La jubilació als 60 permetria reduir la taxa d'atur

El macroeconomista Edward Hugh radiografia en el seu darrer llibre la crisi i apunta possibles sortides.

• El BCE podria fer polítiques més socials, com ara destinar diners a la Pirmi

• Cal una política de natalitat que premiï la rapidesa a tenir el segon fill, com a Suècia

• És preocupant que també marxin els immigrants, que participaven en el consum

• Els treballadors implicats en el sector exportador poden fer un sacrifici

• Quan es parla de retallar salaris, estem parlant dels contractes de llarga durada

• A banda de la devaluació interna, cal un acord amb la UE sobre el deute

• Hauríem de tenir a la UE un sistema de pensions comú, per solidaritat

• Per reduir el deute, caldria tipus d'interès negatius en els dipòsits

‘¿Adiós a la crisis?' (Ed. Deusto), el darrer llibre del macroeconomista Edward Hugh, és, alhora que una radiografia precisa de la crisi a Espanya però també d'arreu, un advertiment que cal fer profunds replantejaments per no tornar a estimbar-nos pel precipici.

Una sortida sòlida de la crisi ha de comportar, com assenyala Edward Hugh en l'entrevista, un pacte de confiança que ens concerneix a tots. El dubte és saber si realment hi estem preparats.

En el llibre planteja una reedició dels pactes de La Moncloa per redreçar l'economia espanyola, en què els treballadors renuncien a salari i els empresaris a beneficis. Creu que la patronal hi podria accedir?

No es tracta que els empresaris renunciïn a obtenir benefici. Es tracta que, per posar un exemple, si l'empresari té un cost salarial de cent milions d'euros, el mantingui, a canvi de més hores de treball, amb més treballadors. Amb més treballadors pot tirar endavant amb més producte en el mercat, i així pot tenir més beneficis, que li poden permetre fer noves inversions i contractar més persones. Sé que per a alguns aquests plantejaments generen desconfiança, però en el capitalisme, si no hi ha confiança entre tots, la cosa no funciona.

Si no és així, sempre hi ha la política fiscal.

Sí, el que hem vist fa pocs dies seria l'altra alternativa, unes recomanacions fiscals per les quals s'apuja l'IVA perquè la gent es quedi a casa, ja que no es crea ocupació. És una política típica dels anys vuitanta: fer pagar menys per IRPF per fer pagar més per IVA, perquè comprarem més. Però això és un invent d'aquells temps, en què l'economia estava en fase d'expansió. Tampoc serveix ara, com antany, fer polítiques de construcció d'infraestructures, amb un mercat tan aturat. Recordem que el Pla E de Rodríguez Zapatero no va funcionar, tot i que molts pobles deuen estar contents per les placetes que s'hi van construir gràcies a aquesta iniciativa.

Però demanar a la gent que se li retalli encara més el salari...

Et poso el cas hipotètic d'algú que amb 14 anys ha entrat a treballar i fins als 55 anys no li han tocat el salari perquè té un contracte de principis dels vuitanta. Ara ja hi ha una altra generació de salaris, però als treballadors que ja porten molt de temps no els han retallat el sou. Siguem honestos: del que estem parlant és de si cal retallar aquests contractes de llarga durada, que volen cobrar una pensió. Però justament el seu egoisme pot provocar precisament que se'n quedin sense... De fet, quan diem que baixen els salaris, ens estem referint realment a la mitjana, perquè a mesura que passen els anys la major part dels salaris són els de nova contractació, sensiblement més baixos.

La proposta de l'FMI, que si reduïm els salaris un 10% creixerà un 7% l'ocupació, és creïble?

És una idea per tenir una taula de referència. És cert que l'economia ha de créixer per poder crear llocs de treball, via exportacions, per exemple. Però justament els que estan implicats en el sector exportador poden fer un sacrifici en salari, tot tenint més persones treballant, per beneficiar el sector més vinculat a la demanda interna, que no pot fer res. Amb el creixement del sector de les exportacions, els altres sectors poden proporcionar béns als que treballen en el sector exportador. A més, amb la reducció de costos, els preus dels productes de la demanda interna poden baixar, i amb aquesta baixada es pot viure més barat.

La devaluació interna no genera ingressos al govern per eixugar el deute.

Sí, una pota és la devaluació interna i l'altra, un acord amb els socis europeus. La crisi de l'euro no s'ha esvaït, s'ha estancat. El que es pot fer amb Grècia, fer la vista grossa, no es pot fer amb Itàlia i Espanya, que no poden pagar, però els altres socis no sembla que ho vulguin entendre. És un deute que no es pot pagar, i més encara si no es fan acords per guanyar en competitivitat. Si els socis europeus no ho volen veure, revifarà la crisi de l'euro, i aquest cop sí que petarà la moneda única. Draghi, quan va dir que el BCE “farà el que calgui” per protegir Grècia i les altres economies en situació delicada, va fer un avís que ha durat el que ha durat, perquè els mercats estan en un estat d'efervescència semblant al d'abans de la crisi, no es volen fer ressò de cap mala notícia. Però algun dia pot passar alguna cosa, com el que va passar amb les subprime als EUA.

En el cas de la concessió de crèdits, els bancs no s'estan portant per una política massa restrictiva, i no miren cas per cas.

