L’aliança entre Leo Bersani i Mario Monti hauria estat, com diuen, un matrimoni fet al cel. Almenys aquesta será la percepció a Brussel•les, Berlin i Washington. Continüitat será la lema. Les coses no canviaran, i aixó és el que compte més.
En les eleccions italianes, si la continuïtat és l'objectiu, aleshores sembla que s'assolirà. Tanmateix, la moneda té dues cares. L'estabilitat en l línea política és molt important per a un país que passa per una crisi severa. Però, continuïtat en el camp econòmic no seria una bona notícia. En contra de totes les expectatives, l'ultim trimestre de 2012, lluny de remuntar, el PIB italià accelerava la seva caiguda i saldava l'any amb un retrocés del 3,8%, que el situava en nivells de l'any 2000.
I mentre l'economia tornava al passat, l'endeutament del seu Govern va avancant cap al futur, a pas de llampec. El septembre passat va assolir nivells rècord, del 127% del PIB. Tot aixó malgrat els esforços del Govern per contenir el dèficit. El problema és que l'economia en comptes de creixer decreix constantment i això fa que el deute històric sigui cada vegada més imponent.
L'atur, entorn de l'11%, no es gaire alt comparat amb Grecia o Espanya, pero la impopularitat del govern, i de la classe política creix a mesura que s'estén el decencís devant la falta dels fruits visibles que haurien d'oferir els sacrificis. I aquest es el quid de la qüestió. Ni Berlusconi, ni el líder del moviment dels indignats Cinc Estrelles, Beppe Grillo, es caracteritzen precisamentpel seu entusiasme per l'euro, i ni l'un ni l'altre no descarten una sortida si les coses no milloren. Si el nou govern no aconsegueix èxits notables aviat, el clima es pot tornar inestable i el país es pot trobar davant uns nou comicis, amb la possibilitat que les forçes polítiques avui excloses siguin les que acabin decidint el futur del país. Tic-tac, tic-tac, el rellotge està en marxa.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
divendres, 22 de febrer del 2013
dilluns, 18 de febrer del 2013
Un Lastre Per Tota La Vida?
Dació En Pagament Retroactiva Només Adreça Una Part Del Problema De Les Hipoteques
Segons l’últim informe de Tinsa, tassadors de la propietat, el seu índex general de preus de l’habitatge que va accelerar el seu descens interanual al gener fins al 13,8%, la baixada més ràpida en tota la seva història. La retallada va portar l'índex fins al nivell de 1477 punts, per primera vegada des de febrer de 2004 per sota del nivell psicològic de 1500 punts. La variació acumulada des de que el valor dels habitatges va assolir el seu punt més alt el desembre de 2007, va avançar fins a situar-se en el 35,3%.
Per l’altre banda, l’Instituto Nacional de Estadística ha detectat gairebé un quart de milió de novacions, o canvi de condicions, en les hipoteques residencials al llarg de 2012.
Aquestes dues dades posen de relleu una realitat que encara s’ha d’afrontar relacionada amb el debat generat aquesta setmana al voltant de la iniciativa popular per a canviar la llei d’hipoteques – que amb la introducció de la dació en pagament (inclús retroactiva) no és suficient.
El problema dels desnonaments és molt greu, i encara més donat que afecta els grups més dèbils de la nostra societat. En qualsevol país civilitzat ha d’existir el dret a l’habitatge. Llavors, en el cas del desnonament d’una primera residencia les autoritats públiques tenen la responsabilitat de trobar una solució immediata per la persona o la família afectada. Però el problema no acaba aquí.
Si són els més dèbils que, ara per ara, estan més subjectes a aquest drama, és perquè principalment en aquests casos els bancs no veuen cap possibilitat de reconduir la situació, per exemple cobrant més endavant.
Però el cas dels joves de la classe mitja, la situació és diferent. Encara hi ha esperança que es pot arribar a cobrar l’hipoteca d’aquí a uns anys. Per això les novacions, que canvien les condicions per reestructurar l’hipoteca. Si estàvem en vies de recuperació econòmica, i recuperació dels preus de la vivenda, aquesta política tindria la seva lògica.
Però als trets no van per aquest costat. En el millor dels casos l’economia espanyola es manté estancada, i els preus de l’habitatge segueixen baixant. Segons uns càlculs aproximatius que he fet, si l’índex general de Tinsa arriba a 1000 punts, o dit d’una altra manera, si els preus arriben al nivell de 2002, tot el sistema d’hipoteques espanyoles, en conjunt, tindrà un saldo negatiu. Què vol dir això? Que la suma del valor de totes les vivendes hipotecades no arribarà al valor del deute, que és aproximadament de 600 mil milions de euros.
Posem un cas que pot ser totalment real. Una parella jove, que ara té 40 anys. Imaginem que va comprar la seva primera vivenda el 2004, a l’edat de 31 anys, cosa normal en aquell moment. Imaginem també que van comprar un pis per 300.000 euros amb un hipoteca del 100% del valor de la vivenda, cosa tampoc insòlita aleshores. A més a més, en els últims anys degut a problemes amb la feina han hagut de reestructurar el deute amb la conseqüència que de la part del capital n’han tornat poc. De moment no passa res, tenen un deute i una propietat amb valors semblants. Però, si els preus baixen més, i per exemple arribem al nivell de 2002, llavors la seva propietat valdrà un terç menys del valor que la vam comprar. Es a dir, el pis valdrà 200.000 euros, 100.000 menys que el valor del deute. Evidentment, en aquest cas l’opció de dació en pagament seria molt atractiva, perquè es podria saldar el deute amb el passat i la família pot tornar a començar de nou.
