Despues de tres meses de incertidumbre, todo apunta que esta llegando el momento de la verdad, y que Mariano Rajoy no tardara mucho mas en pedir el rescate. Question de semanas dicen, a lo mejor después de las eleccións de Galicia aunque las voces mas sabios advierten que después de las de Galicia vienen las comicis catalanas, y enfrontar un mes solo delante del peligro de los mercados en este contexto, mejor que no porque posaría al centro de la escenario global la politica del gobierno central sobre las CCAA, y es precisamente aquí donde tienen mas dudas. Además, como explica el mismo Mario Draghi, cuanto mas tarde la decisión mas costoso la factura.
Pero tampoco sera una decisión de tomar a la ligera, porque sean quales sean las condiciones, no cabe duda que España perderá una parte significativa de su soverannia, y no sera amo en su propia casa.
Todo apunta a que la condicionalidad será muy estricta, y no exclusivamente en termes de una eventual restructuración del sistema de pensiones, pero también al nivel de vigilancia. Mario Draghi tendrá claro que una vez que empieza el programa de comprar bonos, difícilmente puedo dejar de hacer lo en caso de incomplimento sin poner en peligro la moneda única. Entonces las guarantias serán importantes.
No cabe duda que la intervención del banco central europeo conllevera tipos de interés mas bajo tanto para el estado como para los bancos, y eso dara al país una cierta estabilidad. Y la economía real? Que pasara allà? El paro seguira su camino por arriba. No es de descarta que llegue a un 27% el año que viene, pero con los números de crecimiento que tenemos por delante en el mejor de los casos, difícilmente se puede generar empleo en números importantes. Parece que no hay escanarios que situen el paro por debajo del 20% esta década. Salvar el Euro es necesario, pero resultara caro, sobretodo para las familias españolas que cada vez mas tenen dificuldades a llegar a final de mes. Para ellas hay un momento de verdad cada treinta días.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 7 de octobre de 2012 en el suplement Dinero
diumenge, 7 d’octubre del 2012
diumenge, 9 de setembre del 2012
Baile de Dos
Despues de casi dos meses de prevaricación, finalmente Mario Draghi ha abierto la puerta a la compra, por parte del BCE, de Bonos del Estado Español. Eso sí, las compras serán sólo de bonos de corta maturidad y, exclusívamente, en el mercado secundario. Pero aquí nada es gratis. Un país que quiere activar el mecanismo tendrá que pedir un rescate, con condiciones que no serán blandas, porque implicarán una estricta supervisión, incluyendo la participación del FMI.
Dicho esto, hay matices, porque como el comunicado de prensa nos explica, habrá dos modalidades posibles, una – que sólo consistirá en una línea de crédito precuacionario – más `light`que la otra, que implicaria un programa de ajustes macroeconómicos clásicos del tipo FMI.
Pero aunque la puerta a la que tantas veces han llamado ya está abierta, lo que no queda claro son las ganas que tiene Mariano Rajoy para entrar. A nadie le gusta tener a los hombres de negro alojados en su casa, y la experiencia griega con el tema deja mucho para desear. Por otra parte, los crecientes problemas de liquidez que está sufriendo el estado sugieren que la decisión no tardará mucho en ser tomada. Esta indecisión no es difícil de entender porque la casa de la Troika, por muy acogedora que parece, tiene ciertas desventajas, tanto para el huésped como para el anfitrión. Como en el caso del famoso Hotel California no hay dificultad para entrar, pero no queda muy claro cómo y en que condiciones uno va a salir. Mario Draghi ha advertido que el Banco dejará de comprar bonos de un país que no cumpla, ¿pero es creible esta postura? Un país sin capacidad de cumplir sería un país en dificultades. Dejando de comprar sus bonos quedaría a merced de los mercados y, si este país fuera España, el riesgo de ruptura de la zona euro sería muy grande. En fin, Mariano Rajoy tendrá mucha cosa para estudiar este fin de semana.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de septembre de 2012 en el suplement Dinero
Dicho esto, hay matices, porque como el comunicado de prensa nos explica, habrá dos modalidades posibles, una – que sólo consistirá en una línea de crédito precuacionario – más `light`que la otra, que implicaria un programa de ajustes macroeconómicos clásicos del tipo FMI.
Pero aunque la puerta a la que tantas veces han llamado ya está abierta, lo que no queda claro son las ganas que tiene Mariano Rajoy para entrar. A nadie le gusta tener a los hombres de negro alojados en su casa, y la experiencia griega con el tema deja mucho para desear. Por otra parte, los crecientes problemas de liquidez que está sufriendo el estado sugieren que la decisión no tardará mucho en ser tomada. Esta indecisión no es difícil de entender porque la casa de la Troika, por muy acogedora que parece, tiene ciertas desventajas, tanto para el huésped como para el anfitrión. Como en el caso del famoso Hotel California no hay dificultad para entrar, pero no queda muy claro cómo y en que condiciones uno va a salir. Mario Draghi ha advertido que el Banco dejará de comprar bonos de un país que no cumpla, ¿pero es creible esta postura? Un país sin capacidad de cumplir sería un país en dificultades. Dejando de comprar sus bonos quedaría a merced de los mercados y, si este país fuera España, el riesgo de ruptura de la zona euro sería muy grande. En fin, Mariano Rajoy tendrá mucha cosa para estudiar este fin de semana.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de septembre de 2012 en el suplement Dinero
dilluns, 4 d’abril del 2011
Finançar La Generalitat: Un Repte Ple de Opportunitats
La economia i la societat catalana es troben en aquests moments davant de la crisi més important de la seva història recent, amb uns reptes i unes dificultats que son els mes grans de tota la època de la post dictadura. Però abans de tot, no hem de oblidar mai que les crisis i els reptes també son oportunitats. Oportunitats per demostrar al mon qui som, i per fer encara mes fort el nostre país. Serà una prova de foc.
Donat la gravetat i la complexitat de la situació actual, és molt important que les persones que tenen la responsabilitat de prendre decisions recullin el més ampli ventall d’opinions possible per estar ben informades; tant sols així, les seves decisions podran ser en la mesura encertades.
Dic això perquè, malauradament, en aquests moments no es pot pas donar per fet que, a Espanya, el pitjor de la crisi financera ja ha passat, donat què encara existeix una quantitat significativa de problemes importants pendents de solució. Aquests problemes tenen un impacte directe sobre l’economia catalana, i en cas de no ser resolts ràpidament, o bé ens conduiran a un estancament de la nostre economia per manca de crèdit, o en el pitjor dels casos l’economia pot caure en el tipus d’espiral negativa que, a hores d’ara, caracteritza l’economia grega.
Per desgracia nostre, i malgrat que les arrels son ben diferents, en el fons el problema es el mateix: Catalunya té un sector privat fortament sobre endeutat, i un govern que no pot finançar-se en els mercats internacionals. La diferencia entre els dos països cau en el fet de que el govern grec no pot finançar-se perquè ha viscut durant molts anys per sobre de la seva capacitat, mentre que Catalunya no pot finançar-se perquè Espanya ha viscut per sobre de la seva capacitat, a cost de impostos Catalans, mentre que la relació de dependència fiscal vol dir que el govern català no disposa dels seus propis diners en suficient quantitat per pagar els seus deutes. Per tant la Generalitat de Catalunya té el ràting que té perquè depèn de la voluntat d’un altre.