És difícil, segur que hi ha empreses que no els arriben diners i podrien rebre'ls, però em costa entendre que els bancs renunciïn a fer el seu negoci més rendible, al marge de comprar bons de l'Estat, és clar. I si estan donant crèdit a grans empreses, en alguns casos és per compromís que se'ls manté en un estat de zombi. Potser sí que el BCE podria fer alguna política original, un paquet de diners només per a empreses que compleixin un certs requisits. Segur que a Alemanya s'està prestant a empreses que no ho mereixen, mentre que altres a Espanya sí que ho mereixerien. També el BCE podria fer altres coses imaginatives, com destinar diners a les rendes mínimes d'inserció, les Pirmi, amb l'objectiu d'incentivar el consum. I es podria pagar amb els senyoratges, el que guanya el Banc Central Europeu imprimint bitllets sense pagar el cost, ja que els ofereix al mercat, cobrant. És un guany que es traspassa als governs, i es podrien destinar a aquestes rendes mínimes d'inserció.

Estem en condicions de fer polítiques de natalitat?

En primer lloc, caldria un canvi cultural. A Suècia tenen més fills perquè els tenen més aviat, les parelles es formen als 25 anys, i no esperen que els pares els comprin un pis quan es casin, no esperen una injecció de diners a canvi de complir uns patrons culturals. Així, el primer fill neix aviat. D'altra banda, una bona política de natalitat és pagar per rapidesa: no pagar tant pel primer fill, sinó més pel segon, si s'ha tingut dins d'un espai de temps convingut. I si tens un tercer, fins i tot més. A Suècia les polítiques d'ajut familiar per estimular la natalitat han anat millor que a Alemanya, que posa com a condicionament als seus ajuts familiars que la parella estigui casada legalment, cosa que no fa Suècia.

No hi ha manera de mantenir el sistema de pensions sense reduir les prestacions?

El Fons de Reserva s'acaba en dos anys. El sistema de pensions no perilla, simplement cal fer-hi un ajustament, en la mesura que puja la població jubilada. La base mitjana de la cotització va baixant, perquè baixen els salaris, mentre que les persones que es jubilen han cotitzat molts anys, amb la qual cosa la mitjana de pensió és alta. Anem, a partir de l'any 2016, després de les eleccions, a una situació de baixada de les pensions. D'altra banda, en un país amb un 25% d'aturats, és una bestiesa tenir persones treballant fins als 65 o 67 anys. Caldria que es jubilessin als 60, perquè les empreses puguin col·locar un jove en el lloc que ha deixat el gran.

Parla en el llibre d'una dinàmica d'emigricidi.

Itàlia té treballadors marxant des de principis del segle XXI, igual que Portugal. Eren països que no creixien, no generaven llocs de treball. L'entrada d'immigrants compensava la pèrdua de població. Durant aquells anys, fins al 2008, els joves d'aquí feien un Erasmus i tornaven, anaven de festa a Londres uns mesos i tornaven, però ara hem entrat en la mateixa dinàmica que Portugal i Itàlia, una fuita constant, perquè el mercat de treball no generarà llocs de treball de qualitat. I la diferència és que aquí els ni-ni, que ni estudien ni treballen, no es poden moure. I també és preocupant que estiguin marxant eximmigrants, cosa que no és bona, perquè deixen cases on ja no hi viu ningú, i deixen de comprar a les botigues dels seus barris.

També demana una Europa solidària, en què els països més forts demogràficament ajudin els més febles.

Això es podria aconseguir amb un sistema de pensions comú. L'emigració de joves, als EUA, no té importància, perquè si es paga una pensió a Califòrnia, arriba a Alabama. Això és el que necessitem. Sense un sistema de pensions de la UE, no es pot aconseguir un mercat laboral unitari.

Amb els nostres estalvis caldria fer algun sacrifici, per arranjar el problema del deute.

Intentar reinflar una economia que esta en fase de contracció tendencial per falta de habitants és una equivocació, és millor acceptar el que tenim i intentar gestionar-ho bé. Això vol dir que no es pot pagar la gent pel fet de tenir els seus estalvis al banc, cal que hi hagi tipus d'interès negatius. Cal ser realistes i acceptar de pagar al banc per pagar els nostres diners, amb el benentès que els nostres diners no perdran valor. Si reduïm cada any un 1% no hi haurà un gran catacrac, quitances més grans en el futur. Així es podria alentir la taxa d'estalvi; s'està estalviant massa arreu. Ben Bernanke, l'expresident de la Reserva Federal, s'ha estat queixant d'això des del 2005. Hi ha massa estalvis, i arriba un excés de liquiditat a llocs on no ha d'arribar, i això fomenta bombolles.

L'entrevista que vaig fer amb Jordi Garriga, que va publicar El Punt Avui el disabte 22 de març de 2014 en el suplement l'Economic.

Val la pena recalcar que quan parlo de la jubiliació de la gent amb més de 60 anys estic parlant d'una jubilació sempre voluntaria. Unes jubilacions que implicaran sacrificis per tot el col·lectiu de pensionistes, donat que el principi de sostenibilitat significa que el sistema pot pagar en cada exercici només la quantitat de diners que ingresa. No pot ser deficitari. Llavors la quantia cobrada serà proporcionalment menor per cada pensionista, a mesura que hi hagi més persones cobrant. A llarg termini - quan s'hagi reduit l'atur per sota del 10%, si és que passa - tothom haurà de treballar més anys en proporció de l'esperança de vida, tal i com explico en el llibre.