Lògicament, el cas de les persones que van comprar després de 2004 és pitjor, i només he posat les coses així a títol d’exemple, però que consti que la meva opinió és que podem arribar a preus de 2002 d’aquí a dos o tres anys, i que no hi ha cap garantia que els preus no continuaran a seguir el camí cap a la davallada.
D’aquest plantejament n’extrec dues conclusions bastant importants. En primer lloc, que ni l’economia espanyola ni la catalana es recuperaran mai si no es troba una manera de frenar la baixada del preu de l’habitatge, és simplement un altre exemple d’un peix que es mossega la cua. I en segon lloc, guanyarem poc si només canviem la llei d’hipoteques per facilitar la dació en pagament. Un canvi en aquest sentit es imprescindible, i és una conseqüència ineludible del sistema de garanties espanyoles, que deixaven que uns (els promotors) només havien d’oferir les propietats hipotecades mentre altres (els particulars) havien de garantir amb les seves nòmines durant tota la vida. Els primers han vist les seves pèrdues liquidades a través de la recapitalizació bancària, mentre els últims han quedat lligats amb les seves obligacions.
El que interessa en aquests casos no és aconseguir la transferència de més propietats als balanços dels bancs, sinó assolir que les persones poden seguir vivint a les seves vivendes. Per tant, l’única solució general al problema, i així ho he pensat des del 2008, seria un “reset” generalitzat del valor del capital de les hipoteques cas per cas. Naturalment, això necessitaria més ajut pel sector financer des de l’administració pública, i això no seria popular, ni vindria de manera gratuïta. Però, quin altre remei tenim? La bogeria va ser col•lectiva, i no podem simplement deixar tota una generació de catalans i espanyols amb un lastre per tota la vida.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de febrer de 2013 en el suplement Economia i Empresa
Segons l’últim informe de Tinsa, tassadors de la propietat, el seu índex general de preus de l’habitatge que va accelerar el seu descens interanual al gener fins al 13,8%, la baixada més ràpida en tota la seva història. La retallada va portar l'índex fins al nivell de 1477 punts, per primera vegada des de febrer de 2004 per sota del nivell psicològic de 1500 punts. La variació acumulada des de que el valor dels habitatges va assolir el seu punt més alt el desembre de 2007, va avançar fins a situar-se en el 35,3%.
Per l’altre banda, l’Instituto Nacional de Estadística ha detectat gairebé un quart de milió de novacions, o canvi de condicions, en les hipoteques residencials al llarg de 2012.
Aquestes dues dades posen de relleu una realitat que encara s’ha d’afrontar relacionada amb el debat generat aquesta setmana al voltant de la iniciativa popular per a canviar la llei d’hipoteques – que amb la introducció de la dació en pagament (inclús retroactiva) no és suficient.
El problema dels desnonaments és molt greu, i encara més donat que afecta els grups més dèbils de la nostra societat. En qualsevol país civilitzat ha d’existir el dret a l’habitatge. Llavors, en el cas del desnonament d’una primera residencia les autoritats públiques tenen la responsabilitat de trobar una solució immediata per la persona o la família afectada. Però el problema no acaba aquí.
Si són els més dèbils que, ara per ara, estan més subjectes a aquest drama, és perquè principalment en aquests casos els bancs no veuen cap possibilitat de reconduir la situació, per exemple cobrant més endavant.
Però el cas dels joves de la classe mitja, la situació és diferent. Encara hi ha esperança que es pot arribar a cobrar l’hipoteca d’aquí a uns anys. Per això les novacions, que canvien les condicions per reestructurar l’hipoteca. Si estàvem en vies de recuperació econòmica, i recuperació dels preus de la vivenda, aquesta política tindria la seva lògica.
Però als trets no van per aquest costat. En el millor dels casos l’economia espanyola es manté estancada, i els preus de l’habitatge segueixen baixant. Segons uns càlculs aproximatius que he fet, si l’índex general de Tinsa arriba a 1000 punts, o dit d’una altra manera, si els preus arriben al nivell de 2002, tot el sistema d’hipoteques espanyoles, en conjunt, tindrà un saldo negatiu. Què vol dir això? Que la suma del valor de totes les vivendes hipotecades no arribarà al valor del deute, que és aproximadament de 600 mil milions de euros.
Posem un cas que pot ser totalment real. Una parella jove, que ara té 40 anys. Imaginem que va comprar la seva primera vivenda el 2004, a l’edat de 31 anys, cosa normal en aquell moment. Imaginem també que van comprar un pis per 300.000 euros amb un hipoteca del 100% del valor de la vivenda, cosa tampoc insòlita aleshores. A més a més, en els últims anys degut a problemes amb la feina han hagut de reestructurar el deute amb la conseqüència que de la part del capital n’han tornat poc. De moment no passa res, tenen un deute i una propietat amb valors semblants. Però, si els preus baixen més, i per exemple arribem al nivell de 2002, llavors la seva propietat valdrà un terç menys del valor que la vam comprar. Es a dir, el pis valdrà 200.000 euros, 100.000 menys que el valor del deute. Evidentment, en aquest cas l’opció de dació en pagament seria molt atractiva, perquè es podria saldar el deute amb el passat i la família pot tornar a començar de nou.