La possibilitat de una trajectòria grega, cal tenir-la tots present quan pensem en la magnitud de la tisorada que es demana de nosaltres des de Madrid, perquè si realment es tanca l’aixeta, i Catalunya es veu forçada de fer una retallada de més de un quinze per cent, això no només ens provocarà un altre recessió per l’economia catalana, sinó que també pot precipitar que la crisi s’agreugi encara més en els anys a venir.
És força probable que, Portugal, en les properes setmanes, hagi d’acudir al Fons de rescat europeu. Aquest fet provocarà que els mercats financers, com a pas següent, posin el seu punt de mira, més enfocat que mai, cap a l’economia espanyola. Miraran, i amb lupa, les necessitats de les entitats financeres, la competitivitat i capacitat de creixement, i el dèficit fiscal, i sobretot en aquest context el dèficit fiscal de les comunitats autònomes. I aquí és on es troba la trampa pel Govern Català, perquè els mercats amb tota probabilitat s’obsessionaran amb si les comunitats autònomes son capaços en 2011 de assolir el objectiu de un dèficit d’un 1,3% del PIB marcat pel Govern central.
Per evitar caure en la trampa, el govern català haurà de filar molt prim amb les seves polítiques pressupostaries i comunicacionals. El missatge que els catalans han de enviar al mon haurà de ser que son gent seria i responsable, que estan ben conscients del moment molt complicat que vivim pel futur del euro, un moment en el qual qualsevol sortida de la línea marcada per les autoritats europees pot tenir conseqüències molt nefastes pel conjunt de les ciutadans europeus. I per l’altre banda hem de defensar els nostres interessos, i els interessos dels catalans que estan pendents dels serveis que proporciona la Generalitat.
En aquests moments la política del Govern espanyol està conduïda més per la por que no pas per la recerca de solucions; por de caure en mans del rescat, i por de tenir que explicar als ciutadans espanyols que han de posar diners públics als bancs. Per tant, el nivell de dèficit es veu com un punt crític. Per entendre fins a quin punt el marge de maniobra del govern espanyol esta limitat en aquests moments, només fa falta mirar la falta de ganes que té per resoldre els problemes del sistema financer, tot i que, no solucionar aquests problemes, vol dir no sortir de la crisi. Com que qualsevol injecció de diners al sector serà sumada a la part del dèficit (veure el cas d’Irlanda), no volen admetre l’abast del problema. Mentrestant l’economia real s’asfixia. Seriem massa ingenus si no fóssim capaços de reconèixer que si no van moure fitxa adequadament pels bancs i per les caixes, difícilment ho faran per Catalunya.
Per superar els problemes actuals s’ha de dissenyar una estratègia que sigui eficaç, i al mateix temps creïble. A curt termini hem de presentar mesures als mercats que siguin factibles i que demostrin una determinació per solucionar els problemes encara que això vol dir tenir un dèficit aquest any per sota les nostres necessitats reals. No hem de oblidar mai que en aquests moments delicats actuem amb només llibertat condicional. Per molt que volem gastar mes diners, si no tenim capacitat financera difícilment ho podrem fer.
Les nostres entitats financeres no estan pas en el seu millor moment, i no podem tampoc demanar-les-hi, ja que depenen per la seva liquiditat i solvència del Banc de Espanya, que concedeixin crèdits no autoritzats o que facin de intermediaris per vendre bons als nostres ciutadans, si l’emissió d’aquests bons no esta autoritzada. A més a més hem de ser molt curosos amb això dels bons patriòtics, perquè si el govern central no actua de bona fe, es pot produir una situació de buit el proper any o el següent si no s’autoritzés cap més nova emissió de bons per liquidar la emissió anterior que estarà propera al venciment.
Hem de ser molt vigilants en el moment de plantar cara comprovant que no ens posem en un tràngol a on nosaltres mateixos podríem sortir-ne mes perjudicats. Doncs, realísticament, si la situació a curt termini no ens deixa cap mes remei que salvar els mobles i aguantar, a llarg termini necessitem un full de ruta que pugui garantir que som capaços, amb el balanç fiscal que tenim, de treure’ns de sobre el llast del sistema de finançament actual. Això es la única via que tenim disponible per començar a reduir el pes del deute, i no només el dèficit a curt termini.
Per finançar a curt termini, hi ha vies tècniques adequades, però qualsevol d’aquestes vies només serà factible si al mateix temps es posa en marxa una estratègia política capaç de forçar la voluntat del país.
Com he citat anteriorment, el que més caracteritza la postura del govern espanyol és la “por, por de caure en un rescat. Catalunya ha de dissenyar una estratègia prou subtil per aprofitar d’aquest ambient de por per redreçar el nostre finançament mentre siguem capaços de mantenir la nostre reputació i credibilitat internacional. Últimament la idea de que les finances catalanes representen una seria amenaça per la capacitat de l’estat espanyol de finançar-se i per tant una amenaça al futur de l’euro ha guanyat força en la premsa internacional No cal entretenir-nos massa en debatre fins a quin punt això és cert, la veritat es que el govern d’Espanya, i inclús la mateixa Comissió Europea, prenen molt seriosament aquesta possibilitat. Llavors, tot i ser del tot responsable, aquí hi ha un espai on hem de jugar.
En aquest sentit el President Mas ha fet bé en votar a favor de la independència en la consulta popular del mes d’abril. És un avís, un avís que té molt poques implicacions al nivell pràctic, però que es ple de significat al nivell ideològic. Bàsicament, si mirem cap a Bèlgica, una de les coses que als inversors no els hi agrada gens, és la perspectiva d’invertir en un país que pot trencar-se en qualsevol moment en dues parts o més. Llavors aquesta amenaça existeix avui i aquí. Els ciutadans catalans no entenen que tot i tenir un superàvit fiscal amb l'Estat espanyol, son ells que s’han de sotmetre a unes retallades brutals, i sobretot en el sistema sanitari, i els que prenen les decisions a Madrid han de entendre això.
L’amenaça d’un moviment creixent demanant la independència és real, i sobretot si després de les eleccions generals de 2012 tinguéssim un govern del PP amb majoria absoluta i la demanda per un concert econòmic queda encara sense resposta.
Donat que, en les circumstàncies actuals, és impossible pel Govern espanyol concedir públicament una millora en el finançament català, serà necessari idear una estratègia més subtil. Caldrà pressionar l'Estat espanyol perquè aquest al seu temps pressioni Brussel•les i perquè Brussel•les en conseqüència pressioni el BCE, amb l’únic objectiu que nosaltres aconseguim finançar-nos sense problemes. Com dic, els mitjans tècnics hi son, el que fa falta en aquests moments es voluntat.
És evident que tot això ha d’estar recolzat per un pla de reducció de dèficit creïble, un atac sobre el nostre ràting amb les agències creditícies, i un full de ruta per realment sortir d'aquest pou a on ens trobem actualment. I per assegurar-nos que no hi tornarem a caure mai més. Es a dir, els Catalans han de jugar amb una estratègia que fa un ventall de possibilitats entre un "salvar els mobles" a curt termini, i la sortida de controlar el seu propi destí a mig plaç.
Donat la gravetat i la complexitat de la situació actual, és molt important que les persones que tenen la responsabilitat de prendre decisions recullin el més ampli ventall d’opinions possible per estar ben informades; tant sols així, les seves decisions podran ser en la mesura encertades.
