo infatigablemente en un intento vano de alcanzar su propia sombra.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de mars de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 3 de març del 2013
divendres, 22 de febrer del 2013
Pactar Amb El Diable a Itàlia
L’aliança entre Leo Bersani i Mario Monti hauria estat, com diuen, un matrimoni fet al cel. Almenys aquesta será la percepció a Brussel•les, Berlin i Washington. Continüitat será la lema. Les coses no canviaran, i aixó és el que compte més.
En les eleccions italianes, si la continuïtat és l'objectiu, aleshores sembla que s'assolirà. Tanmateix, la moneda té dues cares. L'estabilitat en l línea política és molt important per a un país que passa per una crisi severa. Però, continuïtat en el camp econòmic no seria una bona notícia. En contra de totes les expectatives, l'ultim trimestre de 2012, lluny de remuntar, el PIB italià accelerava la seva caiguda i saldava l'any amb un retrocés del 3,8%, que el situava en nivells de l'any 2000.
I mentre l'economia tornava al passat, l'endeutament del seu Govern va avancant cap al futur, a pas de llampec. El septembre passat va assolir nivells rècord, del 127% del PIB. Tot aixó malgrat els esforços del Govern per contenir el dèficit. El problema és que l'economia en comptes de creixer decreix constantment i això fa que el deute històric sigui cada vegada més imponent.
L'atur, entorn de l'11%, no es gaire alt comparat amb Grecia o Espanya, pero la impopularitat del govern, i de la classe política creix a mesura que s'estén el decencís devant la falta dels fruits visibles que haurien d'oferir els sacrificis. I aquest es el quid de la qüestió. Ni Berlusconi, ni el líder del moviment dels indignats Cinc Estrelles, Beppe Grillo, es caracteritzen precisamentpel seu entusiasme per l'euro, i ni l'un ni l'altre no descarten una sortida si les coses no milloren. Si el nou govern no aconsegueix èxits notables aviat, el clima es pot tornar inestable i el país es pot trobar davant uns nou comicis, amb la possibilitat que les forçes polítiques avui excloses siguin les que acabin decidint el futur del país. Tic-tac, tic-tac, el rellotge està en marxa.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
En les eleccions italianes, si la continuïtat és l'objectiu, aleshores sembla que s'assolirà. Tanmateix, la moneda té dues cares. L'estabilitat en l línea política és molt important per a un país que passa per una crisi severa. Però, continuïtat en el camp econòmic no seria una bona notícia. En contra de totes les expectatives, l'ultim trimestre de 2012, lluny de remuntar, el PIB italià accelerava la seva caiguda i saldava l'any amb un retrocés del 3,8%, que el situava en nivells de l'any 2000.
I mentre l'economia tornava al passat, l'endeutament del seu Govern va avancant cap al futur, a pas de llampec. El septembre passat va assolir nivells rècord, del 127% del PIB. Tot aixó malgrat els esforços del Govern per contenir el dèficit. El problema és que l'economia en comptes de creixer decreix constantment i això fa que el deute històric sigui cada vegada més imponent.
L'atur, entorn de l'11%, no es gaire alt comparat amb Grecia o Espanya, pero la impopularitat del govern, i de la classe política creix a mesura que s'estén el decencís devant la falta dels fruits visibles que haurien d'oferir els sacrificis. I aquest es el quid de la qüestió. Ni Berlusconi, ni el líder del moviment dels indignats Cinc Estrelles, Beppe Grillo, es caracteritzen precisamentpel seu entusiasme per l'euro, i ni l'un ni l'altre no descarten una sortida si les coses no milloren. Si el nou govern no aconsegueix èxits notables aviat, el clima es pot tornar inestable i el país es pot trobar davant uns nou comicis, amb la possibilitat que les forçes polítiques avui excloses siguin les que acabin decidint el futur del país. Tic-tac, tic-tac, el rellotge està en marxa.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 18 de febrer del 2013
Un Lastre Per Tota La Vida?
Dació En Pagament Retroactiva Només Adreça Una Part Del Problema De Les Hipoteques
Segons l’últim informe de Tinsa, tassadors de la propietat, el seu índex general de preus de l’habitatge que va accelerar el seu descens interanual al gener fins al 13,8%, la baixada més ràpida en tota la seva història. La retallada va portar l'índex fins al nivell de 1477 punts, per primera vegada des de febrer de 2004 per sota del nivell psicològic de 1500 punts. La variació acumulada des de que el valor dels habitatges va assolir el seu punt més alt el desembre de 2007, va avançar fins a situar-se en el 35,3%.