Lògicament, el cas de les persones que van comprar després de 2004 és pitjor, i només he posat les coses així a títol d’exemple, però que consti que la meva opinió és que podem arribar a preus de 2002 d’aquí a dos o tres anys, i que no hi ha cap garantia que els preus no continuaran a seguir el camí cap a la davallada.
D’aquest plantejament n’extrec dues conclusions bastant importants. En primer lloc, que ni l’economia espanyola ni la catalana es recuperaran mai si no es troba una manera de frenar la baixada del preu de l’habitatge, és simplement un altre exemple d’un peix que es mossega la cua. I en segon lloc, guanyarem poc si només canviem la llei d’hipoteques per facilitar la dació en pagament. Un canvi en aquest sentit es imprescindible, i és una conseqüència ineludible del sistema de garanties espanyoles, que deixaven que uns (els promotors) només havien d’oferir les propietats hipotecades mentre altres (els particulars) havien de garantir amb les seves nòmines durant tota la vida. Els primers han vist les seves pèrdues liquidades a través de la recapitalizació bancària, mentre els últims han quedat lligats amb les seves obligacions.
El que interessa en aquests casos no és aconseguir la transferència de més propietats als balanços dels bancs, sinó assolir que les persones poden seguir vivint a les seves vivendes. Per tant, l’única solució general al problema, i així ho he pensat des del 2008, seria un “reset” generalitzat del valor del capital de les hipoteques cas per cas. Naturalment, això necessitaria més ajut pel sector financer des de l’administració pública, i això no seria popular, ni vindria de manera gratuïta. Però, quin altre remei tenim? La bogeria va ser col•lectiva, i no podem simplement deixar tota una generació de catalans i espanyols amb un lastre per tota la vida.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de febrer de 2013 en el suplement Economia i Empresa
dimecres, 13 de febrer del 2013
La Nova Guerra Dels Galàctics
L´euro torna a ser notícia. Aquesta vegada no perquè pugui desaparèixer, sinó pel contrari: perquè és massa fort. Els comentaris de Draghi dijous poden llegir-se en aquest sentit: L´alça de l´euro redueix el risc d´inflació, però també les perspectives de creixement, especialment en una perifèria bolcada a incrementar les exportacions.
Però com sempre, a Europa tampoc no hi ha consens sobre aquest punt. François Hollande va ser molt explícit dimarts passat davant el Parlament Europeu dient: " Una zona monetària ha de tenir una política de tipus de canvi o, altrament, acaba sotmesa a un tipus de canvi que no coincideix amb el veritable estat de la seva economia".La resposta del portaveu del Govern alemany va ser ràpida. "Si mirem el contetx històric, el Govern alemany manté l´opinió que l´euro no està sobrevalorat de moment." Aquesta actitud no és casual ja que Berlín està molt sensibilitzada davant qualsevol sospita que està manipulant el valor del euro.
De fet, Hollande va anar més enllà: " Europa està deixant l´euro vulnerable als moviments irracionals en una direcció o una altra". El problema és que aquests moviments no són irracionals sinó que, al contrari, segueixen una dinàmica bastant complexa associada al funcionament del que alguns anomenen l´accelerador financer global.
El problema és que vivim en un món irrevocablement globalitzat la dinàmica del qual no estava prevista en les teories i models del segle XX. L´euro està pujant perquè el ien està baixant, és així de simple, i si el BCE no decideix llançar-se a una expansió monetària massiva, no hi ha res a fer més enllà d´atenir-se a les conseqüències.Però esclar, tirar de la màquina de fer bitlles en aquestes circumstàncies equivaldria a una declaració de guerra canviària. A més, una devaluació competitiva no podem fer-la tots alhora.
Japó pateix una greu crisi de falta de creixement, i deflació continua. Durant dues dècades els responsables han aplicat una seria de polítiques tan fiscals com monetaris, però sense èxit, i el país segueix sense poder aixecar-se el cap. En tot aquest temps hi ha un sol constant - l'index de preus no puja, sinó segueix un camí cap a la davallada.
El Banc de Japó va ser el primer, fa gairebé una dècada, en introduir un tipus de interes molt baix i a prop de zero. Finalment, el novembre passat el que es ara primer ministre del país, Shinzo Abe, va anunciar que en el cas de ser elegit canviaria la política del banc central per aplicar una versió molt mes radical del sistema de expansió monetària conegut com "Quantitative Easing". D'aquesta declaració els mercats financers van sobreentendre que la política del nou govern produiria una caiguda del ien, i tothom va posicionar-se a base d'aquesta expectativa.
I aixi era. El Ien ja ha experimentat una devaluació d'un 25% amb respecte al euro i el fons de inversió de George Soros ha guanyat mil milions de dòlars a base de posicionaments. El gràfic aquí baix demostra el moviment ràpid en el valor del ien respecte a l'euro
Llavors aquesta setmana, malgrat la picabaralla sumergida el G7 no ha condemnat l'acció japonesa, perquè s'ha aplicat una política monetària no per a aconseguir explícitament un valor determinat de la divisa (això sí estaria anomenat "manipulació"), però per a intentar aconseguir un objectiu diferent, una taxa de inflació d'un 2%, encara que la consequencia ha estat una devaluació del Ien.
Mentrestant el Banc Central Europeu, lluny de fer un variant de "Quantitative Easing" agressiu, esta baixant el volum del seu balanç a la mesura que els bancs tornen els préstecs "excepcionals" abans de hora.