Dic això perquè, malauradament, en aquests moments no es pot pas donar per fet que, a Espanya, el pitjor de la crisi financera ja ha passat, donat què encara existeix una quantitat significativa de problemes importants pendents de solució. Aquests problemes tenen un impacte directe sobre l’economia catalana, i en cas de no ser resolts ràpidament, o bé ens conduiran a un estancament de la nostre economia per manca de crèdit, o en el pitjor dels casos l’economia pot caure en el tipus d’espiral negativa que, a hores d’ara, caracteritza l’economia grega.
Per desgracia nostre, i malgrat que les arrels son ben diferents, en el fons el problema es el mateix: Catalunya té un sector privat fortament sobre endeutat, i un govern que no pot finançar-se en els mercats internacionals. La diferencia entre els dos països cau en el fet de que el govern grec no pot finançar-se perquè ha viscut durant molts anys per sobre de la seva capacitat, mentre que Catalunya no pot finançar-se perquè Espanya ha viscut per sobre de la seva capacitat, a cost de impostos Catalans, mentre que la relació de dependència fiscal vol dir que el govern català no disposa dels seus propis diners en suficient quantitat per pagar els seus deutes. Per tant la Generalitat de Catalunya té el ràting que té perquè depèn de la voluntat d’un altre.
La possibilitat de una trajectòria grega, cal tenir-la tots present quan pensem en la magnitud de la tisorada que es demana de nosaltres des de Madrid, perquè si realment es tanca l’aixeta, i Catalunya es veu forçada de fer una retallada de més de un quinze per cent, això no només ens provocarà un altre recessió per l’economia catalana, sinó que també pot precipitar que la crisi s’agreugi encara més en els anys a venir.
És força probable que, Portugal, en les properes setmanes, hagi d’acudir al Fons de rescat europeu. Aquest fet provocarà que els mercats financers, com a pas següent, posin el seu punt de mira, més enfocat que mai, cap a l’economia espanyola. Miraran, i amb lupa, les necessitats de les entitats financeres, la competitivitat i capacitat de creixement, i el dèficit fiscal, i sobretot en aquest context el dèficit fiscal de les comunitats autònomes. I aquí és on es troba la trampa pel Govern Català, perquè els mercats amb tota probabilitat s’obsessionaran amb si les comunitats autònomes son capaços en 2011 de assolir el objectiu de un dèficit d’un 1,3% del PIB marcat pel Govern central.
Per evitar caure en la trampa, el govern català haurà de filar molt prim amb les seves polítiques pressupostaries i comunicacionals. El missatge que els catalans han de enviar al mon haurà de ser que son gent seria i responsable, que estan ben conscients del moment molt complicat que vivim pel futur del euro, un moment en el qual qualsevol sortida de la línea marcada per les autoritats europees pot tenir conseqüències molt nefastes pel conjunt de les ciutadans europeus. I per l’altre banda hem de defensar els nostres interessos, i els interessos dels catalans que estan pendents dels serveis que proporciona la Generalitat.
En aquests moments la política del Govern espanyol està conduïda més per la por que no pas per la recerca de solucions; por de caure en mans del rescat, i por de tenir que explicar als ciutadans espanyols que han de posar diners públics als bancs. Per tant, el nivell de dèficit es veu com un punt crític. Per entendre fins a quin punt el marge de maniobra del govern espanyol esta limitat en aquests moments, només fa falta mirar la falta de ganes que té per resoldre els problemes del sistema financer, tot i que, no solucionar aquests problemes, vol dir no sortir de la crisi. Com que qualsevol injecció de diners al sector serà sumada a la part del dèficit (veure el cas d’Irlanda), no volen admetre l’abast del problema. Mentrestant l’economia real s’asfixia. Seriem massa ingenus si no fóssim capaços de reconèixer que si no van moure fitxa adequadament pels bancs i per les caixes, difícilment ho faran per Catalunya.
Per superar els problemes actuals s’ha de dissenyar una estratègia que sigui eficaç, i al mateix temps creïble. A curt termini hem de presentar mesures als mercats que siguin factibles i que demostrin una determinació per solucionar els problemes encara que això vol dir tenir un dèficit aquest any per sota les nostres necessitats reals. No hem de oblidar mai que en aquests moments delicats actuem amb només llibertat condicional. Per molt que volem gastar mes diners, si no tenim capacitat financera difícilment ho podrem fer.
Les nostres entitats financeres no estan pas en el seu millor moment, i no podem tampoc demanar-les-hi, ja que depenen per la seva liquiditat i solvència del Banc de Espanya, que concedeixin crèdits no autoritzats o que facin de intermediaris per vendre bons als nostres ciutadans, si l’emissió d’aquests bons no esta autoritzada. A més a més hem de ser molt curosos amb això dels bons patriòtics, perquè si el govern central no actua de bona fe, es pot produir una situació de buit el proper any o el següent si no s’autoritzés cap més nova emissió de bons per liquidar la emissió anterior que estarà propera al venciment.
Hem de ser molt vigilants en el moment de plantar cara comprovant que no ens posem en un tràngol a on nosaltres mateixos podríem sortir-ne mes perjudicats. Doncs, realísticament, si la situació a curt termini no ens deixa cap mes remei que salvar els mobles i aguantar, a llarg termini necessitem un full de ruta que pugui garantir que som capaços, amb el balanç fiscal que tenim, de treure’ns de sobre el llast del sistema de finançament actual. Això es la única via que tenim disponible per començar a reduir el pes del deute, i no només el dèficit a curt termini.
Per finançar a curt termini, hi ha vies tècniques adequades, però qualsevol d’aquestes vies només serà factible si al mateix temps es posa en marxa una estratègia política capaç de forçar la voluntat del país.
Com he citat anteriorment, el que més caracteritza la postura del govern espanyol és la “por, por de caure en un rescat. Catalunya ha de dissenyar una estratègia prou subtil per aprofitar d’aquest ambient de por per redreçar el nostre finançament mentre siguem capaços de mantenir la nostre reputació i credibilitat internacional. Últimament la idea de que les finances catalanes representen una seria amenaça per la capacitat de l’estat espanyol de finançar-se i per tant una amenaça al futur de l’euro ha guanyat força en la premsa internacional No cal entretenir-nos massa en debatre fins a quin punt això és cert, la veritat es que el govern d’Espanya, i inclús la mateixa Comissió Europea, prenen molt seriosament aquesta possibilitat. Llavors, tot i ser del tot responsable, aquí hi ha un espai on hem de jugar.
En aquest sentit el President Mas ha fet bé en votar a favor de la independència en la consulta popular del mes d’abril. És un avís, un avís que té molt poques implicacions al nivell pràctic, però que es ple de significat al nivell ideològic. Bàsicament, si mirem cap a Bèlgica, una de les coses que als inversors no els hi agrada gens, és la perspectiva d’invertir en un país que pot trencar-se en qualsevol moment en dues parts o més. Llavors aquesta amenaça existeix avui i aquí. Els ciutadans catalans no entenen que tot i tenir un superàvit fiscal amb l'Estat espanyol, son ells que s’han de sotmetre a unes retallades brutals, i sobretot en el sistema sanitari, i els que prenen les decisions a Madrid han de entendre això.
L’amenaça d’un moviment creixent demanant la independència és real, i sobretot si després de les eleccions generals de 2012 tinguéssim un govern del PP amb majoria absoluta i la demanda per un concert econòmic queda encara sense resposta.