Per l’altre banda, l’Instituto Nacional de Estadística ha detectat gairebé un quart de milió de novacions, o canvi de condicions, en les hipoteques residencials al llarg de 2012.
Aquestes dues dades posen de relleu una realitat que encara s’ha d’afrontar relacionada amb el debat generat aquesta setmana al voltant de la iniciativa popular per a canviar la llei d’hipoteques – que amb la introducció de la dació en pagament (inclús retroactiva) no és suficient.
El problema dels desnonaments és molt greu, i encara més donat que afecta els grups més dèbils de la nostra societat. En qualsevol país civilitzat ha d’existir el dret a l’habitatge. Llavors, en el cas del desnonament d’una primera residencia les autoritats públiques tenen la responsabilitat de trobar una solució immediata per la persona o la família afectada. Però el problema no acaba aquí.
Si són els més dèbils que, ara per ara, estan més subjectes a aquest drama, és perquè principalment en aquests casos els bancs no veuen cap possibilitat de reconduir la situació, per exemple cobrant més endavant.
Però el cas dels joves de la classe mitja, la situació és diferent. Encara hi ha esperança que es pot arribar a cobrar l’hipoteca d’aquí a uns anys. Per això les novacions, que canvien les condicions per reestructurar l’hipoteca. Si estàvem en vies de recuperació econòmica, i recuperació dels preus de la vivenda, aquesta política tindria la seva lògica.
Però als trets no van per aquest costat. En el millor dels casos l’economia espanyola es manté estancada, i els preus de l’habitatge segueixen baixant. Segons uns càlculs aproximatius que he fet, si l’índex general de Tinsa arriba a 1000 punts, o dit d’una altra manera, si els preus arriben al nivell de 2002, tot el sistema d’hipoteques espanyoles, en conjunt, tindrà un saldo negatiu. Què vol dir això? Que la suma del valor de totes les vivendes hipotecades no arribarà al valor del deute, que és aproximadament de 600 mil milions de euros.
Posem un cas que pot ser totalment real. Una parella jove, que ara té 40 anys. Imaginem que va comprar la seva primera vivenda el 2004, a l’edat de 31 anys, cosa normal en aquell moment. Imaginem també que van comprar un pis per 300.000 euros amb un hipoteca del 100% del valor de la vivenda, cosa tampoc insòlita aleshores. A més a més, en els últims anys degut a problemes amb la feina han hagut de reestructurar el deute amb la conseqüència que de la part del capital n’han tornat poc. De moment no passa res, tenen un deute i una propietat amb valors semblants. Però, si els preus baixen més, i per exemple arribem al nivell de 2002, llavors la seva propietat valdrà un terç menys del valor que la vam comprar. Es a dir, el pis valdrà 200.000 euros, 100.000 menys que el valor del deute. Evidentment, en aquest cas l’opció de dació en pagament seria molt atractiva, perquè es podria saldar el deute amb el passat i la família pot tornar a començar de nou.
Lògicament, el cas de les persones que van comprar després de 2004 és pitjor, i només he posat les coses així a títol d’exemple, però que consti que la meva opinió és que podem arribar a preus de 2002 d’aquí a dos o tres anys, i que no hi ha cap garantia que els preus no continuaran a seguir el camí cap a la davallada.
D’aquest plantejament n’extrec dues conclusions bastant importants. En primer lloc, que ni l’economia espanyola ni la catalana es recuperaran mai si no es troba una manera de frenar la baixada del preu de l’habitatge, és simplement un altre exemple d’un peix que es mossega la cua. I en segon lloc, guanyarem poc si només canviem la llei d’hipoteques per facilitar la dació en pagament. Un canvi en aquest sentit es imprescindible, i és una conseqüència ineludible del sistema de garanties espanyoles, que deixaven que uns (els promotors) només havien d’oferir les propietats hipotecades mentre altres (els particulars) havien de garantir amb les seves nòmines durant tota la vida. Els primers han vist les seves pèrdues liquidades a través de la recapitalizació bancària, mentre els últims han quedat lligats amb les seves obligacions.