Com a resultat Europa te un problema greu, perquè ara per ara les economies de la zona Euro estan en recessió, i estan pendents de exportacions per aconseguir creixement, i lluny de necessitar una pujada en el valor de la divisa, necessita un tipus de canvi mes aviat dèbil. Però, les coses com son, el que necessitem es el que no tindrem. Com sempre durant aquesta crisi les polítiques de les institucions europeus van per darrera de les necessitats de les ciutadans que representen.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
Però com sempre, a Europa tampoc no hi ha consens sobre aquest punt. François Hollande va ser molt explícit dimarts passat davant el Parlament Europeu dient: " Una zona monetària ha de tenir una política de tipus de canvi o, altrament, acaba sotmesa a un tipus de canvi que no coincideix amb el veritable estat de la seva economia".La resposta del portaveu del Govern alemany va ser ràpida. "Si mirem el contetx històric, el Govern alemany manté l´opinió que l´euro no està sobrevalorat de moment." Aquesta actitud no és casual ja que Berlín està molt sensibilitzada davant qualsevol sospita que està manipulant el valor del euro.
De fet, Hollande va anar més enllà: " Europa està deixant l´euro vulnerable als moviments irracionals en una direcció o una altra". El problema és que aquests moviments no són irracionals sinó que, al contrari, segueixen una dinàmica bastant complexa associada al funcionament del que alguns anomenen l´accelerador financer global.
El problema és que vivim en un món irrevocablement globalitzat la dinàmica del qual no estava prevista en les teories i models del segle XX. L´euro està pujant perquè el ien està baixant, és així de simple, i si el BCE no decideix llançar-se a una expansió monetària massiva, no hi ha res a fer més enllà d´atenir-se a les conseqüències.Però esclar, tirar de la màquina de fer bitlles en aquestes circumstàncies equivaldria a una declaració de guerra canviària. A més, una devaluació competitiva no podem fer-la tots alhora.
Japó pateix una greu crisi de falta de creixement, i deflació continua. Durant dues dècades els responsables han aplicat una seria de polítiques tan fiscals com monetaris, però sense èxit, i el país segueix sense poder aixecar-se el cap. En tot aquest temps hi ha un sol constant - l'index de preus no puja, sinó segueix un camí cap a la davallada.
El Banc de Japó va ser el primer, fa gairebé una dècada, en introduir un tipus de interes molt baix i a prop de zero. Finalment, el novembre passat el que es ara primer ministre del país, Shinzo Abe, va anunciar que en el cas de ser elegit canviaria la política del banc central per aplicar una versió molt mes radical del sistema de expansió monetària conegut com "Quantitative Easing". D'aquesta declaració els mercats financers van sobreentendre que la política del nou govern produiria una caiguda del ien, i tothom va posicionar-se a base d'aquesta expectativa.
I aixi era. El Ien ja ha experimentat una devaluació d'un 25% amb respecte al euro i el fons de inversió de George Soros ha guanyat mil milions de dòlars a base de posicionaments. El gràfic aquí baix demostra el moviment ràpid en el valor del ien respecte a l'euro
Llavors aquesta setmana, malgrat la picabaralla sumergida el G7 no ha condemnat l'acció japonesa, perquè s'ha aplicat una política monetària no per a aconseguir explícitament un valor determinat de la divisa (això sí estaria anomenat "manipulació"), però per a intentar aconseguir un objectiu diferent, una taxa de inflació d'un 2%, encara que la consequencia ha estat una devaluació del Ien.
Mentrestant el Banc Central Europeu, lluny de fer un variant de "Quantitative Easing" agressiu, esta baixant el volum del seu balanç a la mesura que els bancs tornen els préstecs "excepcionals" abans de hora.
Com a resultat Europa te un problema greu, perquè ara per ara les economies de la zona Euro estan en recessió, i estan pendents de exportacions per aconseguir creixement, i lluny de necessitar una pujada en el valor de la divisa, necessita un tipus de canvi mes aviat dèbil. Però, les coses com son, el que necessitem es el que no tindrem. Com sempre durant aquesta crisi les polítiques de les institucions europeus van per darrera de les necessitats de les ciutadans que representen.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement Dinero
dimarts, 12 de febrer del 2013
El Peix Que Es Mossega La Cua
La Sortida de Joves preparats no només retarda la recuparació económica, fins i tot ens fa plantejar que no arribara mai.
------------------------------------
Fa temps que es veia venir. La falta d’oportunitats i l’estancament econòmic fa la vida insostenible per molts joves en el nostre país. Per tant, no els deixem amb cap altre remei que fer les maletes i sortir a fora a buscar un futur digne.
Al principi fou un degoteig. A través de trobades casuals o converses accidentals començàvem a escoltar testimonis de l’arribada creixent de joves catalans a Berlín o a Londres. Després s’ha convertit en una riuada, i ara ens enfrontem amb la possibilitat que es converteixi en un allau. Segons les dades del Instituto Nacional de Estadística espanyol, arribat al mes de juny de l’any passat al saldo negatiu de sortides migratòries d’Espanya va ser d’una taxa de 20.000 persones al mes, i accelerant. Això no sembla molt, però són un quart de milió cada any, o un milió cada quatre anys. I com dic, la velocitat està accelerant. Arribarà a ser més, molt més.
Evidentment aquest saldo agregat està compost per immigrants que estan sortint del país a més a més dels natius. Però, per l’altre banda, la quantitat de natius és certament molt més alta que la que mostren les dades oficials. Una part de la raó ve del fet de que els responsables per formular polítiques no veuen el perill, llavors no dediquen suficient recursos per mesurar el veritable abast del problema.
