Ha estat la setmana de les declaracions. D´una banda, el ministre Luis de Guindos opinava que les exportacions alemanyes ajuden Espanya, mentre que, d´altra banda, l´economista dels Estats Units Larry Summers explicava en una reunió organitzada per l´FMI que les economies desenvolupades havien entrat en una època d´estancament secular.
El que és interessant d´això és que no els falta raó ni a l´un ni a l´altre. És cert que qualsevol cosa que vagi bé a Alemanya també va bé a Espanya. El que passa és que a causa de la caiguda estructural del consum intern que hi ha a l´interior de la zona euro hi ha hagut un canvi geogràfic en la destinació de les exportacions.
A més, països com Espanya i Portugal ja tenen superàvit en la seva balança comercial. I aquesta és la part que més preocupa a Summers, que per cert va ser el principal rival de Janet Yellen per reemplaçar Bernake.
La zona euro en conjunt ja té un superàvit significatiu en el seu compte corrent, i per créixer depèn de la demanda externa. Però d´on vindrà aquesta demanda? Perquè continuïn creixent tant les exportacions alemanyes com les espanyoles cal que alguns països tinguin dèficits comercials: ens ho diu l´aritmètica més bàsica. En el passat recent els deficitaris que han cobert l´increment de les exportacions dels dos països han estat els emergents, però d´ençà que la Reserva Federal ha començat a parlar de reduir la seva política de flexibilització monetària, els mercats han deixat de finançar els dèficits associats. Aquest és el motiu de l´estancament i les baixes expectatives de creixement.
Perquè creixin continuadament les exportacions calen compradors, fet que ens torna a una observació de fa anys de Paul Krugman: al final de la crisi financiera, a quin planeta exportarem tots? A Mart, potser?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de novembre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 25 de novembre del 2013
dilluns, 11 de novembre del 2013
Les coses que no passen mai
"Els preus dels pisos a Espanya no baixaran mai". Suposo que hi ha persones que encara recorden quan circulava aquesta llegenda urbana. Tant de bo sigui així, perquè ara circula una altra cita semblant: a Espanya poden caure els salaris, però mai els preus.
Tanmateix, l´IPC negatiu de l´octubre ha disparat els temors. Per entrar en una dinàmica deflacionista calen tres precondicions: una baixada cojuntural de preus, una deficiència estructural de la demanda i un canvi d´expectatives sobre la inflació futura. L´economia espanyola ja compleix les dues primeres, ara només falta la tercera. El Govern espanyol estima que hi ha una bretxa cíclica -el diferencial entre el producte actual i el potencial- d´un 8.5% el 2013, xifra que sembla que només baixarà gradualment els propers anys. Aquesta deficiència en demanda és el factor que posa pressió constant sobre els preus. Amb els salaris mitjans baixant, la capacitat de compra dels jubilats caient i el Govern central amb un programa de contenció de despeses, és clar que el que tenim no és un fenòmen cojuntural sinó un problema estructural important.
No obstant això, la situació que preocupa més en aquets moments és la d´Itàlia, país el Govern del qual té al voltant de dos bilions de deute. El problema de la deflació és que infla el deute i el posa en una dinàmica insostenible.
És evident que els països de la perifèria europea necessiten un ajust de preus, però les conseqüències d´aquest ajust ens porten al cor del problema de l´euro; sense un mecanisme conjunt per gestionar el deute, la situació de certs països pot fàcilment tornar-se crítica, cosa que porta a la meva ment una altre frase popular: ara per naps ara per cols, sempre surt perdent el mateix.
