Aquestes setmanes hi ha hagut dos esdeveniments a priori llunyans: la decisió del Constitucional alemany sobre la política del BCE i el canvi del govern italià. Però junts suggereixen un que la crisi de la zona euro ha fet un tomb cap a la japonització.
La sentència de Kalshrue ha fet que el programa de comprar bons d´estats amb dificultats de finançament per part del BCE a canvi d´un programa de reformes quedi efectivament anul.lat. El tribunal ha interpretat que aquest tipus de programa va més enllà del mandat del BCE perquè constituieix un finançament directe als governs, pràctica prohibida al tractat de Maastricht.
La decisió aparentment posava en perill la bona evolució de la prima de risc dels països que més se n´estaven beneficiant, però, per sort, just quan una porta es tancava miraculosament se n´obria una altra.
El problema del risc creixent de deflació a què fan front els països de l´euro està impulsant el BCE cap a una política semblant a la que practiquen altres bancs centrals, coneguda com quantitative easing (QE). Aquesta política consisteix a fomentar la inflació a través de la compra massiva de bons sobirans. Però a diferència del programa inicial de Mario Draghi, aquesta vegada es comprarien bons de tots els països amb la justificació de complir l´objectiu d´una taxa d´inflació de vora el 2%, i això si que cabria dins del mandat.
Es parla d´un programa inicial de 400.000 milions d´euros, un 30% dels quals serien bons alemanys.
Situació que ens fa tornar al Sr. Renzi, que segons les últimes notícies vol incrementar el límit de dèficit d´Itàlia a canvi d´una sèrie de reformes estructurals. Itàlia ja té un deute públic de gairebé 135% del PIB, que no és res en comparació amb el 245% del Japó, on el banc central també compra bons.
On és la pega, de tot això? Doncs que potser és el moment de recordar que les coses aguanten fins el dia que deixen d´aguantar, i ni un dia més.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 23 de febrer de 2014 en el suplement Dinero
dimarts, 25 de febrer del 2014
dilluns, 10 de febrer del 2014
Rapsòdia ucraïnesa
No hi ha qui pugui quedar insensible davant les imatges de l´opositor ucraïnès Dmitro Bulàtov, que havia estat gairebé crucificat per uns desconeguts en un local subterrani de Kíev. Sona a l´Argentina de l´època de la dictadura i del Garage Olimpo.
Però darrere d´aquest trist esdeveniment s´amaga una realitat molt més dramàtica: el país s´està morint. Amb comptagotes, però s´està morint. De veritat.
Em refereixo en primer lloc al fet que el país s´ha tornat gairebé ingovernable per les fortes divisions internes que hi ha des de la desintegració de l´antiga Unió Soviètica.
Però més enllà d´aquesta circumstància, el veritable drama és que no hi ha millora creïble a la vista, ni solució ni sortida convincent.
El país està gairebé en fallida i mentrestant els que podrien canviar la situació, com que no aguanten més, estan abandonant el vaixell. S´estima que al voltant de mig milió de joves qualificats han marxat en els últims anys, i en un país de 45 milions d´habitants on la tasa de natalitat (1,3) és entre les més baixes d´Europa i on hi ha 200.000 morts més que naixements cada any, la pèrdua d´aquestes llavors del futur difícilment es pot suportar.
No sorprèn que el país pateixi una greu crisi econòmica, que amb prou feines creixi des del final de la crisi financera, i que necessiti urgentment ajut econòmic des de l´exterior abans que s´esgotin les seves reserves de divises.
El que és més preocupant és que fins i tot amb aquesta ajuda difícilment es vegi com el país pugui tirar endavant pels seus propis mitjans. En la Unió Europea s´ha parlat molt últimament del procediment per resoldre un banc fallit, però què farem quan aquest fenòmen d´insostenibilitat arribi a afectar tot un país?
Aquest és el repte que ens presenta la lenta implosió demogràfica que estan començant a patir certs països, i aquest és el veritable aclaparament que està vivint Ucraïna
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de febrer de 2014 en el suplement Dinero
Però darrere d´aquest trist esdeveniment s´amaga una realitat molt més dramàtica: el país s´està morint. Amb comptagotes, però s´està morint. De veritat.
Em refereixo en primer lloc al fet que el país s´ha tornat gairebé ingovernable per les fortes divisions internes que hi ha des de la desintegració de l´antiga Unió Soviètica.
Però més enllà d´aquesta circumstància, el veritable drama és que no hi ha millora creïble a la vista, ni solució ni sortida convincent.