Però cada jove que surt és un jove més que no formarà família aquí, i un comprador de menys pel gran stock d’habitatges que encara queden buits. La realitat és que les conseqüències macroeconòmiques d’aquest fenomen encara no són prou enteses, perquè és un fenomen nou, que s’observa per tota la perifèria europea.
Però, el cas espanyol és especialment extrem. Durant els anys del boom, entre 2000 i 2008, al voltant de 6 milions de immigrants van arribar a Espanya. Unes dimensions sense precedents.
Des de l’òptica econòmica això va tenir dues conseqüències. La capacitat de creixement econòmic es va ampliar degut a l’augment de la força laboral, i el sistema de pensions va arribar a ser més sostenible donat que les proporcions entre població activa i població dependent es van canviar a favor de la primera.
Però ara la cinta va rebobinant, i quedem amb cada vegada menys persones treballant i cotitzant, mentre tenim cada vegada més persones jubilades. En conseqüència el sistema de seguritat social és estructuralment deficitari. Per altre banda, el creixement potencial de l’economia va reduint a la mesura que la força laboral s’encongeix, i l’edat mitjana dels treballadors és cada vegada més alta.
En resum, la situació és preocupant. I la tendència no va cap a canviar. No hi ha un sol informe econòmic de categoria que situï la taxa d’atur a d’Espanya per sota del 20% arribat el 2020, i de moment els números espantosos segueixen pujant. En la meva opinió, l’economia espanyola a hores d’ara està atrapada en una mena d’espiral negatiu. Un procés que s’autoalimenta, com un peix que es menja la cua. El gran problema encara pendent per solucionar és estabilitzar els preus de l’habitatge. Però si cada més hi ha menys compradors potencials, aquest repte es torna més i més difícil d’assolir.
I si això fos poc, amb cada vegada menys joves percentualment en relació amb les persones de més de 65 anys, la creixent pressió fiscal cau sobre una proporció de persones que va disminuint, amb el que l’exili econòmic esdevé una sortida cada vegada més atractiva. No són només els Gérard Depardius d’aquest món que poden sentir-se amb ganes de canviar-se de país, sobretot si les possibilitats professionals i salarials són millors a fora.
El problema aquí és que tot té un preu. No fer res, o no preveure una circumstància sempre té un preu, encara que a vegades pot semblar una alternativa atractiva. No sé si arribarem a temps, però sí que estic segur de que si seguim amb aquesta política d’estruç, de no buscar els fets de fons, i no analitzar-los, al final serà massa tard. No estem en el món del segle vint, estem des de fa uns quants anys en el segle vint-i-u, encara que les anàlisis i les propostes que ens arriben sovint sembla que no se n’han donat compte. Estem en un món globalitzat on les dinàmiques han canviat, i les nostres societats estan davant d’un dels reptes més grans de la seva història – l’envelliment ràpid de les poblacions. Cal una resposta, hem de capgirar la truita, i això vol dir canviar radicalment la dinàmica econòmica. És el repte més important que tenim, no simplement per les generacions del futur, sinó per les generacions que mai tindrem si no fem res.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement l'Economic.
------------------------------------
Fa temps que es veia venir. La falta d’oportunitats i l’estancament econòmic fa la vida insostenible per molts joves en el nostre país. Per tant, no els deixem amb cap altre remei que fer les maletes i sortir a fora a buscar un futur digne.
Al principi fou un degoteig. A través de trobades casuals o converses accidentals començàvem a escoltar testimonis de l’arribada creixent de joves catalans a Berlín o a Londres. Després s’ha convertit en una riuada, i ara ens enfrontem amb la possibilitat que es converteixi en un allau. Segons les dades del Instituto Nacional de Estadística espanyol, arribat al mes de juny de l’any passat al saldo negatiu de sortides migratòries d’Espanya va ser d’una taxa de 20.000 persones al mes, i accelerant. Això no sembla molt, però són un quart de milió cada any, o un milió cada quatre anys. I com dic, la velocitat està accelerant. Arribarà a ser més, molt més.
Evidentment aquest saldo agregat està compost per immigrants que estan sortint del país a més a més dels natius. Però, per l’altre banda, la quantitat de natius és certament molt més alta que la que mostren les dades oficials. Una part de la raó ve del fet de que els responsables per formular polítiques no veuen el perill, llavors no dediquen suficient recursos per mesurar el veritable abast del problema.
Però cada jove que surt és un jove més que no formarà família aquí, i un comprador de menys pel gran stock d’habitatges que encara queden buits. La realitat és que les conseqüències macroeconòmiques d’aquest fenomen encara no són prou enteses, perquè és un fenomen nou, que s’observa per tota la perifèria europea.
Però, el cas espanyol és especialment extrem. Durant els anys del boom, entre 2000 i 2008, al voltant de 6 milions de immigrants van arribar a Espanya. Unes dimensions sense precedents.
Des de l’òptica econòmica això va tenir dues conseqüències. La capacitat de creixement econòmic es va ampliar degut a l’augment de la força laboral, i el sistema de pensions va arribar a ser més sostenible donat que les proporcions entre població activa i població dependent es van canviar a favor de la primera.