Llàstima que abans de crear la moneda comuna els pares de l´euro pensessin que era un altre problema que no arribaria mai.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de novembre de 2013 en el suplement Dinero
Tanmateix, l´IPC negatiu de l´octubre ha disparat els temors. Per entrar en una dinàmica deflacionista calen tres precondicions: una baixada cojuntural de preus, una deficiència estructural de la demanda i un canvi d´expectatives sobre la inflació futura. L´economia espanyola ja compleix les dues primeres, ara només falta la tercera. El Govern espanyol estima que hi ha una bretxa cíclica -el diferencial entre el producte actual i el potencial- d´un 8.5% el 2013, xifra que sembla que només baixarà gradualment els propers anys. Aquesta deficiència en demanda és el factor que posa pressió constant sobre els preus. Amb els salaris mitjans baixant, la capacitat de compra dels jubilats caient i el Govern central amb un programa de contenció de despeses, és clar que el que tenim no és un fenòmen cojuntural sinó un problema estructural important.
No obstant això, la situació que preocupa més en aquets moments és la d´Itàlia, país el Govern del qual té al voltant de dos bilions de deute. El problema de la deflació és que infla el deute i el posa en una dinàmica insostenible.
És evident que els països de la perifèria europea necessiten un ajust de preus, però les conseqüències d´aquest ajust ens porten al cor del problema de l´euro; sense un mecanisme conjunt per gestionar el deute, la situació de certs països pot fàcilment tornar-se crítica, cosa que porta a la meva ment una altre frase popular: ara per naps ara per cols, sempre surt perdent el mateix.
Llàstima que abans de crear la moneda comuna els pares de l´euro pensessin que era un altre problema que no arribaria mai.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de novembre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 28 d’octubre del 2013
La història es repeteix sempre?
La història, ens diuen, sempre es repeteix. Pot ser en forma de tragèdia, o bé en forma de farsa. Però, és realment cert això? I si ens toca viure una època en què el futur s´assemblarà menys que mai al passat? Només hem de pensar en factors tecnològics com internet o la biotecnologia. Ës evident que el món dels nostres fills no serà gaire semblant al de la nostra infantesa. El més curiós és observar la dificultat que tenim a l´hora d´acceptar-ho emocionalment. Sembla que aquest fenomen no és casual, sinó més aviat una característica de la nostra especie.
La conseqüència de mirar sempre cap enrere és que no ens fixem prou en els canvis que ens envolten. La literatura anglesa de finals del segle XVIII manca totalment de referències sobre la revolució industrial, tot i que avui dia es considera aquest fenomen clau per entendre la història moderna.
Aquesta setmana hem tingut la confirmació que l´economia espanyola ha sortit de la recessió, i ara toca organitzar les nostres expectatives de recuperació. Estem preparats, per difícil que sigui, per preveure la possibilitat que aquesta vegada el futur serà realment diferent?
En primer lloc hi ha el factor del deute, que fa que la recessió de què hem sortit no hagi estat ni la primera ni l´última en aquesta llarga crisi que vivim. És possible que el procés de sanejament trigui tota una dècada a causa del fet que el sector privat ha d´equilibrar els seus comptes.
Però hi ha un altre factor, que realment és nou, que suggereix que en aquest cas el passat serà un mal exemple: l´envelliment de la població i la reducció sistemàtica de la mida de les forces laborals. Això sí que no ho hem viscut abans, tot i que marcarà el futur econòmic més que qualsevol altre element que puguem imaginar.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de octobre de 2013 en el suplement Dinero
La conseqüència de mirar sempre cap enrere és que no ens fixem prou en els canvis que ens envolten. La literatura anglesa de finals del segle XVIII manca totalment de referències sobre la revolució industrial, tot i que avui dia es considera aquest fenomen clau per entendre la història moderna.
Aquesta setmana hem tingut la confirmació que l´economia espanyola ha sortit de la recessió, i ara toca organitzar les nostres expectatives de recuperació. Estem preparats, per difícil que sigui, per preveure la possibilitat que aquesta vegada el futur serà realment diferent?
En primer lloc hi ha el factor del deute, que fa que la recessió de què hem sortit no hagi estat ni la primera ni l´última en aquesta llarga crisi que vivim. És possible que el procés de sanejament trigui tota una dècada a causa del fet que el sector privat ha d´equilibrar els seus comptes.