El país està gairebé en fallida i mentrestant els que podrien canviar la situació, com que no aguanten més, estan abandonant el vaixell. S´estima que al voltant de mig milió de joves qualificats han marxat en els últims anys, i en un país de 45 milions d´habitants on la tasa de natalitat (1,3) és entre les més baixes d´Europa i on hi ha 200.000 morts més que naixements cada any, la pèrdua d´aquestes llavors del futur difícilment es pot suportar.
No sorprèn que el país pateixi una greu crisi econòmica, que amb prou feines creixi des del final de la crisi financera, i que necessiti urgentment ajut econòmic des de l´exterior abans que s´esgotin les seves reserves de divises.
El que és més preocupant és que fins i tot amb aquesta ajuda difícilment es vegi com el país pugui tirar endavant pels seus propis mitjans. En la Unió Europea s´ha parlat molt últimament del procediment per resoldre un banc fallit, però què farem quan aquest fenòmen d´insostenibilitat arribi a afectar tot un país?
Aquest és el repte que ens presenta la lenta implosió demogràfica que estan començant a patir certs països, i aquest és el veritable aclaparament que està vivint Ucraïna
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de febrer de 2014 en el suplement Dinero
diumenge, 2 de febrer del 2014
Quan em necessitis, crida’m
Els països emergents troben a faltar el mateix enteniment que pensen que ens van donar quan ho estàvem passant malament.
Perilla la recuperació econòmica espanyola? Aquesta és una pregunta que deu passar pel cap de molts catalans aquests dies veient els moviments caòtics que estan sacsejant les divises de molts països coneguts com a emergents: Brasil, Turquia, Rússia, la Índia, etcètera.
El trontoll que estem testimoniant, esta produït per la retirada sistemàtica del subministrament de liquiditat excepcional per part de la Reserva Federal dels EEUA i per la percepció de molts inversors de que els països anomenats desenvolupats estan en plena recuperació. Aquest últim punt és important perquè implica que els tipus d’interès en aquests països eventualment començaran a pujar fent els seus actius mes atractius. De fet, la forta pujada que ha experimentat la borsa espanyola a partir de maig de l’any passat ha estat en gran mesura el resultat de l’arribada de diners que s’han tret dels països emergents.
La pregunta que comença a circular ara és si aquesta crisi que s’ha produït no començarà a amenaçar la mateixa recuperació de les economies “avançades” que l’ha provocat. Certament hi ha evidencies que l’impacte s’està fent notar. Des de l’estiu passat el creixement de les exportacions tant d’Alemanya com d’aquesta “nova Alemanya” que avui dia és Espanya s’està estancant. I evidentment en termes de l’impacte sobre el comerç, el pitjor encara ha de venir. En el cas d’Espanya el novembre passat les comandes per productes industrials de països fora de la Zona Euro – principalment emergents - van caure un 10,1%, en comparació amb el mateix mes de l’any anterior. L’economia espanyola s’ha replegat sobre el consum domèstic durant el darrer semestre, però aquest recurs no es podrà aguantar gaire temps, i inclús les vendes al detall van recaure el desembre tan a Alemanya com a Espanya.
No obstant la crisi dels països emergents només podrà acabar totalment amb la fràgil recuperació espanyola, en cas d’empitjorar-se, com per exemple, si cau un país. Ucraïna o Argentina son els candidats mes evidents, llavors pot haver-hi un tipus de contagi semblant al que va passar amb Grècia. Un esdeveniment d’aquest tipus si que podria enviar l’economia global cap a la recessió. Es difícil en aquests moments avaluar les possibilitats però la situació a Ucraïna sembla cada dia que passa més delicada.
Al mateix temps és segur que la taxa de creixement en aquests països s’alentirà aquest any – estan pujant els tipus d’interès a tot arreu - tirant cap avall les perspectives per l’economia global. Per tant la pressió inflacionista sobre les matèries primeres i l’energia baixarà, i amb això creixerà l’amenaça de la deflació a Europa.