Però ara la cinta va rebobinant, i quedem amb cada vegada menys persones treballant i cotitzant, mentre tenim cada vegada més persones jubilades. En conseqüència el sistema de seguritat social és estructuralment deficitari. Per altre banda, el creixement potencial de l’economia va reduint a la mesura que la força laboral s’encongeix, i l’edat mitjana dels treballadors és cada vegada més alta.
En resum, la situació és preocupant. I la tendència no va cap a canviar. No hi ha un sol informe econòmic de categoria que situï la taxa d’atur a d’Espanya per sota del 20% arribat el 2020, i de moment els números espantosos segueixen pujant. En la meva opinió, l’economia espanyola a hores d’ara està atrapada en una mena d’espiral negatiu. Un procés que s’autoalimenta, com un peix que es menja la cua. El gran problema encara pendent per solucionar és estabilitzar els preus de l’habitatge. Però si cada més hi ha menys compradors potencials, aquest repte es torna més i més difícil d’assolir.
I si això fos poc, amb cada vegada menys joves percentualment en relació amb les persones de més de 65 anys, la creixent pressió fiscal cau sobre una proporció de persones que va disminuint, amb el que l’exili econòmic esdevé una sortida cada vegada més atractiva. No són només els Gérard Depardius d’aquest món que poden sentir-se amb ganes de canviar-se de país, sobretot si les possibilitats professionals i salarials són millors a fora.
El problema aquí és que tot té un preu. No fer res, o no preveure una circumstància sempre té un preu, encara que a vegades pot semblar una alternativa atractiva. No sé si arribarem a temps, però sí que estic segur de que si seguim amb aquesta política d’estruç, de no buscar els fets de fons, i no analitzar-los, al final serà massa tard. No estem en el món del segle vint, estem des de fa uns quants anys en el segle vint-i-u, encara que les anàlisis i les propostes que ens arriben sovint sembla que no se n’han donat compte. Estem en un món globalitzat on les dinàmiques han canviat, i les nostres societats estan davant d’un dels reptes més grans de la seva història – l’envelliment ràpid de les poblacions. Cal una resposta, hem de capgirar la truita, i això vol dir canviar radicalment la dinàmica econòmica. És el repte més important que tenim, no simplement per les generacions del futur, sinó per les generacions que mai tindrem si no fem res.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement l'Economic.
diumenge, 27 de gener del 2013
¿Las Cenizas de Ángela ?
El mundo financiero actualmente es como una balsa de aceite. Hoy por hoy, nadie habla de la salida de Grecia de la zona Euro, no hay expectativa de que España pida rescate, y casi han desaparecido los temores de que la unidad de la zona Euro pueda romperse. Esta situación puede durar hasta pasado las elecciones alemanas.
Pero porqué damos tanta importancia a esos comicios? Ciertamente hay otros factores en juego tales como la estabilización de la economía China, la bajada de tensiones sobre el llamado abismo fiscal de los Estados Unidos, y naturalmente las garantías ofrecidas por el muy querido señor Draghi.
Pero muy por encima de todos estos factores planea el futuro institucional de la zona Euro, con la evidente necesidad de poner soluciones permanentes dónde de momento el sistema aguanta con parches. En primer lugar está el problema espinoso de la unión bancaria; a continuación están los temas de la deuda soberana y los eurobonos, y con ellos los retos de la unión política y el tesoro común entre los países que forman parte de la unión monetaria.
Por el momento, todos estos temas han sido aparcados mientras el gobierno de Angela Merkel intenta saltar la barrera de las urnas. Los inversores, por su parte, son realistas. Saben que éste año no habrán cambios importantes, y están dispuestos a esperar a ver si luego salen soluciones definitivas o no.
O sea que ahora disponemos de un espacio privilegiado para preparar los cambios. Un día u otro la crisis volverá. El gran peligro es que los líderes europeos no aprovechan la circunstancias actuales para avanzar en las áreas críticas y simplemente vuelven a practicar su deporte favorito, que Herman van Rompuy ha dado a conocer como “dormirse al volante.” Si es así, lo que tenemos por delante no es el futuro brillante que tanto nos han prometido, pero simplemente la visión de unas tristes figuras agrupadas alrededor de los restos quemados de una nueva “hoguera de las vanidades” que alguien había edificado y luego encendido sobre un terreno donde tantos habían puesto todas sus esperanzas.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de gener de 2013 en el suplement Dinero
Pero porqué damos tanta importancia a esos comicios? Ciertamente hay otros factores en juego tales como la estabilización de la economía China, la bajada de tensiones sobre el llamado abismo fiscal de los Estados Unidos, y naturalmente las garantías ofrecidas por el muy querido señor Draghi.
Pero muy por encima de todos estos factores planea el futuro institucional de la zona Euro, con la evidente necesidad de poner soluciones permanentes dónde de momento el sistema aguanta con parches. En primer lugar está el problema espinoso de la unión bancaria; a continuación están los temas de la deuda soberana y los eurobonos, y con ellos los retos de la unión política y el tesoro común entre los países que forman parte de la unión monetaria.
Por el momento, todos estos temas han sido aparcados mientras el gobierno de Angela Merkel intenta saltar la barrera de las urnas. Los inversores, por su parte, son realistas. Saben que éste año no habrán cambios importantes, y están dispuestos a esperar a ver si luego salen soluciones definitivas o no.