Però hi ha un altre factor, que realment és nou, que suggereix que en aquest cas el passat serà un mal exemple: l´envelliment de la població i la reducció sistemàtica de la mida de les forces laborals. Això sí que no ho hem viscut abans, tot i que marcarà el futur econòmic més que qualsevol altre element que puguem imaginar.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de octobre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 21 d’octubre del 2013
La deflació, un risc infravalorat?
La inflació dèbil s’està extenent per la perifèria de l’euro i el BCE no presta suficient atenció al perill que suposa
Segons els llibres d’història l’Almirall Britànic Horaci Nelson, quan rebia un ordre que no era del seu gust, solia posar un telescopi davant el seu ull cec i dir “aquí no veig cap senyal”. Avui dia no sabem si Mario Draghi fa servir telescopi o inclús microscopi per examinar les dades de conjuntura econòmica, i suposem que tots dos ulls li funcionen perfectament bé, però no és important, el resultat és el mateix. Respecte el tema de la deflació segueix dient “no veig res semblant a cap país”.
Però igual que en el cas del conegut mariner britànic, la senyal hi és. De fet, segons l’últim informe del centre d’estadística europea Eurostat, el mes de setembre hi havia tres països de la UE on la inflació interanual era negativa (Bulgària, Grècia i Letònia) i sis més (Irlanda, Portugal, Xipre, Dinamarca, Malta i Espanya) que estava a 0,5% o menys. És a dir, el fenomen de la inflació molt dèbil amb risc de deflació està bastant estès a la zona perifèrica d’Europa, en països on sobretot la demanda interna és, i romandrà, molt dèbil.
De fet, el Sr. Draghi argumenta bé la seva postura, i molts economistes hi estan d’acord, explicant que la deflació no és simplement una baixada de preus aïllada. La deflació, per Draghi, és un fenomen generalitzat que produeix l’expectativa de més baixades en cadena més endavant generant un procés cíclic permanentment de peix que es mossega la cua.
Aquí a Catalunya tenim l’exemple perfecte en el món de l’habitatge. Una vegada que els preus dels pisos van començar a caure es va generar el fenomen del comprador que no compra mai perquè sempre està esperant una altra baixada de preus. Malauradament, una vegada començada la baixada de preus en el sector immobiliari, és va produir l’efecte del fil d’Ariadna que anava desfilant sistemàticament tot el teixit de l’economia. Aleshores, darrera de la baixada de preus en el sector del totxo seguien baixades de salaris, de pensions, i de serveis públics generalitzades. I ara, finalment, sembla que podem situar-nos a les portes d’una baixada de preus sistemàtica.
Les últimes setmanes s’ha parlat bastant de la fragilitat dels nous contractes laborals i com els salaris estan baixant. Però, una dada per sobre de totes les altres m’ha cridat l’atenció, les bases mitges de les cotitzacions de la seguretat social van baixar un 0,2% en 2012, per primera vegada en tota la historia del sistema. És a dir, que no només els treballadors estan ingressant menys, sinó que a més a més l’impacta es traspassarà als pensionistes que depenen d’aquests ingressos.
Aquest procés no és ni casual ni passatger, perquè hi ha un canvi de torn sistèmic dintre la força laboral: uns, mes grans, es jubilen mentre altres, mes joves, entren amb contractes mes dèbils i sous inferiors. Aleshores, és evident que la bossa d’ingressos de les llars ha de baixar per força i reiteradament, i és aquesta baixada sistemàtica que pot alimentar la deflació. De fet, ja tenim un exemple com a precedent, Japó. Aquest país va tenir una bombolla que va esclatar l’any 1992, i va entrar en deflació l’any 1997 degut a la debilitat constant de la demanda interna. Estem a l’any 2013 i el país segueix lluitant amb la deflació, mentre el preu de l’habitatge gira entorn de preus de 1985.
Però on esta el mal? Quin problema hi ha si tenim un període de deflació? Com a mínim les coses que necessitem seran més barates. Al cap i a la fi no és el que necessitem per fer-nos més competitius?