Donat que, en les circumstàncies actuals, és impossible pel Govern espanyol concedir públicament una millora en el finançament català, serà necessari idear una estratègia més subtil. Caldrà pressionar l'Estat espanyol perquè aquest al seu temps pressioni Brussel•les i perquè Brussel•les en conseqüència pressioni el BCE, amb l’únic objectiu que nosaltres aconseguim finançar-nos sense problemes. Com dic, els mitjans tècnics hi son, el que fa falta en aquests moments es voluntat.
És evident que tot això ha d’estar recolzat per un pla de reducció de dèficit creïble, un atac sobre el nostre ràting amb les agències creditícies, i un full de ruta per realment sortir d'aquest pou a on ens trobem actualment. I per assegurar-nos que no hi tornarem a caure mai més. Es a dir, els Catalans han de jugar amb una estratègia que fa un ventall de possibilitats entre un "salvar els mobles" a curt termini, i la sortida de controlar el seu propi destí a mig plaç.
dijous, 13 de gener del 2011
Un Temps Per Fer Deures O Maletes?
L'economia catalana desprès de deu anys de desajustos, pateix greus problemes, que no seran gens fàcils de corregir. Els anys que venen seran complicats per tota la societat catalana. Complicats però al mateix temps plens de reptes i possibilitats. Com es ben conegut, els primers anys d'aquest segle eren els anys de la bombolla immobiliària, una època en la que tota una societat gaudia d'un nivell de vida molt per sobre de les possibilitats econòmiques reals dels seus integrants. Com deia Titus Maccius Plautus "soc un home ric perquè no pago els meus creditors".
Ara ha arribat el moment de fer els deures i preperar-nos per tornar els diners prestats. O aixó, com a minim es el que el seny ens aconsella. Pero la raó també ens fa recordar que aquesta situació no serà fàcil de gestionar, ni al nivell personal, ni al nivell social i politic, degut el fet de que durant un llarg període el nivell de vida es mantindrà per sota de les possibilitats del conjunt de la societat mentre els balanços aniran corregint-se. I a mes a mes, tindrem el vent en contra, ja que seran anys de ràpid envelliment , amb uns índex percentuals de dependència de la gent gran que aniran pujant al mateix temps que haurem de fer front als problemes ja acumulats. Per tant, hem de tenir present que pot passar que no tot surt com previst. Llavors, tenim un plan “B”?
El que potser s’ha recalcat menys en tot aixó es el vincle que existeix entre els desequilibris que pateix l'economia catalana i l'experiment monetari que ha donat vida al euro. Si l'any 2005 va ser possible donar una nota d'aprovat amb excel•lència a la moneda única, al final de la dècada el veredicte no sembla tan clar. Amb l’arribada de la crisi de deute sobirana la existència de mancances institucionals importants s'ha fet palesa. A mes a mes, tothom es conscient que s'han comes errors en l'aplicació del pacte de estabilitat i creixement i en la política monetària dut a terme. Llavors els problemes que patim no son exclusivament nostres. Son problemes compartits, amb responsabilitats col•lectives. Pero, estarem a l’altura de aquestes reponsibilitats? El problema esta en fins a quin punt els països membres de la unió monetària estan disposats a compartir-les. Al cap i a la fi, qui pagarà els plats trencats? Si no trobem un acord entre els països de la zona euro en aquest sentit, difícilment la moneda sobreviurà. Aquest es el principal motiu per el qual els inversors i els mercats estan tan nerviosos últimament.
Bàsicament, ara per ara, hi ha tres escenaris pel futur, i en funció de quin sigui el definitiu, la lectura política pot canviar.
Els problemes actuals no son simplement qüestions fiscals. Han creat desequilibris importants, i s'han de corregir, si no les economies de la perifèria de Europa no tornaran a créixer. Per assolir aquest fi Alemanya hauria de canviar radicalment de postura, ja que la estructura de la zona euro des de el punt de vista politic hauria de convertir-se en un sol estat federal, semblant els Estats Units.
Si això no resulta viable els Alemanys (potser en compania dels Holandesos i els Austríacs) es poden cansar de dur el pes del vaixell i marxar de la zona euro per crear la seva pròpia moneda, deixant Espanya, i per tan el nostre país, en una mena de “Euro Latino”. Aixó reduiria la pressió de preus sobre els sectors turistics, industrials i immobiliaris, pero ens deixaria amb un entorn politic complicat i poc estable.
La tercera possibilitat es que ningú faci res, o millor dit que no facin prou, ni prou rapid. Si les coses van així pot pasar el pitjor de tot, que seria que l’euro desintegres pel seu propi pes en mans dels mercats financers i per tan de forma caòtica. En aquest cas Espanya tornera a la pesseta en condicions pèssimes, i els catalans haurem de preguntar-nos, i de forma ben clara: que fem?
Ara ha arribat el moment de fer els deures i preperar-nos per tornar els diners prestats. O aixó, com a minim es el que el seny ens aconsella. Pero la raó també ens fa recordar que aquesta situació no serà fàcil de gestionar, ni al nivell personal, ni al nivell social i politic, degut el fet de que durant un llarg període el nivell de vida es mantindrà per sota de les possibilitats del conjunt de la societat mentre els balanços aniran corregint-se. I a mes a mes, tindrem el vent en contra, ja que seran anys de ràpid envelliment , amb uns índex percentuals de dependència de la gent gran que aniran pujant al mateix temps que haurem de fer front als problemes ja acumulats. Per tant, hem de tenir present que pot passar que no tot surt com previst. Llavors, tenim un plan “B”?
El que potser s’ha recalcat menys en tot aixó es el vincle que existeix entre els desequilibris que pateix l'economia catalana i l'experiment monetari que ha donat vida al euro. Si l'any 2005 va ser possible donar una nota d'aprovat amb excel•lència a la moneda única, al final de la dècada el veredicte no sembla tan clar. Amb l’arribada de la crisi de deute sobirana la existència de mancances institucionals importants s'ha fet palesa. A mes a mes, tothom es conscient que s'han comes errors en l'aplicació del pacte de estabilitat i creixement i en la política monetària dut a terme. Llavors els problemes que patim no son exclusivament nostres. Son problemes compartits, amb responsabilitats col•lectives. Pero, estarem a l’altura de aquestes reponsibilitats? El problema esta en fins a quin punt els països membres de la unió monetària estan disposats a compartir-les. Al cap i a la fi, qui pagarà els plats trencats? Si no trobem un acord entre els països de la zona euro en aquest sentit, difícilment la moneda sobreviurà. Aquest es el principal motiu per el qual els inversors i els mercats estan tan nerviosos últimament.
Bàsicament, ara per ara, hi ha tres escenaris pel futur, i en funció de quin sigui el definitiu, la lectura política pot canviar.
Els problemes actuals no son simplement qüestions fiscals. Han creat desequilibris importants, i s'han de corregir, si no les economies de la perifèria de Europa no tornaran a créixer. Per assolir aquest fi Alemanya hauria de canviar radicalment de postura, ja que la estructura de la zona euro des de el punt de vista politic hauria de convertir-se en un sol estat federal, semblant els Estats Units.
Si això no resulta viable els Alemanys (potser en compania dels Holandesos i els Austríacs) es poden cansar de dur el pes del vaixell i marxar de la zona euro per crear la seva pròpia moneda, deixant Espanya, i per tan el nostre país, en una mena de “Euro Latino”. Aixó reduiria la pressió de preus sobre els sectors turistics, industrials i immobiliaris, pero ens deixaria amb un entorn politic complicat i poc estable.