O sea que ahora disponemos de un espacio privilegiado para preparar los cambios. Un día u otro la crisis volverá. El gran peligro es que los líderes europeos no aprovechan la circunstancias actuales para avanzar en las áreas críticas y simplemente vuelven a practicar su deporte favorito, que Herman van Rompuy ha dado a conocer como “dormirse al volante.” Si es así, lo que tenemos por delante no es el futuro brillante que tanto nos han prometido, pero simplemente la visión de unas tristes figuras agrupadas alrededor de los restos quemados de una nueva “hoguera de las vanidades” que alguien había edificado y luego encendido sobre un terreno donde tantos habían puesto todas sus esperanzas.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de gener de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 23 de desembre del 2012
El Sorteig de Nadal Del BCE
Mentre que uns celebreran els guanys (i altres comtabilitzen les perdues) tot mirant la llista de la Loteria de Nadal, els que gestionen els comptes dels bancs espanyols i catalans potser passaran aquest cap de setmana amb els ulls clavats sobre un altre bloc de numeros - els que venen del oferiment record de diners que va fer efectiu el BCE aquest passat dimecres. El BCE va otorgar un total de 489.000 milions de euros a mes de cinc cent bancs, una quantitat equivalent a un cinc percent del PIB de la euro zona, i la mes gran que ha fet mai el BCE en una sola operació.
Pero el detall mes important d'aquesta operació no va ser la quantitat de diners subministrada - de fet la suma de prestecs que el BCE te pendents ara per ara no es molt diferent al total assolit el Septembre del 2009 o el Juny 2010 - sinó el termini dels prestecs, que eren de tres anys. Prestant diners a mes llarg termini, s'espera, no només ajudara els bancs amb els problemes mes urgents de liquiditat, sinó que també facilitara treure una mica de la presió que ara plana sobre el BCE comprant deute public dels paisos periferics.
El rerafons de la situació es el nivell de financament del Fons de Estabilitat Financera Europea - el vehicle que l’Unió Europea ha creat per intentar frenar la crisi de deute. Donat que hi ha molts dubtes sobre la quantitat de diners que aquesta entitat pot recaptar, els liders europeus busquen altres fonts de diners allà on sigui en aquests moments, fins i tot en paisos emergents com la Xina o Brazil. Els estats nacionals de la zona euro volen a tota costa no pujar el volum del seu deute, i sobretot no ampliar la seva exposició al deute de altres estats. Aleshores la presió cau sobre el BCE, i el senyor Draghi (recolzat pels representants del Bundesbank) es contundent quan diu que el risc no es trespasara a la seva institució, i d'aqui el recurs als bancs comercials per comprar el deute, ja que en ultima instancia els bancs i la seva recapitalizació si fes falta son responsibilitat dels Estats respectius.
Pero hi ha una part de l'ultim canvi de politica del BCE que ha rebut menys atenció, i aquí em refereixo a l'ampliació del tipus de colateral que el banc pot acceptar. A partir d'ara, els bancs, a mes a mes de deute public poden utilitzar certs tipus de credit amb el sector privat com colateral. Aquesta mesura estaría encaminada a facilitar l'aribada de diners sobretot a les petites i mitjanes empreses, i pot fer arribar circulant a les empreses a través, per exemple, de convertir linees de credit en prestecs normals. Com que aquests prestecs no estan clasificats per cap agencia extern de rating, el criteri de prestecs acceptables es deixara en mans del banc central de cada pais, pero en principi sembla que qualsevol prestec bilateral que no tingui indicis de morositat pot servir.
Potser per canviar de tema i oblidar-se d’aquest numero de loteria que volia per que no va arribar ano comprar alguns, segurament, es tornara la pagina per mirar un altre lista, la dels ministres del flamant govern de Mariano Rajoy. Arribat el cas, i tenint en comte que el ministre d’ economia serà el connegut ex director de Lehman Brothers espanya, Don Luis de Guindos, potser mes d'un es deixara pensar en el anomenat "banc dolent", i en que fara el nou responsable d'economia al respecte. Aquí, com sempre, el problema no es que vols fer, pero com fer el que vols fer sense gastar diners que no tens. Doncs bé, per aqui potser el nou ministre trobara un petit regal de nadal del Senyor Draghi, perque tenint en compte que no tots els prestecs a promotors estan considerats "toxics" pel Banc d'Espanya no es del tot descartartable que una bona part d'aquest prestecs "bons" arribaran als mans del BCE com colateral, i així sera factible mantenir aquests prestecs en balanç com a minim tres anys més, a l'espera, naturalment, de temps millors. Bon Nadal a tothom!
L'article que va publicar El Punt Avui el disabte 24 de decembre de 2011 en el suplement l'Economic.
El rerafons de la situació es el nivell de financament del Fons de Estabilitat Financera Europea - el vehicle que l’Unió Europea ha creat per intentar frenar la crisi de deute. Donat que hi ha molts dubtes sobre la quantitat de diners que aquesta entitat pot recaptar, els liders europeus busquen altres fonts de diners allà on sigui en aquests moments, fins i tot en paisos emergents com la Xina o Brazil. Els estats nacionals de la zona euro volen a tota costa no pujar el volum del seu deute, i sobretot no ampliar la seva exposició al deute de altres estats. Aleshores la presió cau sobre el BCE, i el senyor Draghi (recolzat pels representants del Bundesbank) es contundent quan diu que el risc no es trespasara a la seva institució, i d'aqui el recurs als bancs comercials per comprar el deute, ja que en ultima instancia els bancs i la seva recapitalizació si fes falta son responsibilitat dels Estats respectius.