Doncs, sí i no. Potser el procés de baixar preus i salaris és necessari, i inclús desitjable, però ha de formar part d’una estratègia que es gestioni des d’ Europa amb recursos més amplis, i per una raó molt senzilla. La deflació fa pujar el deute (l’única cosa que no baixa) tan com a percentatge dels ingressos particulars com a percentatge del PIB. El PIB nominal baixa, o pot baixar, o tendra un creixement mes dèbil perquè enlloc de afegir la inflació al PIB real, s’ha de restar la deflació.
Aleshores es genera un tipus de paradoxa que per més que es facin retallades i s’apliquin mesures d’austeritat més puja el deute. L’austeritat pot reduir el dèficit però no el deute, perquè al mateix temps redueix el creixement i la demanda. La baixada de activitat econòmica i la manca de demanda alimenten la deflació degut al excés d’oferta i això fa baixar el PIB nominal (en preus corrents). D’aquesta manera es puja la proporció que representa el deute, fet que s’evidencia al Japó on han generat el deute més gran del món, d’un 245% del PIB del país.
No és inevitable que l’economia espanyola caigui en la deflació, però el risc hi és, i sempre val la pena ser prudent. Sinó la sensació pot ser com caure en un forat negre per accident, i després dir que ningú ho veia venir.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 20 de octobre de 2013.
Segons els llibres d’història l’Almirall Britànic Horaci Nelson, quan rebia un ordre que no era del seu gust, solia posar un telescopi davant el seu ull cec i dir “aquí no veig cap senyal”. Avui dia no sabem si Mario Draghi fa servir telescopi o inclús microscopi per examinar les dades de conjuntura econòmica, i suposem que tots dos ulls li funcionen perfectament bé, però no és important, el resultat és el mateix. Respecte el tema de la deflació segueix dient “no veig res semblant a cap país”.
Però igual que en el cas del conegut mariner britànic, la senyal hi és. De fet, segons l’últim informe del centre d’estadística europea Eurostat, el mes de setembre hi havia tres països de la UE on la inflació interanual era negativa (Bulgària, Grècia i Letònia) i sis més (Irlanda, Portugal, Xipre, Dinamarca, Malta i Espanya) que estava a 0,5% o menys. És a dir, el fenomen de la inflació molt dèbil amb risc de deflació està bastant estès a la zona perifèrica d’Europa, en països on sobretot la demanda interna és, i romandrà, molt dèbil.
De fet, el Sr. Draghi argumenta bé la seva postura, i molts economistes hi estan d’acord, explicant que la deflació no és simplement una baixada de preus aïllada. La deflació, per Draghi, és un fenomen generalitzat que produeix l’expectativa de més baixades en cadena més endavant generant un procés cíclic permanentment de peix que es mossega la cua.
Aquí a Catalunya tenim l’exemple perfecte en el món de l’habitatge. Una vegada que els preus dels pisos van començar a caure es va generar el fenomen del comprador que no compra mai perquè sempre està esperant una altra baixada de preus. Malauradament, una vegada començada la baixada de preus en el sector immobiliari, és va produir l’efecte del fil d’Ariadna que anava desfilant sistemàticament tot el teixit de l’economia. Aleshores, darrera de la baixada de preus en el sector del totxo seguien baixades de salaris, de pensions, i de serveis públics generalitzades. I ara, finalment, sembla que podem situar-nos a les portes d’una baixada de preus sistemàtica.
Les últimes setmanes s’ha parlat bastant de la fragilitat dels nous contractes laborals i com els salaris estan baixant. Però, una dada per sobre de totes les altres m’ha cridat l’atenció, les bases mitges de les cotitzacions de la seguretat social van baixar un 0,2% en 2012, per primera vegada en tota la historia del sistema. És a dir, que no només els treballadors estan ingressant menys, sinó que a més a més l’impacta es traspassarà als pensionistes que depenen d’aquests ingressos.