La tercera possibilitat es que ningú faci res, o millor dit que no facin prou, ni prou rapid. Si les coses van així pot pasar el pitjor de tot, que seria que l’euro desintegres pel seu propi pes en mans dels mercats financers i per tan de forma caòtica. En aquest cas Espanya tornera a la pesseta en condicions pèssimes, i els catalans haurem de preguntar-nos, i de forma ben clara: que fem?
dilluns, 15 de febrer del 2010
Jo sí que estic en crisi!
Aviso, no estic d’humor! Ja sé, ja sé..., no és una manera assenyada ni correcta de començar un escrit, però… deu ser aquest hivern, que no s’acaba mai, deu ser que porto dies refredada, mocant-me tota l’estona i tossint a les nits, deu ser per rucades semblants a aquestes que porto uns quants dies de mal humor, però així estan les coses! I la veritat és que, aquests dies, el que passa al meu voltant m’irrita més del normal.
Per posar només alguns exemples, i aconseguir així la vostra comprensió:
- encenc la tele o la ràdio i parlen de la crisi econòmica o del futbol…; canvio de canal o d’emissora, perquè la meva única intenció és distreure’m una estona, i... segueixen parlant del mateix! És que no hi ha més que aquests dos temes, a la vida? Ja en començo a estar una mica farta! Al final, acabo enganxada a un culebró sud-americà...
- m’exalto quan sento que volen retardar la jubilació fins als 67 anys! I el pitjor és que jo ja les entenc, les raons, i no hi veig gaires solucions! Quan jo sigui una respectable dona gran-gran, no hi haurà prou jovent per a mantenir-me, ni a mi ni a un munt de respectables homes i dones grans-grans com jo, i per això caldrà que seguim guanyant-nos nosaltres les garrofes... Però el problema és que, si ara ja n’estic cansada, de treballar, se’m fa molt difícil pensar que hauré de seguir al peu del canó uns quants anyets més...
- m’empipo quan, de bon matí i de camí a la feina, veig que hi ha gent que es precipita a l’interior del vagó del metro, sense esperar-se que els que volen sortir ho facin; i em quedo jo, com una bleda, l’última a entrar al comboi, i ja perdent qualsevol possibilitat de trobar un seient buit, perquè ja els han enxampat els espavilats de què parlava fa un moment.
- m’emprenyo, em piquen els ulls i estossego quan, prenent-me un tallat en un bar de dimensions diminutes, m’arriba el fum del veí i impregna els meus pulmons de nicotina i quitrà, ja prou impregnats del fum dels cotxes i dels aparells condicionadors.
Què més? ... Bé, en aquest moment no tinc el cap clar i no em vénen a la ment altres coses que em fan empipar, però segur-segur que d’aquí a cinc minuts tindré un llistat molt més llarg que el present; per això prefereixo no fer-me pesada, i posar punt i final al meu catàleg de greuges, ofenses i malcontentaments.
Per posar només alguns exemples, i aconseguir així la vostra comprensió:
- encenc la tele o la ràdio i parlen de la crisi econòmica o del futbol…; canvio de canal o d’emissora, perquè la meva única intenció és distreure’m una estona, i... segueixen parlant del mateix! És que no hi ha més que aquests dos temes, a la vida? Ja en començo a estar una mica farta! Al final, acabo enganxada a un culebró sud-americà...
- m’exalto quan sento que volen retardar la jubilació fins als 67 anys! I el pitjor és que jo ja les entenc, les raons, i no hi veig gaires solucions! Quan jo sigui una respectable dona gran-gran, no hi haurà prou jovent per a mantenir-me, ni a mi ni a un munt de respectables homes i dones grans-grans com jo, i per això caldrà que seguim guanyant-nos nosaltres les garrofes... Però el problema és que, si ara ja n’estic cansada, de treballar, se’m fa molt difícil pensar que hauré de seguir al peu del canó uns quants anyets més...
- m’empipo quan, de bon matí i de camí a la feina, veig que hi ha gent que es precipita a l’interior del vagó del metro, sense esperar-se que els que volen sortir ho facin; i em quedo jo, com una bleda, l’última a entrar al comboi, i ja perdent qualsevol possibilitat de trobar un seient buit, perquè ja els han enxampat els espavilats de què parlava fa un moment.
- m’emprenyo, em piquen els ulls i estossego quan, prenent-me un tallat en un bar de dimensions diminutes, m’arriba el fum del veí i impregna els meus pulmons de nicotina i quitrà, ja prou impregnats del fum dels cotxes i dels aparells condicionadors.
Què més? ... Bé, en aquest moment no tinc el cap clar i no em vénen a la ment altres coses que em fan empipar, però segur-segur que d’aquí a cinc minuts tindré un llistat molt més llarg que el present; per això prefereixo no fer-me pesada, i posar punt i final al meu catàleg de greuges, ofenses i malcontentaments.
diumenge, 3 de gener del 2010
Deu Preguntes Per Paul Krugman
Aquest diumenge tinc un entrevista amb Paul Krugman en La Vanguardia. Aqui presento una traducció al català. Com sera evident hi ha molts temes en els que Paul i jo no estem d'acord. Pero hi ha un tema que ens uneix totalment, i en el que tenim una sintonmia total: espanya i els seus problemes, que son greus, que les eines tradicionals ja no serven, que el pais necessita una mena de "devaluació interna" i que si no es fa, espanya pot posar en perill no nomes la seva propia benestar economic, pero també el futur de tota la Zona Euro.
Un
Edward Hugh: En el teu article en el New York Times (Com es varen equivocar tant els economistas?) , tu dius el que jo imagino que es evident per molta gent, que pocs economistas van preveure la crisi actual. El economista espanyol, Luis Garicano, fins i tot es va fer famos per un dia perque la reina de angleterra li va fer la mateixa pregunta ara et faré a tu: podries breument explicar per un public espanyol perque penses que les coses van anar d’aquesta manera?
Paul Krugman: Crec que el que va pasar fou la combinació de dues coses. En primer lloc, els economistas teorics es van enamorar-se massa de la bellesa dels models matematics, els quals van crear una tendencia cap a donar per fet la perfecció dels mercats. (Els mercats perfectes s’avenen bé amb les formules matematiques; els mercats imperfectes no es presten tan facilment a la seva representació matematica). En segon lloc, les mateixes forçes que que varen produir la bombolla financera – les bones noticies prolongades durant molt de temps tendeixen a silenciar els esceptics – també varen influir els economistas. Aquels que es varan racionalitzar les coses que pasaven varen guanyar credibilitat fins el dia que tot plegat s’en va anar a norris.
Dos
E.H. : Karl Popper solia contrastar el que ell considerava com a ciencia amb ideologies, tals com el Marxism i Psicoanalisis, perque semblava que no havia cap manera de posar-se d’acord, de forma consensuada, amb els adeptes dels teories esmentades, sobre una serie de proves sensilles que facilitessin que poguessin ser falsejades.
Alguns critics de la teoria neoclásica de economia – incluint-hi l’hereu intelectual de Popper Imre Lakatos – han expressat frustracións semblants. Pensas que nosaltres com economistes som, capaços de enfrontar-nos al repte de formular hipoteses comprovables de tal manera que el gran public pugui arrivar a tenir mes confianza en el que fem, o som una causa perduda?