Tot plegat representa un maldecap important pels bancs centrals, perquè si la retirada de diners que s’està projectant arrel de la recuperació econòmica només serveix – a traves de la via dels emergents – per matar-la, doncs no queda gens clar si aquesta és una política encertada. Per altra banda si es torna a fer aquesta política que des d’un bon principi fomentava els desequilibris que ara s’estan corregint, llavors tornar a fer-la no sembla la via mes assenyada. Passa tres quarts del mateix amb la pujada de la borsa espanyola. Si aquesta pujada està inspirada només per la perspectiva de diners frescs de Mario Draghi, doncs el valor de les accions podria tornar a caure tan ràpidament com ha pujat, de la mateixa forma que cauen les borses de Turquia, l’Índia o el Brasil. Al cap i a la fi, tot això ens deixa amb una pregunta plantejada aquesta mateixa setmana pel governador del banc central de l’Índia Raghuram Rajan: les nostres societats no han sigut massa egoistes, utilitzant a certs països quan nosaltres estàvem contra la paret, i després deixant-los caure quan pensem – potser erròniament – que no els necessitem?
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 1 de gener de 2014.
Perilla la recuperació econòmica espanyola? Aquesta és una pregunta que deu passar pel cap de molts catalans aquests dies veient els moviments caòtics que estan sacsejant les divises de molts països coneguts com a emergents: Brasil, Turquia, Rússia, la Índia, etcètera.
El trontoll que estem testimoniant, esta produït per la retirada sistemàtica del subministrament de liquiditat excepcional per part de la Reserva Federal dels EEUA i per la percepció de molts inversors de que els països anomenats desenvolupats estan en plena recuperació. Aquest últim punt és important perquè implica que els tipus d’interès en aquests països eventualment començaran a pujar fent els seus actius mes atractius. De fet, la forta pujada que ha experimentat la borsa espanyola a partir de maig de l’any passat ha estat en gran mesura el resultat de l’arribada de diners que s’han tret dels països emergents.
La pregunta que comença a circular ara és si aquesta crisi que s’ha produït no començarà a amenaçar la mateixa recuperació de les economies “avançades” que l’ha provocat. Certament hi ha evidencies que l’impacte s’està fent notar. Des de l’estiu passat el creixement de les exportacions tant d’Alemanya com d’aquesta “nova Alemanya” que avui dia és Espanya s’està estancant. I evidentment en termes de l’impacte sobre el comerç, el pitjor encara ha de venir. En el cas d’Espanya el novembre passat les comandes per productes industrials de països fora de la Zona Euro – principalment emergents - van caure un 10,1%, en comparació amb el mateix mes de l’any anterior. L’economia espanyola s’ha replegat sobre el consum domèstic durant el darrer semestre, però aquest recurs no es podrà aguantar gaire temps, i inclús les vendes al detall van recaure el desembre tan a Alemanya com a Espanya.
No obstant la crisi dels països emergents només podrà acabar totalment amb la fràgil recuperació espanyola, en cas d’empitjorar-se, com per exemple, si cau un país. Ucraïna o Argentina son els candidats mes evidents, llavors pot haver-hi un tipus de contagi semblant al que va passar amb Grècia. Un esdeveniment d’aquest tipus si que podria enviar l’economia global cap a la recessió. Es difícil en aquests moments avaluar les possibilitats però la situació a Ucraïna sembla cada dia que passa més delicada.
Al mateix temps és segur que la taxa de creixement en aquests països s’alentirà aquest any – estan pujant els tipus d’interès a tot arreu - tirant cap avall les perspectives per l’economia global. Per tant la pressió inflacionista sobre les matèries primeres i l’energia baixarà, i amb això creixerà l’amenaça de la deflació a Europa.
Tot plegat representa un maldecap important pels bancs centrals, perquè si la retirada de diners que s’està projectant arrel de la recuperació econòmica només serveix – a traves de la via dels emergents – per matar-la, doncs no queda gens clar si aquesta és una política encertada. Per altra banda si es torna a fer aquesta política que des d’un bon principi fomentava els desequilibris que ara s’estan corregint, llavors tornar a fer-la no sembla la via mes assenyada. Passa tres quarts del mateix amb la pujada de la borsa espanyola. Si aquesta pujada està inspirada només per la perspectiva de diners frescs de Mario Draghi, doncs el valor de les accions podria tornar a caure tan ràpidament com ha pujat, de la mateixa forma que cauen les borses de Turquia, l’Índia o el Brasil. Al cap i a la fi, tot això ens deixa amb una pregunta plantejada aquesta mateixa setmana pel governador del banc central de l’Índia Raghuram Rajan: les nostres societats no han sigut massa egoistes, utilitzant a certs països quan nosaltres estàvem contra la paret, i després deixant-los caure quan pensem – potser erròniament – que no els necessitem?