Aquest procés no és ni casual ni passatger, perquè hi ha un canvi de torn sistèmic dintre la força laboral: uns, mes grans, es jubilen mentre altres, mes joves, entren amb contractes mes dèbils i sous inferiors. Aleshores, és evident que la bossa d’ingressos de les llars ha de baixar per força i reiteradament, i és aquesta baixada sistemàtica que pot alimentar la deflació. De fet, ja tenim un exemple com a precedent, Japó. Aquest país va tenir una bombolla que va esclatar l’any 1992, i va entrar en deflació l’any 1997 degut a la debilitat constant de la demanda interna. Estem a l’any 2013 i el país segueix lluitant amb la deflació, mentre el preu de l’habitatge gira entorn de preus de 1985.
Però on esta el mal? Quin problema hi ha si tenim un període de deflació? Com a mínim les coses que necessitem seran més barates. Al cap i a la fi no és el que necessitem per fer-nos més competitius?
Doncs, sí i no. Potser el procés de baixar preus i salaris és necessari, i inclús desitjable, però ha de formar part d’una estratègia que es gestioni des d’ Europa amb recursos més amplis, i per una raó molt senzilla. La deflació fa pujar el deute (l’única cosa que no baixa) tan com a percentatge dels ingressos particulars com a percentatge del PIB. El PIB nominal baixa, o pot baixar, o tendra un creixement mes dèbil perquè enlloc de afegir la inflació al PIB real, s’ha de restar la deflació.
Aleshores es genera un tipus de paradoxa que per més que es facin retallades i s’apliquin mesures d’austeritat més puja el deute. L’austeritat pot reduir el dèficit però no el deute, perquè al mateix temps redueix el creixement i la demanda. La baixada de activitat econòmica i la manca de demanda alimenten la deflació degut al excés d’oferta i això fa baixar el PIB nominal (en preus corrents). D’aquesta manera es puja la proporció que representa el deute, fet que s’evidencia al Japó on han generat el deute més gran del món, d’un 245% del PIB del país.
No és inevitable que l’economia espanyola caigui en la deflació, però el risc hi és, i sempre val la pena ser prudent. Sinó la sensació pot ser com caure en un forat negre per accident, i després dir que ningú ho veia venir.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 20 de octobre de 2013.
Una Generalitat Intervinguda?
El marge de autonomia financera del govern es gairebé nul.
No es cap secret que les finances de la Generalitat no estan passant pel seu millor moment. Tot el contrari, el govern de Catalunya esta passant per un moment crític on l’afixació de les seves finances forma part de un estira i arronsa a la ombra que te com a rerefons una pressió constant des de Madrid sobre la voluntat del parlament català de tirar endavant amb una consulta sobre el futur del país.
Mes enllà de la batalla constant sobre xifres i percentatges de dèficit, es important tenir algunes coses molt clares. La Generalitat depèn gairebé exclusivament de transferències que venen de Madrid, transferències de impostos prèviament pagades per contribuents catalans. La capacitat recaptaria del govern català es molt limitat, sobretot quan qualsevol iniciativa interesant, com l’impost sobre depòsits bancaris, s’anul•la per l’acció del govern central. A mes a mes, la nostre societat ja paga prou impostos i augmentar mes la pressió fiscal nomes tindria conseqüències negatives sobre el conjunt de la nostre economia. No fa falta pagar mes, el que necessitem es que es torni mes dels impostos ja pagats.
Mentrestant el govern te obligacions, despeses. Aquestes poden ser nomines, o factures de proveïdors, o el deute acumulat, uns 50 mil milions, i els interessos corresponents. De fet Catalunya es la Comunitat Autònoma mes endeutada, cosa que sovint es retreu a nosaltres des de Madrid, encara que aquest deute es en gran part producte de un sotafinancement estructural que ha durat anys, si no dècades. Els governs catalans han anat intentant complir amb les seves responsabilitats en els camps de ensenyament i salut, sense tenir accés a un finançament adequat.
Aquesta situació va aguantar fins al punt que no podia aguantar mes. Durant els anys de bonança no havia cap problema, ni els bancs ni les agencies creditícies veien l’inconvenient d’estendre crèdit. Però amb l’arribada de la crisi tot s’ha canviat. Ara el nostre deute te qualificació de bons de escombra, i els mercats ens ha girat l’esquena. La raó es molt senzilla, el rati de deute a ingressos es massa alt, i llavors hi ha una por de impagament.