P.K.: Realment no crec que aquesta forma de plantejar el problema ens ajuda gaire. L’economia tracta de modellar sistemes complexos, i com a tal els models mai arriven a ser totalment accurats. El que si necesitan els economistes es demostrar la seva capacitat de encertar respecte les coses importants.
Ho varen aconseguir de forma evident despres de la Gran Depresió, quan l’economia Keynsiana va donar sentit tant a la depresió com a la recuperació durant la post-guerra. Pero ara per ara la profesió necesita recuperar el tò.
Tres
E.H.: Comparant els nivells d’endeutament dels Estats Units durant els anys 1929 i 2007, un factor destaca clarament, I es l’importancia del Sector Financer avui per avui. Tu has fet esmen a aquest fenomen repetidement, i també has recalcat com el creixement descontrollat d’aquestes institucions van posar la llavor pel problema que finalment tenim. Hi ha marxa enrera? Podem reduir la importancia estrategica d’aquest sector en les economies avançades i a l’hora generar creixament economic?
P.K.: Varem creixer bé durant 30 anys despres de la segona guerra mundial, amb un Sector Financer molt mes petit. Crec que si posem les taxes adequades i regulem el Sector podrem substituir-lo amb altres activitats mes productives, desde la manufacuracció fins als sistemes de salut .
Quatre
E.H.:Un altre de les caracteristiques mes significatives de l’economia global durant l’ultima decada ha estat el desenvolupament d’uns grans desequilibris, amb el que existeix entre els Estats Units i Xina sent nomes el mes visible. Pensas que tenim les eines disponibles per enfrontar aquests problemas, i si es Aixa, per on commencem?
P.K.: Des del punt de vista de la demanda domestica en els paisos avancats, la reforma financera hauria de ajudar a reduir la deute-dependencia. Respecte els superavits de capital en els paisos emergents, anem cap a un gran enfrontament. O bé Xina augmenta el consum domestic, o hi haura una mena de guerra commercial, o com a minim l’amenaça.
Cinc
E.H.: Un dels components mes habituals en la teoria economica sobre els paisos en vies de recuperació despres d’una crisi financera es que les seves economies se sustenten en base a les exportacions. Pero com tu mateix preguntas, de forma clara i directa en un moment en el que tots els paisos desenvelopats es veuen inmersos en una crisi generalitzada, a quin planeta exportarem?
Poster no hem de mirar tan lluny. Molts paisos emergents necesiten lineas de credit responsables, i acces a tecnologies punteras. Creus que hi ha lloc per una initiativa tipus Plan Marshall, per generar una dinamica en la tots guanyen?
P.K.: No crec. En materia politica aixo no es realista. Tindrem molta sort si podem conseguir que els paisos emergents amb fort superavit, siguin capaços de gastar en lloc d’estalviar, i crear demanda interna. La meva opinió es que la nostra millor esperança per conseguir la recuperació es troba en la inversió medi-ambiental. Fer front el canvi climatic podria, en termes d’impacte macro economic ser l’equivalent funcional d’una nova tecnología de gran abast.
Sis
E.H.: El desembre passat, tu vas avisar publicament d’una crisi creixent en els paisos fronterers d’Europa. De fet, tu fins i tot vas anar tan lluny com dir que el centre de la crisi actual s’havia “displacat des del mercat immobiliari dels Estats Units a la periferia d’Europa” – i per periferia aquí tinc entes que tu et refereixes a paisos com Irlanda, Espanya, Grecia, Romania, Bulgaria, Hongaria i els Baltics.
Mirant enrera, i prenent nota de com el deute sobera d’Europa, i sobretot el deute Grec, s’ha convertit en el “plat du jour” dels mercats financers, aquest commentari sembla molt perspicaz. Que hi havia en la periferia d’Europa que et va cridar tan l’attencio en un moment tan aviat?
P.K.: Numeros, numeros, numeros. Aquests enormes deficits de compte corrent practicament van xisclar “bombolla”. En lineas generals, es increíble com fins i tot mesures molt aproximades de disequilibri han sigut utils en preveure la crisi, en tot desde el mercat imobiliari els Etats Units fins a Letonia. I aixo ho fa encara mes difícil d’entendre com van ser poques les persones que eren capaços de reconeixer els senyals d’alerta.
Set
E.H.: Una de les initiatives monetaries mes significatives dels ultims anys – l’Euro – ara té gairebé deu anys. En el cinque aniversari Ben Bernanke va descriure la moneda unica com un “gran experiment”. Creus que aquesta descripció queda adequada, o ja es posible commencar a treure conclusions tentatives?
P.K.: Encara es mes o menys un experiment. Ara comencem a veure els punts negatius, en la mesura que la zona Euro intenta gestionar l’ajustament d’uns grans desequilibris interns. Fins que no veurem com aixo es porta a terme, el judici sobre l’Euro romandra sense veredicte.
Huit
E.H.: Ara per ara, certes economies de la Zona Euro tenen series difficultats degut a el seu fort nivell d’endeutament, i la seva perdua de competitivitat que fa molt difícil fer les exportacions necessaries per surtir de la crisi. Aquest problema es torna encara mes gran donat que aquets paissos ja no tenen moneda per devaluar. En un discurs fet a Argentina aquest any tu vas dir que espanya ja no tenia mes remei que portar a terme una baixada sistematica de preus i salaris per recuperar la competivitat. Per un public espanyol que encara es lluny de ser convençut d’aquest fet, podrias breument explicar perque penses que aixo es aixi?
P.K.: Posem-ho aixi: durant uns anys Espanya podia mantenir-se el dia dins la Zona Euro venent actius, en gran part relacionats amb l’immobiliari, mentre la entrada de capital financiava un gran boom de vivenda. Això va permetre que els salaris espanyols es varen pujar en relació a aquests que es troben en altres paissos Europeus. Pèro ara s’ha acabat, i el boom immobiliari s’ha reventat, i les grans entrades de capital ja no venen. Per tant, espanya ja es troba amb la necessitat de competir venent bens materials, com ara productes industrials. I no serà capaç de fer aixó si no té un increment important de productivitat a través de baixades salarials.
Nou
E.H.: En el contexte de Letonia, s’ha avançat l’expresió “devaluació interna” per descruire aquest tipus de correcció de sous i preus. L’expressió dona una sensació molt atractiva, pèro tal i com tu vas recalcar el teu blog al New York Times (El Dolor en Espanya) els canvis que implica no son gens facils de digerir. De fet, tenen una semblança colpejadora amb el que s’anomenava deflació de sous i preus en els anys trenta. Realment hem progressat tan poc en tots aquests anys, o tenim instruments de politica mes sofisticats que les autoritats politiques poden fer servir per implementar aquests canvis de una manera semblant amb els avanços en politica monetaria que hem vist desplegats durant la crisi actual?
P.K.: Tant de bò que tingues uns sugeriments brillants. Pero l’esencia de la politica economica canvia molt menys que la seva aparença. La veritat es que espanya esta en una situació bastant semblant a la dels paisos amb la paritat respecte l’or (Gold Standard) dels anys trenta. En alguns aspectes la situació es pitjor, perque espanya manca la opció de fer servir la politica comercial com un substitut per la devaluació. Per tant, ha de ser la deflació.
Deu
E.H.: Per fi, en un moment quan tot una decada s’acaba, i s’obre un altre, hi ha raons per ser optimista? Tu parlas sovint del retorn de la economia de depressió, es cert que el que nosaltres anomenem “l’epoca de creixement modern” ja s’ha acabat per sempre, o simplement estem en un etapa de transició cap a una nova epoca de creixement, esperant-nos, per alguna part, una mica mes enlla de la horitzó.