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 1 de gener de 2014.
diumenge, 26 de gener del 2014
Plouen diners
Després de tants anys de crisi i recessió, de sobte sembla que tot són bones
notícies. L´economia espanyola ha accelerat el seu ritme de creixement en
els últims tres mesos i el sector de serveis ha tingut un desembre
excel.lent mentre que els diners arriben al nostre país de tot arreu.
I és veritat, la borsa va pujar més d´un 20% el 2013 mentre que les accions
de la banca espanyola eren entre les primeres mundials per increment de
valor. Naturalment, qui volgués amargar una mica la festa podria assenyalar
que aquest ingrés de diners tan fantàstic també ha servit per augmentar el
deute extern net del país que ha crescut d´un 91% del PIB el desembre del
2012 fins a gairebé un 98% l´octubre de l´any passat.
D´altra banda, comencem a tenir una idea de la capacitat actual de l´economia per crear ocupació. L´activitat econòmica va créixer durant el quart trimestre a un ritme d´1,2% anualitzat.
Però malgrat aquesta dinàmica, segons els resultats de l´última EPA el número d´ocupats a Espanya no ha pujat, i de fet ha disminuït en 65.000 persones durant el mateix període. Sorprenentment, mentre l´ocupació baixava el nombre d´aturats també disminuïa -en unes 8.400 persones- resultat que no hauria d´estranyar tenint en compte que la població activa va baixar en 73.400 persones.
En resum, encara que l´economia s´està visiblement beneficiant del millor clima tant a Europa com en altres regions del món, i els actius financers noten l´impacte de la política monetària expansiva dels bancs centrals, en conjunt la situació està lluny de ser perfecta. Sobretot cal tenir en compte que no tots els espanyols són accionistes a la borsa, i que mentre els diners arriben de tot arreu no arriben a totes les parts. Encara hi ha dues Espanyes en aquest sentit i no hem d´oblidar mai que una política monetària que només ajuda alguns no és políticament sostenible a llarg termini.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 26 de gener de 2014 en el suplement Dinero
D´altra banda, comencem a tenir una idea de la capacitat actual de l´economia per crear ocupació. L´activitat econòmica va créixer durant el quart trimestre a un ritme d´1,2% anualitzat.
Però malgrat aquesta dinàmica, segons els resultats de l´última EPA el número d´ocupats a Espanya no ha pujat, i de fet ha disminuït en 65.000 persones durant el mateix període. Sorprenentment, mentre l´ocupació baixava el nombre d´aturats també disminuïa -en unes 8.400 persones- resultat que no hauria d´estranyar tenint en compte que la població activa va baixar en 73.400 persones.
En resum, encara que l´economia s´està visiblement beneficiant del millor clima tant a Europa com en altres regions del món, i els actius financers noten l´impacte de la política monetària expansiva dels bancs centrals, en conjunt la situació està lluny de ser perfecta. Sobretot cal tenir en compte que no tots els espanyols són accionistes a la borsa, i que mentre els diners arriben de tot arreu no arriben a totes les parts. Encara hi ha dues Espanyes en aquest sentit i no hem d´oblidar mai que una política monetària que només ajuda alguns no és políticament sostenible a llarg termini.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 26 de gener de 2014 en el suplement Dinero
dijous, 23 de gener del 2014
Un país per a vells?
La frase ha entrat en el vocabulari popular d´avui dia per formar part del títol d´una pel.lícula dirigida pels germans Coen. Però ara mateix sembla perfectament feta a mida per descriure el que està passant a la perifèria d´Europa, on la població és cada dia més vella, i els joves, a falta de feina, marxen a la recerca de millors oportunitats.
La realitat que s´amaga darrere d´aquest fenòmen sembla indiscutible: els joves estan sent el col.lectiu més castigat per la crisi. Atès aquest rerafons, no és sorprenent que les dades de l´Institut Nacional d´Estadística (INE) ens avisin que la població d´Espanya està disminuint, i principalment per l´emigració dels joves. Durant l´any 2012 es va reduir en 113.902 persones. Darrere d´aquesta xifra hi havia un saldo migratori negatiu de 162.390 persones. L´INE té previst que la població tornarà a caure el 2013, aquesta vegada en 242.440 persones amb un saldo migratori negatiu de gairebé 300.000;una acceleració bastant important sobre l´any anterior.