Mentrestant la Generalitat ha de seguir complint amb les seves obligacions, pagant deute i refinançant la part del deute que caduca, pagant nòmines i factures, bàsicament en aquest ordre, perquè en 2011 el parlament va votar per llei que pagar deute i interessos es prioritari. Però amb els mercats tancats pagar el deute que caducava i finançar el dèficit – que al fi i al cap es simplement la diferencia entre els ingressos i els gestos – es va convertir en un malson sense respiro per la Conselleria d’Economia, fins que finalment tenien de rendir i apel•lar a Fons de Liquiditat (FLA) a la tardor de l’any passat.
Però com diu el refrany popular, res en aquesta vida ve gratis. A partir de aquest moment la Generalitat depèn gairebé exclusivament dels diners de Madrid, o bé en forma de ingressos, o bé en forma de préstecs del FLA o de l’altre fons que existeix per pagar proveïdors. I com diu un altre refrany, qui paga mana, o intenta manar, i es això que passa ara.
L’apel•lació al FLA no venia sense condicions, i per això vaig fer servir la paraula intervenció associada amb el que jo veia com un rescat, igual que el govern Espanyol va ser efectivament intervingut sobre els temes dels preferents i dels EREs que formaven part del rescat bancari. Es cert que no van arribar els homes en negre a Barcelona, però com va dir el Conseller Mas Colell en un entrevista a TV3 durant l’estiu, “L’alternatiu d’endeutar-nos mes pel nostre compte no existeix, estem molt controlats”.
I d’aquí ve el gruix del problema del 1.700 milions de Euros que ha sortit aquesta setmana. No sabem tots els detalls, però sembla clar que durant l’època de “diàleg” i de “grandesa” el govern central va deixar entendre al Conseller que els préstecs als proveïdors no es descomptarien contra els diners que podia demanar del FLA, i ara, de cop i volta sembla que no, que es restaran aquests diners del total, deixant un forat important en les finances de la Generalitat.
Al que destaca en aquest procés a mes a mes del seu arbitrarietat, es el factor de qui paga mana, i de si no ja veuran les conseqüències. Sembla que el govern català no tendra mas remei que traspassar pagaments de factures a proveïdors a l’any vinent causant malestar per tot arreu, però això només posterga un problema que tornarà l’any que ve i amb mes força. La situació del govern es simplement insostenible. S’ha de fer les coses bé, i convocar una consulta demà mateix no seria fer les coses bé, però tothom ha de ser conscient aquí que les coses només es poden aguantar mentre es poden, i ni un dia mes.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 21 de octobre de 2013 en el suplement Economia i Empresa
No es cap secret que les finances de la Generalitat no estan passant pel seu millor moment. Tot el contrari, el govern de Catalunya esta passant per un moment crític on l’afixació de les seves finances forma part de un estira i arronsa a la ombra que te com a rerefons una pressió constant des de Madrid sobre la voluntat del parlament català de tirar endavant amb una consulta sobre el futur del país.
Mes enllà de la batalla constant sobre xifres i percentatges de dèficit, es important tenir algunes coses molt clares. La Generalitat depèn gairebé exclusivament de transferències que venen de Madrid, transferències de impostos prèviament pagades per contribuents catalans. La capacitat recaptaria del govern català es molt limitat, sobretot quan qualsevol iniciativa interesant, com l’impost sobre depòsits bancaris, s’anul•la per l’acció del govern central. A mes a mes, la nostre societat ja paga prou impostos i augmentar mes la pressió fiscal nomes tindria conseqüències negatives sobre el conjunt de la nostre economia. No fa falta pagar mes, el que necessitem es que es torni mes dels impostos ja pagats.