P.K.: Recuperarem eventualment. Hem apres coses desde la depressió, i aixo es la raó principal perque aquest cop les coses no han anat tan malament. En general, el lideratge ha sigut millor – estic especialment content que tenim unes persones intelligents i ben intentionades al devant del meu pais, el qual es una millora notable. Pero sera un llarg cami.
Un
Edward Hugh: En el teu article en el New York Times (Com es varen equivocar tant els economistas?) , tu dius el que jo imagino que es evident per molta gent, que pocs economistas van preveure la crisi actual. El economista espanyol, Luis Garicano, fins i tot es va fer famos per un dia perque la reina de angleterra li va fer la mateixa pregunta ara et faré a tu: podries breument explicar per un public espanyol perque penses que les coses van anar d’aquesta manera?
Paul Krugman: Crec que el que va pasar fou la combinació de dues coses. En primer lloc, els economistas teorics es van enamorar-se massa de la bellesa dels models matematics, els quals van crear una tendencia cap a donar per fet la perfecció dels mercats. (Els mercats perfectes s’avenen bé amb les formules matematiques; els mercats imperfectes no es presten tan facilment a la seva representació matematica). En segon lloc, les mateixes forçes que que varen produir la bombolla financera – les bones noticies prolongades durant molt de temps tendeixen a silenciar els esceptics – també varen influir els economistas. Aquels que es varan racionalitzar les coses que pasaven varen guanyar credibilitat fins el dia que tot plegat s’en va anar a norris.
Dos
E.H. : Karl Popper solia contrastar el que ell considerava com a ciencia amb ideologies, tals com el Marxism i Psicoanalisis, perque semblava que no havia cap manera de posar-se d’acord, de forma consensuada, amb els adeptes dels teories esmentades, sobre una serie de proves sensilles que facilitessin que poguessin ser falsejades.
Alguns critics de la teoria neoclásica de economia – incluint-hi l’hereu intelectual de Popper Imre Lakatos – han expressat frustracións semblants. Pensas que nosaltres com economistes som, capaços de enfrontar-nos al repte de formular hipoteses comprovables de tal manera que el gran public pugui arrivar a tenir mes confianza en el que fem, o som una causa perduda?
P.K.: Realment no crec que aquesta forma de plantejar el problema ens ajuda gaire. L’economia tracta de modellar sistemes complexos, i com a tal els models mai arriven a ser totalment accurats. El que si necesitan els economistes es demostrar la seva capacitat de encertar respecte les coses importants.
Ho varen aconseguir de forma evident despres de la Gran Depresió, quan l’economia Keynsiana va donar sentit tant a la depresió com a la recuperació durant la post-guerra. Pero ara per ara la profesió necesita recuperar el tò.
Tres
E.H.: Comparant els nivells d’endeutament dels Estats Units durant els anys 1929 i 2007, un factor destaca clarament, I es l’importancia del Sector Financer avui per avui. Tu has fet esmen a aquest fenomen repetidement, i també has recalcat com el creixement descontrollat d’aquestes institucions van posar la llavor pel problema que finalment tenim. Hi ha marxa enrera? Podem reduir la importancia estrategica d’aquest sector en les economies avançades i a l’hora generar creixament economic?
P.K.: Varem creixer bé durant 30 anys despres de la segona guerra mundial, amb un Sector Financer molt mes petit. Crec que si posem les taxes adequades i regulem el Sector podrem substituir-lo amb altres activitats mes productives, desde la manufacuracció fins als sistemes de salut .
Quatre
E.H.:Un altre de les caracteristiques mes significatives de l’economia global durant l’ultima decada ha estat el desenvolupament d’uns grans desequilibris, amb el que existeix entre els Estats Units i Xina sent nomes el mes visible. Pensas que tenim les eines disponibles per enfrontar aquests problemas, i si es Aixa, per on commencem?
P.K.: Des del punt de vista de la demanda domestica en els paisos avancats, la reforma financera hauria de ajudar a reduir la deute-dependencia. Respecte els superavits de capital en els paisos emergents, anem cap a un gran enfrontament. O bé Xina augmenta el consum domestic, o hi haura una mena de guerra commercial, o com a minim l’amenaça.
Cinc
E.H.: Un dels components mes habituals en la teoria economica sobre els paisos en vies de recuperació despres d’una crisi financera es que les seves economies se sustenten en base a les exportacions. Pero com tu mateix preguntas, de forma clara i directa en un moment en el que tots els paisos desenvelopats es veuen inmersos en una crisi generalitzada, a quin planeta exportarem?
Poster no hem de mirar tan lluny. Molts paisos emergents necesiten lineas de credit responsables, i acces a tecnologies punteras. Creus que hi ha lloc per una initiativa tipus Plan Marshall, per generar una dinamica en la tots guanyen?
P.K.: No crec. En materia politica aixo no es realista. Tindrem molta sort si podem conseguir que els paisos emergents amb fort superavit, siguin capaços de gastar en lloc d’estalviar, i crear demanda interna. La meva opinió es que la nostra millor esperança per conseguir la recuperació es troba en la inversió medi-ambiental. Fer front el canvi climatic podria, en termes d’impacte macro economic ser l’equivalent funcional d’una nova tecnología de gran abast.
Sis
E.H.: El desembre passat, tu vas avisar publicament d’una crisi creixent en els paisos fronterers d’Europa. De fet, tu fins i tot vas anar tan lluny com dir que el centre de la crisi actual s’havia “displacat des del mercat immobiliari dels Estats Units a la periferia d’Europa” – i per periferia aquí tinc entes que tu et refereixes a paisos com Irlanda, Espanya, Grecia, Romania, Bulgaria, Hongaria i els Baltics.
Mirant enrera, i prenent nota de com el deute sobera d’Europa, i sobretot el deute Grec, s’ha convertit en el “plat du jour” dels mercats financers, aquest commentari sembla molt perspicaz. Que hi havia en la periferia d’Europa que et va cridar tan l’attencio en un moment tan aviat?
P.K.: Numeros, numeros, numeros. Aquests enormes deficits de compte corrent practicament van xisclar “bombolla”. En lineas generals, es increíble com fins i tot mesures molt aproximades de disequilibri han sigut utils en preveure la crisi, en tot desde el mercat imobiliari els Etats Units fins a Letonia. I aixo ho fa encara mes difícil d’entendre com van ser poques les persones que eren capaços de reconeixer els senyals d’alerta.
Set
E.H.: Una de les initiatives monetaries mes significatives dels ultims anys – l’Euro – ara té gairebé deu anys. En el cinque aniversari Ben Bernanke va descriure la moneda unica com un “gran experiment”. Creus que aquesta descripció queda adequada, o ja es posible commencar a treure conclusions tentatives?
P.K.: Encara es mes o menys un experiment. Ara comencem a veure els punts negatius, en la mesura que la zona Euro intenta gestionar l’ajustament d’uns grans desequilibris interns. Fins que no veurem com aixo es porta a terme, el judici sobre l’Euro romandra sense veredicte.
