"Anem cap a la 'japonització' de l’economia europea"

L’economista britànic resident a Catalunya aposta per “solucions dràstiques” perquè disminueixi el nombre d’aturats al país.

En el seu últim llibre titulat Adéu a la Crisi? (Ed. Deusto 2014), l’economista britànic Edward Hugh desgrana les causes per les quals el canvi de tendència econòmica, que ven el govern espanyol en els seus discursos optimistes, no és percebut per la majoria de la població. En una entrevista a VIAempresa, l’autor gal·lès format a la London School of Economics, alerta que Espanya està en un moment crític de la història i aposta per posar fre a tres grans problemes conjunturals: el declivi demogràfic, l'emigració de joves i professionals, i la manca de creixement econòmic de forma sostinguda.

Al subtítol del seu llibre diu que no tornarem a viure com abans... Viurem, però, millor que ara?

Vivim malament ara?

Home, diria que la quarta part de la població en situació d’atur no viu gaire bé.

Aquests sí! Però els altres no sé què dir-te. I aquest és el drama. Es pot dir, en certa manera, que la crisi ha acabat però és enganyós afirmar-ho quan, com dius, hi ha un 25% d’atur. El creixement és un altre tema. Tots els països desenvolupats han passat un punt d’inflexió respecte la crisi financera que, per altra banda, no hem discutit a fons per què es va produir. El que està clar és que en aquests països el dinamisme de la força laboral s’ha frenat.

Llavors la crisi que s’ha acabat és la financera però no la de les persones.

Exacte! L’altra part de la crisi, la que afecta l’economia real continua. Tu mateix ho deies. Una quarta part de la població activa ha quedat exclosa d’aquesta magnífica recuperació. Recuperació que, per cert, serà d’un creixement del PIB d’entre un 1 i un 1,5%.

Veurem un creixement a la japonesa, minso i poc vigorós, durant anys?

Eventualment podem fins i tot veure creixements tendencials negatius com al Japó que ells corregeixen amb un deute del 250% del PIB. Si no s’endeutés, el Japó tindria creixement negatiu.

A l’estat espanyol no li permetran endeutar-se així!

Jo crec que anem cap a la “japonització” de l’economia europea. I el Japó no ha petat i porta així molts anys...

Tornem aquí. La Troika segueix demanant més reformes a Espanya. Què més es pot fer?

Si anem als salaris per exemple. Els costos laborals han baixat no per una rebaixa de sous sinó per una reducció del nombre de treballadors. Produïm el 93% del que produíem abans amb un 80% dels treballadors que teníem abans. El que vull dir és que no hi ha hagut una gran baixada de salaris. Al sector públic és una altra cosa... Ara bé, veurem una tònica de baixada de salaris que s’aguditzarà. Amb la nova reforma laboral hi ha una nova generació de contractes i, a mesura que es vagi jubilant gent amb contractes de més de 30 anys, entraran nous treballadors amb noves condicions. Això no és un gran daltabaix però sí que marcarà una clara tendència a la baixa dels salaris reals com a mínim durant una dècada.

Doncs que bé...

El Fons Monetari Internacional (FMI) ja diu que el cost de la crisi està mal distribuït. Els que no tenen feina són els que ho han pagat més i s’ha de fer alguna cosa o els joves marxen. Al Regne Unit s’han donat d’alta a la seguretat social 165.000 espanyols des de l’any 2008. Alguns potser han tornat però el fenomen no fa l’efecte que canviï. Caldrà fer algun sacrifici.

Més encara? De què parlem?

Una rebaixa a tothom del 10% del salari com diu l’FMI i generar llocs de treball amb compromís per a joves. Cal una iniciativa d’aquest tipus. Potser no exactament aquesta però...

Això és molt dràstic!

Alguna reforma dràstica hem de fer o morirem com a país. Mirem les pensions per exemple. Ara hi ha reserves però en dos anys s’esgotarà. No hi haurà una bancarrota però els ingressos s’adequaran als costos i les pensions hauran de baixar. Però això dic que cal fer alguna cosa dràstica tot i que veig que no hi ha ganes de fer-ho. Vénen la recuperació però només es miren certs indicadors. I si es redueix la població un 3% com diu l’Institut d’Estadística serà molt difícil donar la volta a la situació.

Entén, doncs, que un jove amb estudis marxi del país?

Perfectament. Començaran com un que jo conec netejant vidres a Londres però això serà el primer pas i després milloraran la situació i potser com els polonesos es quedaran quan s’estabilitzin i trobin parella.

Canviem de tema. Tenir l’euro és un problema o un solució?

A curt termini el que ha de fer el Banc Central Europeu és comprar bons a Itàlia o Espanya. Això dona certa estabilitat monetària però no és suficient per remuntar. El que també seria recomanable és un sistema comú de pensions però dubto que es faci.

Els grans països encara manen per sobre la Unió...

Més que els grans països jo diria Alemanya. França i Itàlia no s’hi oposarien.

L'entrevista, fet per Joan Ramon Armadás, que va publicar el diari Via Empresa el dimecres 5 de març de 2014.