Mentrestant el govern te obligacions, despeses. Aquestes poden ser nomines, o factures de proveïdors, o el deute acumulat, uns 50 mil milions, i els interessos corresponents. De fet Catalunya es la Comunitat Autònoma mes endeutada, cosa que sovint es retreu a nosaltres des de Madrid, encara que aquest deute es en gran part producte de un sotafinancement estructural que ha durat anys, si no dècades. Els governs catalans han anat intentant complir amb les seves responsabilitats en els camps de ensenyament i salut, sense tenir accés a un finançament adequat.
Aquesta situació va aguantar fins al punt que no podia aguantar mes. Durant els anys de bonança no havia cap problema, ni els bancs ni les agencies creditícies veien l’inconvenient d’estendre crèdit. Però amb l’arribada de la crisi tot s’ha canviat. Ara el nostre deute te qualificació de bons de escombra, i els mercats ens ha girat l’esquena. La raó es molt senzilla, el rati de deute a ingressos es massa alt, i llavors hi ha una por de impagament.
Mentrestant la Generalitat ha de seguir complint amb les seves obligacions, pagant deute i refinançant la part del deute que caduca, pagant nòmines i factures, bàsicament en aquest ordre, perquè en 2011 el parlament va votar per llei que pagar deute i interessos es prioritari. Però amb els mercats tancats pagar el deute que caducava i finançar el dèficit – que al fi i al cap es simplement la diferencia entre els ingressos i els gestos – es va convertir en un malson sense respiro per la Conselleria d’Economia, fins que finalment tenien de rendir i apel•lar a Fons de Liquiditat (FLA) a la tardor de l’any passat.
Però com diu el refrany popular, res en aquesta vida ve gratis. A partir de aquest moment la Generalitat depèn gairebé exclusivament dels diners de Madrid, o bé en forma de ingressos, o bé en forma de préstecs del FLA o de l’altre fons que existeix per pagar proveïdors. I com diu un altre refrany, qui paga mana, o intenta manar, i es això que passa ara.
L’apel•lació al FLA no venia sense condicions, i per això vaig fer servir la paraula intervenció associada amb el que jo veia com un rescat, igual que el govern Espanyol va ser efectivament intervingut sobre els temes dels preferents i dels EREs que formaven part del rescat bancari. Es cert que no van arribar els homes en negre a Barcelona, però com va dir el Conseller Mas Colell en un entrevista a TV3 durant l’estiu, “L’alternatiu d’endeutar-nos mes pel nostre compte no existeix, estem molt controlats”.
I d’aquí ve el gruix del problema del 1.700 milions de Euros que ha sortit aquesta setmana. No sabem tots els detalls, però sembla clar que durant l’època de “diàleg” i de “grandesa” el govern central va deixar entendre al Conseller que els préstecs als proveïdors no es descomptarien contra els diners que podia demanar del FLA, i ara, de cop i volta sembla que no, que es restaran aquests diners del total, deixant un forat important en les finances de la Generalitat.
Al que destaca en aquest procés a mes a mes del seu arbitrarietat, es el factor de qui paga mana, i de si no ja veuran les conseqüències. Sembla que el govern català no tendra mas remei que traspassar pagaments de factures a proveïdors a l’any vinent causant malestar per tot arreu, però això només posterga un problema que tornarà l’any que ve i amb mes força. La situació del govern es simplement insostenible. S’ha de fer les coses bé, i convocar una consulta demà mateix no seria fer les coses bé, però tothom ha de ser conscient aquí que les coses només es poden aguantar mentre es poden, i ni un dia mes.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 21 de octobre de 2013 en el suplement Economia i Empresa
dilluns, 14 d’octubre del 2013
La vida és segurament un somni
A la pel.lícula d´Andreil Tarkowski La infantesa d´Ivan, l´heroi és un nen de dotze anys, orfe, que sobreviu a una cruel realitat –viu a l´URSS durant la Segona Guerra Mundial, enrolat a les files de l´Exèrcit Roig-, superant el dia a dia gràcies a una sèrie de somnis.