Huit
E.H.: Ara per ara, certes economies de la Zona Euro tenen series difficultats degut a el seu fort nivell d’endeutament, i la seva perdua de competitivitat que fa molt difícil fer les exportacions necessaries per surtir de la crisi. Aquest problema es torna encara mes gran donat que aquets paissos ja no tenen moneda per devaluar. En un discurs fet a Argentina aquest any tu vas dir que espanya ja no tenia mes remei que portar a terme una baixada sistematica de preus i salaris per recuperar la competivitat. Per un public espanyol que encara es lluny de ser convençut d’aquest fet, podrias breument explicar perque penses que aixo es aixi?
P.K.: Posem-ho aixi: durant uns anys Espanya podia mantenir-se el dia dins la Zona Euro venent actius, en gran part relacionats amb l’immobiliari, mentre la entrada de capital financiava un gran boom de vivenda. Això va permetre que els salaris espanyols es varen pujar en relació a aquests que es troben en altres paissos Europeus. Pèro ara s’ha acabat, i el boom immobiliari s’ha reventat, i les grans entrades de capital ja no venen. Per tant, espanya ja es troba amb la necessitat de competir venent bens materials, com ara productes industrials. I no serà capaç de fer aixó si no té un increment important de productivitat a través de baixades salarials.
Nou
E.H.: En el contexte de Letonia, s’ha avançat l’expresió “devaluació interna” per descruire aquest tipus de correcció de sous i preus. L’expressió dona una sensació molt atractiva, pèro tal i com tu vas recalcar el teu blog al New York Times (El Dolor en Espanya) els canvis que implica no son gens facils de digerir. De fet, tenen una semblança colpejadora amb el que s’anomenava deflació de sous i preus en els anys trenta. Realment hem progressat tan poc en tots aquests anys, o tenim instruments de politica mes sofisticats que les autoritats politiques poden fer servir per implementar aquests canvis de una manera semblant amb els avanços en politica monetaria que hem vist desplegats durant la crisi actual?
P.K.: Tant de bò que tingues uns sugeriments brillants. Pero l’esencia de la politica economica canvia molt menys que la seva aparença. La veritat es que espanya esta en una situació bastant semblant a la dels paisos amb la paritat respecte l’or (Gold Standard) dels anys trenta. En alguns aspectes la situació es pitjor, perque espanya manca la opció de fer servir la politica comercial com un substitut per la devaluació. Per tant, ha de ser la deflació.
Deu
E.H.: Per fi, en un moment quan tot una decada s’acaba, i s’obre un altre, hi ha raons per ser optimista? Tu parlas sovint del retorn de la economia de depressió, es cert que el que nosaltres anomenem “l’epoca de creixement modern” ja s’ha acabat per sempre, o simplement estem en un etapa de transició cap a una nova epoca de creixement, esperant-nos, per alguna part, una mica mes enlla de la horitzó.
P.K.: Recuperarem eventualment. Hem apres coses desde la depressió, i aixo es la raó principal perque aquest cop les coses no han anat tan malament. En general, el lideratge ha sigut millor – estic especialment content que tenim unes persones intelligents i ben intentionades al devant del meu pais, el qual es una millora notable. Pero sera un llarg cami.
divendres, 1 de gener del 2010
He mort el llamàntoooooooooooool!
L’altre dia, la meva veïna (que, casualment, és la meva mare) va trucar al timbre de casa. En obrir la porta vaig trobar-me, a escassos centímetres del nas, un enorme animaló rosat, amb tentacles, que em mirava amb cara de pocs amics! Davant del meu ensurt, la mare va somriure i, tota ufanosa, va dir-me que al súper havia trobat una ganga! Un llamàntol viu que només valia 9 euros! Com que poques vegades mengem marisc, a casa, havia pensat que ara era l’ocasió!
Vam buscar, a llibres de cuina i per internet, receptes per cuinar un arròs caldós amb llamàntol, però la manera de donar mort al pobre crustaci no quedava gens clara. La qüestió era que, allà, ja teníem una olla amb aigua bullint, i el llamàntol a l’aigüera, bellugant les seves pinces, i nosaltres mirant-nos-el, sense atrevir-nos a acabar amb ell...
Jo vaig proposar de donar-li un cop al cap, amb el morter de l’all-i-oli, i mirar d’estabornir-lo; però la meva mare s’hi va negar en rodó, adduint que, probablement, li esberlaria tot el cap i, fins i tot, corríem el risc de carregar-nos-el tot sencer, i llençar nou euros al cubell de les escombraries orgàniques.
Pensant i rumiant, se’m va acudir una altra idea: podríem fer-li empassar un somnífer! No sé, potser amb mitja pastilla de les que es pren la meva mare quan no pot dormir, seria suficient, i tindria una mort dolça... Però un altre cop la meva veïna va rebutjar la meva brillant idea, dient que potser les que ens adormiríem seríem nosaltres, en menjar-nos-el i, a més, no teníem ni idea de com fer-li empassar la píndola!
Fent el cor fort, vaig agafar l’artròpode pel darrere i, mentre la meva mare fugia corrents de la cuina per no veure el lamentable assassinat, vaig introduir-lo dins l’aigua bullent, vaig col•locar-hi la tapa hermètica i me’n vaig anar també corrents i cridant, per no sentir sorolls estranys provinents de l’olla...
Després, vam jurar que mai més no faríem una cosa així; o ens porten el llamàntol ja mort, o no mengem llamàntol! Bé, jo he arribat a la conclusió que prefereixo l’arròs caldós del restaurant.
Us desitjo a tots un Bon Any Nou! El 2010 és un número força guapo, i jo crec que, encara que la situació no ens doni per menjar llamàntol ni llagosta, pot ser un bon any!
Vam buscar, a llibres de cuina i per internet, receptes per cuinar un arròs caldós amb llamàntol, però la manera de donar mort al pobre crustaci no quedava gens clara. La qüestió era que, allà, ja teníem una olla amb aigua bullint, i el llamàntol a l’aigüera, bellugant les seves pinces, i nosaltres mirant-nos-el, sense atrevir-nos a acabar amb ell...
Jo vaig proposar de donar-li un cop al cap, amb el morter de l’all-i-oli, i mirar d’estabornir-lo; però la meva mare s’hi va negar en rodó, adduint que, probablement, li esberlaria tot el cap i, fins i tot, corríem el risc de carregar-nos-el tot sencer, i llençar nou euros al cubell de les escombraries orgàniques.
Pensant i rumiant, se’m va acudir una altra idea: podríem fer-li empassar un somnífer! No sé, potser amb mitja pastilla de les que es pren la meva mare quan no pot dormir, seria suficient, i tindria una mort dolça... Però un altre cop la meva veïna va rebutjar la meva brillant idea, dient que potser les que ens adormiríem seríem nosaltres, en menjar-nos-el i, a més, no teníem ni idea de com fer-li empassar la píndola!
Fent el cor fort, vaig agafar l’artròpode pel darrere i, mentre la meva mare fugia corrents de la cuina per no veure el lamentable assassinat, vaig introduir-lo dins l’aigua bullent, vaig col•locar-hi la tapa hermètica i me’n vaig anar també corrents i cridant, per no sentir sorolls estranys provinents de l’olla...
Després, vam jurar que mai més no faríem una cosa així; o ens porten el llamàntol ja mort, o no mengem llamàntol! Bé, jo he arribat a la conclusió que prefereixo l’arròs caldós del restaurant.
Us desitjo a tots un Bon Any Nou! El 2010 és un número força guapo, i jo crec que, encara que la situació no ens doni per menjar llamàntol ni llagosta, pot ser un bon any!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