Pero hi ha una part de l'ultim canvi de politica del BCE que ha rebut menys atenció, i aquí em refereixo a l'ampliació del tipus de colateral que el banc pot acceptar. A partir d'ara, els bancs, a mes a mes de deute public poden utilitzar certs tipus de credit amb el sector privat com colateral. Aquesta mesura estaría encaminada a facilitar l'aribada de diners sobretot a les petites i mitjanes empreses, i pot fer arribar circulant a les empreses a través, per exemple, de convertir linees de credit en prestecs normals. Com que aquests prestecs no estan clasificats per cap agencia extern de rating, el criteri de prestecs acceptables es deixara en mans del banc central de cada pais, pero en principi sembla que qualsevol prestec bilateral que no tingui indicis de morositat pot servir.
Potser per canviar de tema i oblidar-se d’aquest numero de loteria que volia per que no va arribar ano comprar alguns, segurament, es tornara la pagina per mirar un altre lista, la dels ministres del flamant govern de Mariano Rajoy. Arribat el cas, i tenint en comte que el ministre d’ economia serà el connegut ex director de Lehman Brothers espanya, Don Luis de Guindos, potser mes d'un es deixara pensar en el anomenat "banc dolent", i en que fara el nou responsable d'economia al respecte. Aquí, com sempre, el problema no es que vols fer, pero com fer el que vols fer sense gastar diners que no tens. Doncs bé, per aqui potser el nou ministre trobara un petit regal de nadal del Senyor Draghi, perque tenint en compte que no tots els prestecs a promotors estan considerats "toxics" pel Banc d'Espanya no es del tot descartartable que una bona part d'aquest prestecs "bons" arribaran als mans del BCE com colateral, i així sera factible mantenir aquests prestecs en balanç com a minim tres anys més, a l'espera, naturalment, de temps millors. Bon Nadal a tothom!
L'article que va publicar El Punt Avui el disabte 24 de decembre de 2011 en el suplement l'Economic.
diumenge, 16 de desembre del 2012
De Silvio Con Amor
La semana pasada hemos visto una vez más la crisis italiana sacando titulares en la prensa mundial. La decisión del ex primer ministro Silvio Berlusconi de negar su apoyo al gobierno tecnócrata de Mario Monti disparó los mecanismos de alarma en todos los mercados financieros. Pero el entusiasmo duró poco. Este jueves Italia vendió € 3,5 mil millones de un nuevo bono de tres años por un 2,50 por ciento, la menor rentabilidad de la deuda de similar vencimiento desde octubre de 2010 y significativamente por debajo del 2,64 por ciento pagado el 14 de noviembre.
La razón principal por esta tranquilidad es la existencia del programa de compra de bonos abierto por Mario Draghi en el BCE. A pesar de la lentitud con que los líderes de Europa toman sus decisiones, los inversores confían en que con el tiempo las adecuadas y necesarias se adoptaran a tiempo.
Por el momento, la amenaza de Berlusconi permanece vacío de contenido, pero los votantes italianos están cada vez más inquietos porque lo tienen cada vez mas difícil ver la luz al final del túnel.
La economía del país apenas ha crecido en toda una década, y sigue contrayéndose. La producción nacional se va atrasando en el tiempo, pero la deuda soberana avanza, y es muy probable que alcanzara el 130% del PIB en 2013. El país tiene un problema demográfico grave, de igual tamaño como Japón, pero a pesar de la presencia de inmigración el nivel de productividad es tan baja que la existencia de un millón de nuevos trabajadores solo se nota en la economía sumergida.
El Partido Demócrata, ganador probable de los propios comicios necesitara el apoyo de otra formación política, haciendo difícil la formación de un gobierno estable. Y mientras tanto una "coalición de los dispuestos" – el partido de Berlusconi, la separatista Liga del Norte y el nuevo movimiento "Cinco Estrellas" de Beppe Grillo - podría estar formándose, unidos por un solo objetivo, sacar a Italia fuera de la unión monetaria. No dudo que Mario Draghi hará todo lo que pueda, pero ¿será suficiente?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 16 de decembre de 2013 en el suplement Dinero
La razón principal por esta tranquilidad es la existencia del programa de compra de bonos abierto por Mario Draghi en el BCE. A pesar de la lentitud con que los líderes de Europa toman sus decisiones, los inversores confían en que con el tiempo las adecuadas y necesarias se adoptaran a tiempo.
Por el momento, la amenaza de Berlusconi permanece vacío de contenido, pero los votantes italianos están cada vez más inquietos porque lo tienen cada vez mas difícil ver la luz al final del túnel.
La economía del país apenas ha crecido en toda una década, y sigue contrayéndose. La producción nacional se va atrasando en el tiempo, pero la deuda soberana avanza, y es muy probable que alcanzara el 130% del PIB en 2013. El país tiene un problema demográfico grave, de igual tamaño como Japón, pero a pesar de la presencia de inmigración el nivel de productividad es tan baja que la existencia de un millón de nuevos trabajadores solo se nota en la economía sumergida.
El Partido Demócrata, ganador probable de los propios comicios necesitara el apoyo de otra formación política, haciendo difícil la formación de un gobierno estable. Y mientras tanto una "coalición de los dispuestos" – el partido de Berlusconi, la separatista Liga del Norte y el nuevo movimiento "Cinco Estrellas" de Beppe Grillo - podría estar formándose, unidos por un solo objetivo, sacar a Italia fuera de la unión monetaria. No dudo que Mario Draghi hará todo lo que pueda, pero ¿será suficiente?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 16 de decembre de 2013 en el suplement Dinero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