El que interessa en aquests casos no és aconseguir la transferència de més propietats als balanços dels bancs, sinó assolir que les persones poden seguir vivint a les seves vivendes. Per tant, l’única solució general al problema, i així ho he pensat des del 2008, seria un “reset” generalitzat del valor del capital de les hipoteques cas per cas. Naturalment, això necessitaria més ajut pel sector financer des de l’administració pública, i això no seria popular, ni vindria de manera gratuïta. Però, quin altre remei tenim? La bogeria va ser col•lectiva, i no podem simplement deixar tota una generació de catalans i espanyols amb un lastre per tota la vida.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de febrer de 2013 en el suplement Economia i Empresa
Segons l’últim informe de Tinsa, tassadors de la propietat, el seu índex general de preus de l’habitatge que va accelerar el seu descens interanual al gener fins al 13,8%, la baixada més ràpida en tota la seva història. La retallada va portar l'índex fins al nivell de 1477 punts, per primera vegada des de febrer de 2004 per sota del nivell psicològic de 1500 punts. La variació acumulada des de que el valor dels habitatges va assolir el seu punt més alt el desembre de 2007, va avançar fins a situar-se en el 35,3%.
Per l’altre banda, l’Instituto Nacional de Estadística ha detectat gairebé un quart de milió de novacions, o canvi de condicions, en les hipoteques residencials al llarg de 2012.
Aquestes dues dades posen de relleu una realitat que encara s’ha d’afrontar relacionada amb el debat generat aquesta setmana al voltant de la iniciativa popular per a canviar la llei d’hipoteques – que amb la introducció de la dació en pagament (inclús retroactiva) no és suficient.
El problema dels desnonaments és molt greu, i encara més donat que afecta els grups més dèbils de la nostra societat. En qualsevol país civilitzat ha d’existir el dret a l’habitatge. Llavors, en el cas del desnonament d’una primera residencia les autoritats públiques tenen la responsabilitat de trobar una solució immediata per la persona o la família afectada. Però el problema no acaba aquí.
Si són els més dèbils que, ara per ara, estan més subjectes a aquest drama, és perquè principalment en aquests casos els bancs no veuen cap possibilitat de reconduir la situació, per exemple cobrant més endavant.
Però el cas dels joves de la classe mitja, la situació és diferent. Encara hi ha esperança que es pot arribar a cobrar l’hipoteca d’aquí a uns anys. Per això les novacions, que canvien les condicions per reestructurar l’hipoteca. Si estàvem en vies de recuperació econòmica, i recuperació dels preus de la vivenda, aquesta política tindria la seva lògica.
Però als trets no van per aquest costat. En el millor dels casos l’economia espanyola es manté estancada, i els preus de l’habitatge segueixen baixant. Segons uns càlculs aproximatius que he fet, si l’índex general de Tinsa arriba a 1000 punts, o dit d’una altra manera, si els preus arriben al nivell de 2002, tot el sistema d’hipoteques espanyoles, en conjunt, tindrà un saldo negatiu. Què vol dir això? Que la suma del valor de totes les vivendes hipotecades no arribarà al valor del deute, que és aproximadament de 600 mil milions de euros.
Posem un cas que pot ser totalment real. Una parella jove, que ara té 40 anys. Imaginem que va comprar la seva primera vivenda el 2004, a l’edat de 31 anys, cosa normal en aquell moment. Imaginem també que van comprar un pis per 300.000 euros amb un hipoteca del 100% del valor de la vivenda, cosa tampoc insòlita aleshores. A més a més, en els últims anys degut a problemes amb la feina han hagut de reestructurar el deute amb la conseqüència que de la part del capital n’han tornat poc. De moment no passa res, tenen un deute i una propietat amb valors semblants. Però, si els preus baixen més, i per exemple arribem al nivell de 2002, llavors la seva propietat valdrà un terç menys del valor que la vam comprar. Es a dir, el pis valdrà 200.000 euros, 100.000 menys que el valor del deute. Evidentment, en aquest cas l’opció de dació en pagament seria molt atractiva, perquè es podria saldar el deute amb el passat i la família pot tornar a començar de nou.
Lògicament, el cas de les persones que van comprar després de 2004 és pitjor, i només he posat les coses així a títol d’exemple, però que consti que la meva opinió és que podem arribar a preus de 2002 d’aquí a dos o tres anys, i que no hi ha cap garantia que els preus no continuaran a seguir el camí cap a la davallada.