La gran recessió de 2012-2013 s´ha acabat, l´economia s´ha estabilitzat i fins i tot hi ha una lleugera tendència cap al creixement. S´ha evitat el pitjor, com a mínim de moment. Però sis anys després d´iniciar-se la crisi més gran de tota l´història de l´economia espanyola queden moltes preguntes encara obertes, entre elles la futura dinàmica de la població espanyola i quin impacte tindrà aquesta sobre l´economia. El país està atrapat en un tipus de cercle viciós: el que es guanya d´una banda es perd per l´altra, les exportacions pugen, el consum baixa i l´economia es troba en un punt mort. Mentrestant, la sortida de població en edat de treballar fa cada vegada més precari el futur del sistema de pensions. Aquest fràgil equilibri és realment preocupant, perquè segurament aguantarem mentres faci bon temps, pero que passarà en el moment que comenci a ploure?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 12 de gener de 2014 en el suplement Dinero
La realitat que s´amaga darrere d´aquest fenòmen sembla indiscutible: els joves estan sent el col.lectiu més castigat per la crisi. Atès aquest rerafons, no és sorprenent que les dades de l´Institut Nacional d´Estadística (INE) ens avisin que la població d´Espanya està disminuint, i principalment per l´emigració dels joves. Durant l´any 2012 es va reduir en 113.902 persones. Darrere d´aquesta xifra hi havia un saldo migratori negatiu de 162.390 persones. L´INE té previst que la població tornarà a caure el 2013, aquesta vegada en 242.440 persones amb un saldo migratori negatiu de gairebé 300.000;una acceleració bastant important sobre l´any anterior.
La gran recessió de 2012-2013 s´ha acabat, l´economia s´ha estabilitzat i fins i tot hi ha una lleugera tendència cap al creixement. S´ha evitat el pitjor, com a mínim de moment. Però sis anys després d´iniciar-se la crisi més gran de tota l´història de l´economia espanyola queden moltes preguntes encara obertes, entre elles la futura dinàmica de la població espanyola i quin impacte tindrà aquesta sobre l´economia. El país està atrapat en un tipus de cercle viciós: el que es guanya d´una banda es perd per l´altra, les exportacions pugen, el consum baixa i l´economia es troba en un punt mort. Mentrestant, la sortida de població en edat de treballar fa cada vegada més precari el futur del sistema de pensions. Aquest fràgil equilibri és realment preocupant, perquè segurament aguantarem mentres faci bon temps, pero que passarà en el moment que comenci a ploure?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 12 de gener de 2014 en el suplement Dinero
dilluns, 25 de novembre del 2013
La lògica europea i Mart
Ha estat la setmana de les declaracions. D´una banda, el ministre Luis de Guindos opinava que les exportacions alemanyes ajuden Espanya, mentre que, d´altra banda, l´economista dels Estats Units Larry Summers explicava en una reunió organitzada per l´FMI que les economies desenvolupades havien entrat en una època d´estancament secular.
El que és interessant d´això és que no els falta raó ni a l´un ni a l´altre. És cert que qualsevol cosa que vagi bé a Alemanya també va bé a Espanya. El que passa és que a causa de la caiguda estructural del consum intern que hi ha a l´interior de la zona euro hi ha hagut un canvi geogràfic en la destinació de les exportacions.
A més, països com Espanya i Portugal ja tenen superàvit en la seva balança comercial. I aquesta és la part que més preocupa a Summers, que per cert va ser el principal rival de Janet Yellen per reemplaçar Bernake.
La zona euro en conjunt ja té un superàvit significatiu en el seu compte corrent, i per créixer depèn de la demanda externa. Però d´on vindrà aquesta demanda? Perquè continuïn creixent tant les exportacions alemanyes com les espanyoles cal que alguns països tinguin dèficits comercials: ens ho diu l´aritmètica més bàsica. En el passat recent els deficitaris que han cobert l´increment de les exportacions dels dos països han estat els emergents, però d´ençà que la Reserva Federal ha començat a parlar de reduir la seva política de flexibilització monetària, els mercats han deixat de finançar els dèficits associats. Aquest és el motiu de l´estancament i les baixes expectatives de creixement.
Perquè creixin continuadament les exportacions calen compradors, fet que ens torna a una observació de fa anys de Paul Krugman: al final de la crisi financiera, a quin planeta exportarem tots? A Mart, potser?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de novembre de 2013 en el suplement Dinero
El que és interessant d´això és que no els falta raó ni a l´un ni a l´altre. És cert que qualsevol cosa que vagi bé a Alemanya també va bé a Espanya. El que passa és que a causa de la caiguda estructural del consum intern que hi ha a l´interior de la zona euro hi ha hagut un canvi geogràfic en la destinació de les exportacions.