D’aquest plantejament n’extrec dues conclusions bastant importants. En primer lloc, que ni l’economia espanyola ni la catalana es recuperaran mai si no es troba una manera de frenar la baixada del preu de l’habitatge, és simplement un altre exemple d’un peix que es mossega la cua. I en segon lloc, guanyarem poc si només canviem la llei d’hipoteques per facilitar la dació en pagament. Un canvi en aquest sentit es imprescindible, i és una conseqüència ineludible del sistema de garanties espanyoles, que deixaven que uns (els promotors) només havien d’oferir les propietats hipotecades mentre altres (els particulars) havien de garantir amb les seves nòmines durant tota la vida. Els primers han vist les seves pèrdues liquidades a través de la recapitalizació bancària, mentre els últims han quedat lligats amb les seves obligacions.
El que interessa en aquests casos no és aconseguir la transferència de més propietats als balanços dels bancs, sinó assolir que les persones poden seguir vivint a les seves vivendes. Per tant, l’única solució general al problema, i així ho he pensat des del 2008, seria un “reset” generalitzat del valor del capital de les hipoteques cas per cas. Naturalment, això necessitaria més ajut pel sector financer des de l’administració pública, i això no seria popular, ni vindria de manera gratuïta. Però, quin altre remei tenim? La bogeria va ser col•lectiva, i no podem simplement deixar tota una generació de catalans i espanyols amb un lastre per tota la vida.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de febrer de 2013 en el suplement Economia i Empresa
dimecres, 13 de febrer del 2013
La Nova Guerra Dels Galàctics
L´euro torna a ser notícia. Aquesta vegada no perquè pugui desaparèixer, sinó pel contrari: perquè és massa fort. Els comentaris de Draghi dijous poden llegir-se en aquest sentit: L´alça de l´euro redueix el risc d´inflació, però també les perspectives de creixement, especialment en una perifèria bolcada a incrementar les exportacions.
Però com sempre, a Europa tampoc no hi ha consens sobre aquest punt. François Hollande va ser molt explícit dimarts passat davant el Parlament Europeu dient: " Una zona monetària ha de tenir una política de tipus de canvi o, altrament, acaba sotmesa a un tipus de canvi que no coincideix amb el veritable estat de la seva economia".La resposta del portaveu del Govern alemany va ser ràpida. "Si mirem el contetx històric, el Govern alemany manté l´opinió que l´euro no està sobrevalorat de moment." Aquesta actitud no és casual ja que Berlín està molt sensibilitzada davant qualsevol sospita que està manipulant el valor del euro.
De fet, Hollande va anar més enllà: " Europa està deixant l´euro vulnerable als moviments irracionals en una direcció o una altra". El problema és que aquests moviments no són irracionals sinó que, al contrari, segueixen una dinàmica bastant complexa associada al funcionament del que alguns anomenen l´accelerador financer global.
El problema és que vivim en un món irrevocablement globalitzat la dinàmica del qual no estava prevista en les teories i models del segle XX. L´euro està pujant perquè el ien està baixant, és així de simple, i si el BCE no decideix llançar-se a una expansió monetària massiva, no hi ha res a fer més enllà d´atenir-se a les conseqüències.Però esclar, tirar de la màquina de fer bitlles en aquestes circumstàncies equivaldria a una declaració de guerra canviària. A més, una devaluació competitiva no podem fer-la tots alhora.
Japó pateix una greu crisi de falta de creixement, i deflació continua. Durant dues dècades els responsables han aplicat una seria de polítiques tan fiscals com monetaris, però sense èxit, i el país segueix sense poder aixecar-se el cap. En tot aquest temps hi ha un sol constant - l'index de preus no puja, sinó segueix un camí cap a la davallada.
El Banc de Japó va ser el primer, fa gairebé una dècada, en introduir un tipus de interes molt baix i a prop de zero. Finalment, el novembre passat el que es ara primer ministre del país, Shinzo Abe, va anunciar que en el cas de ser elegit canviaria la política del banc central per aplicar una versió molt mes radical del sistema de expansió monetària conegut com "Quantitative Easing". D'aquesta declaració els mercats financers van sobreentendre que la política del nou govern produiria una caiguda del ien, i tothom va posicionar-se a base d'aquesta expectativa.
I aixi era. El Ien ja ha experimentat una devaluació d'un 25% amb respecte al euro i el fons de inversió de George Soros ha guanyat mil milions de dòlars a base de posicionaments. El gràfic aquí baix demostra el moviment ràpid en el valor del ien respecte a l'euro
Llavors aquesta setmana, malgrat la picabaralla sumergida el G7 no ha condemnat l'acció japonesa, perquè s'ha aplicat una política monetària no per a aconseguir explícitament un valor determinat de la divisa (això sí estaria anomenat "manipulació"), però per a intentar aconseguir un objectiu diferent, una taxa de inflació d'un 2%, encara que la consequencia ha estat una devaluació del Ien.
Mentrestant el Banc Central Europeu, lluny de fer un variant de "Quantitative Easing" agressiu, esta baixant el volum del seu balanç a la mesura que els bancs tornen els préstecs "excepcionals" abans de hora.
Com a resultat Europa te un problema greu, perquè ara per ara les economies de la zona Euro estan en recessió, i estan pendents de exportacions per aconseguir creixement, i lluny de necessitar una pujada en el valor de la divisa, necessita un tipus de canvi mes aviat dèbil. Però, les coses com son, el que necessitem es el que no tindrem. Com sempre durant aquesta crisi les polítiques de les institucions europeus van per darrera de les necessitats de les ciutadans que representen.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
Però com sempre, a Europa tampoc no hi ha consens sobre aquest punt. François Hollande va ser molt explícit dimarts passat davant el Parlament Europeu dient: " Una zona monetària ha de tenir una política de tipus de canvi o, altrament, acaba sotmesa a un tipus de canvi que no coincideix amb el veritable estat de la seva economia".La resposta del portaveu del Govern alemany va ser ràpida. "Si mirem el contetx històric, el Govern alemany manté l´opinió que l´euro no està sobrevalorat de moment." Aquesta actitud no és casual ja que Berlín està molt sensibilitzada davant qualsevol sospita que està manipulant el valor del euro.
De fet, Hollande va anar més enllà: " Europa està deixant l´euro vulnerable als moviments irracionals en una direcció o una altra". El problema és que aquests moviments no són irracionals sinó que, al contrari, segueixen una dinàmica bastant complexa associada al funcionament del que alguns anomenen l´accelerador financer global.
El problema és que vivim en un món irrevocablement globalitzat la dinàmica del qual no estava prevista en les teories i models del segle XX. L´euro està pujant perquè el ien està baixant, és així de simple, i si el BCE no decideix llançar-se a una expansió monetària massiva, no hi ha res a fer més enllà d´atenir-se a les conseqüències.Però esclar, tirar de la màquina de fer bitlles en aquestes circumstàncies equivaldria a una declaració de guerra canviària. A més, una devaluació competitiva no podem fer-la tots alhora.
Japó pateix una greu crisi de falta de creixement, i deflació continua. Durant dues dècades els responsables han aplicat una seria de polítiques tan fiscals com monetaris, però sense èxit, i el país segueix sense poder aixecar-se el cap. En tot aquest temps hi ha un sol constant - l'index de preus no puja, sinó segueix un camí cap a la davallada.
El Banc de Japó va ser el primer, fa gairebé una dècada, en introduir un tipus de interes molt baix i a prop de zero. Finalment, el novembre passat el que es ara primer ministre del país, Shinzo Abe, va anunciar que en el cas de ser elegit canviaria la política del banc central per aplicar una versió molt mes radical del sistema de expansió monetària conegut com "Quantitative Easing". D'aquesta declaració els mercats financers van sobreentendre que la política del nou govern produiria una caiguda del ien, i tothom va posicionar-se a base d'aquesta expectativa.
I aixi era. El Ien ja ha experimentat una devaluació d'un 25% amb respecte al euro i el fons de inversió de George Soros ha guanyat mil milions de dòlars a base de posicionaments. El gràfic aquí baix demostra el moviment ràpid en el valor del ien respecte a l'euro
Llavors aquesta setmana, malgrat la picabaralla sumergida el G7 no ha condemnat l'acció japonesa, perquè s'ha aplicat una política monetària no per a aconseguir explícitament un valor determinat de la divisa (això sí estaria anomenat "manipulació"), però per a intentar aconseguir un objectiu diferent, una taxa de inflació d'un 2%, encara que la consequencia ha estat una devaluació del Ien.
Mentrestant el Banc Central Europeu, lluny de fer un variant de "Quantitative Easing" agressiu, esta baixant el volum del seu balanç a la mesura que els bancs tornen els préstecs "excepcionals" abans de hora.
Com a resultat Europa te un problema greu, perquè ara per ara les economies de la zona Euro estan en recessió, i estan pendents de exportacions per aconseguir creixement, i lluny de necessitar una pujada en el valor de la divisa, necessita un tipus de canvi mes aviat dèbil. Però, les coses com son, el que necessitem es el que no tindrem. Com sempre durant aquesta crisi les polítiques de les institucions europeus van per darrera de les necessitats de les ciutadans que representen.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