A més, països com Espanya i Portugal ja tenen superàvit en la seva balança comercial. I aquesta és la part que més preocupa a Summers, que per cert va ser el principal rival de Janet Yellen per reemplaçar Bernake.
La zona euro en conjunt ja té un superàvit significatiu en el seu compte corrent, i per créixer depèn de la demanda externa. Però d´on vindrà aquesta demanda? Perquè continuïn creixent tant les exportacions alemanyes com les espanyoles cal que alguns països tinguin dèficits comercials: ens ho diu l´aritmètica més bàsica. En el passat recent els deficitaris que han cobert l´increment de les exportacions dels dos països han estat els emergents, però d´ençà que la Reserva Federal ha començat a parlar de reduir la seva política de flexibilització monetària, els mercats han deixat de finançar els dèficits associats. Aquest és el motiu de l´estancament i les baixes expectatives de creixement.
Perquè creixin continuadament les exportacions calen compradors, fet que ens torna a una observació de fa anys de Paul Krugman: al final de la crisi financiera, a quin planeta exportarem tots? A Mart, potser?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de novembre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 11 de novembre del 2013
Les coses que no passen mai
"Els preus dels pisos a Espanya no baixaran mai". Suposo que hi ha persones que encara recorden quan circulava aquesta llegenda urbana. Tant de bo sigui així, perquè ara circula una altra cita semblant: a Espanya poden caure els salaris, però mai els preus.
Tanmateix, l´IPC negatiu de l´octubre ha disparat els temors. Per entrar en una dinàmica deflacionista calen tres precondicions: una baixada cojuntural de preus, una deficiència estructural de la demanda i un canvi d´expectatives sobre la inflació futura. L´economia espanyola ja compleix les dues primeres, ara només falta la tercera. El Govern espanyol estima que hi ha una bretxa cíclica -el diferencial entre el producte actual i el potencial- d´un 8.5% el 2013, xifra que sembla que només baixarà gradualment els propers anys. Aquesta deficiència en demanda és el factor que posa pressió constant sobre els preus. Amb els salaris mitjans baixant, la capacitat de compra dels jubilats caient i el Govern central amb un programa de contenció de despeses, és clar que el que tenim no és un fenòmen cojuntural sinó un problema estructural important.
No obstant això, la situació que preocupa més en aquets moments és la d´Itàlia, país el Govern del qual té al voltant de dos bilions de deute. El problema de la deflació és que infla el deute i el posa en una dinàmica insostenible.
És evident que els països de la perifèria europea necessiten un ajust de preus, però les conseqüències d´aquest ajust ens porten al cor del problema de l´euro; sense un mecanisme conjunt per gestionar el deute, la situació de certs països pot fàcilment tornar-se crítica, cosa que porta a la meva ment una altre frase popular: ara per naps ara per cols, sempre surt perdent el mateix.
Llàstima que abans de crear la moneda comuna els pares de l´euro pensessin que era un altre problema que no arribaria mai.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de novembre de 2013 en el suplement Dinero
Tanmateix, l´IPC negatiu de l´octubre ha disparat els temors. Per entrar en una dinàmica deflacionista calen tres precondicions: una baixada cojuntural de preus, una deficiència estructural de la demanda i un canvi d´expectatives sobre la inflació futura. L´economia espanyola ja compleix les dues primeres, ara només falta la tercera. El Govern espanyol estima que hi ha una bretxa cíclica -el diferencial entre el producte actual i el potencial- d´un 8.5% el 2013, xifra que sembla que només baixarà gradualment els propers anys. Aquesta deficiència en demanda és el factor que posa pressió constant sobre els preus. Amb els salaris mitjans baixant, la capacitat de compra dels jubilats caient i el Govern central amb un programa de contenció de despeses, és clar que el que tenim no és un fenòmen cojuntural sinó un problema estructural important.
No obstant això, la situació que preocupa més en aquets moments és la d´Itàlia, país el Govern del qual té al voltant de dos bilions de deute. El problema de la deflació és que infla el deute i el posa en una dinàmica insostenible.
És evident que els països de la perifèria europea necessiten un ajust de preus, però les conseqüències d´aquest ajust ens porten al cor del problema de l´euro; sense un mecanisme conjunt per gestionar el deute, la situació de certs països pot fàcilment tornar-se crítica, cosa que porta a la meva ment una altre frase popular: ara per naps ara per cols, sempre surt perdent el mateix.
Llàstima que abans de crear la moneda comuna els pares de l´euro pensessin que era un altre problema que no arribaria mai.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de novembre de 2013 en el suplement Dinero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