Esperem que la nostra realitat no sigui tant dura, si bé recordant aquesta pel.lícula no puc deixar de pensar com tots superem alguns problemes reals a través dels somnis, que de vegades simplement són una fugida. Les nostres societats han viscut en un somni d´aquesta mena durant dècades, mirant a una altra banda quan la natalitat anava caient a nivells molt baixos i alhora imaginant que tindríem una pensió garantida.
Ara ens hem despertat i sabem que no serà així. Dues dades m´han cridat l´atenció recentment. En primer lloc, el fet que la Seguretat Social tingués al setembre, amb 2,29 de cotitzadors per cada pensionista, mentre que al final del 2007 n´hi havia 2,71. En segon lloc, el descens dels salaris va fer que el 2012 les bases mitjanes de cotització caiguessin, per primera vegada en la història, un 0,22%. Segurament aquesta tendència continuarà així a mesura que els treballadors més ben pagats es retirin i deixin el seu lloc a joves contractats amb salaris més baixos.
Dit d´una altre manera, el Govern espanyol estima que el sistema recaptarà el 2014 102.839 milions d´euros, la qual cosa representarà un 2,86% menys que el 2013. La causa d´aquest descens no tindrà a veure amb l evolució de l´ocupació, sinó amb la caiguda de les bases mitjanes de cotització.
O sigui, els pròxims anys hi haurà més jubilats cobrant pensions i un estancament en nivells molt baixos del nombre de cotitzadors, mentre que l´aportació mitjana per cotitzador anirà baixant. Davant d´una situació així fins i tot l´oferta d´una pujada del 0,25% sembla optimista.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 13 de octobre de 2013 en el suplement Dinero
Esperem que la nostra realitat no sigui tant dura, si bé recordant aquesta pel.lícula no puc deixar de pensar com tots superem alguns problemes reals a través dels somnis, que de vegades simplement són una fugida. Les nostres societats han viscut en un somni d´aquesta mena durant dècades, mirant a una altra banda quan la natalitat anava caient a nivells molt baixos i alhora imaginant que tindríem una pensió garantida.
Ara ens hem despertat i sabem que no serà així. Dues dades m´han cridat l´atenció recentment. En primer lloc, el fet que la Seguretat Social tingués al setembre, amb 2,29 de cotitzadors per cada pensionista, mentre que al final del 2007 n´hi havia 2,71. En segon lloc, el descens dels salaris va fer que el 2012 les bases mitjanes de cotització caiguessin, per primera vegada en la història, un 0,22%. Segurament aquesta tendència continuarà així a mesura que els treballadors més ben pagats es retirin i deixin el seu lloc a joves contractats amb salaris més baixos.
Dit d´una altre manera, el Govern espanyol estima que el sistema recaptarà el 2014 102.839 milions d´euros, la qual cosa representarà un 2,86% menys que el 2013. La causa d´aquest descens no tindrà a veure amb l evolució de l´ocupació, sinó amb la caiguda de les bases mitjanes de cotització.
O sigui, els pròxims anys hi haurà més jubilats cobrant pensions i un estancament en nivells molt baixos del nombre de cotitzadors, mentre que l´aportació mitjana per cotitzador anirà baixant. Davant d´una situació així fins i tot l´oferta d´una pujada del 0,25% sembla optimista.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 13 de octobre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 30 de setembre del 2013
Se ha terminado la crisis o no?
Como una espina que se queda clavada en la garganta, que no quiere ni subir ni bajar, el tema de la devaluación interna todavía esta incómodamente ahí. El informe del FMI de Agosto lo dejaba claro: sin una bajada de precios y salarios de un 10% la tasa de paro todavía estará rozando el 25% llegado el año 2018.
El tema cogía un rumbo inesperado esta semana con la decisión de los técnicos de la Comisión Europea de posponer indefinidamente su decisión sobre la cifra del déficit estructural español a pesar de la presión del gobierno central para que lo baje. Aquí no está simplemente en juego el nivel de austeridad recomendado, sino que también va estrechamente vinculado el crecimiento potencial y el nivel de paro estructural, que la Comisión estima actualmente en un 23% mientras que el gobierno de Mariano Rajoy argumenta que es de “sólo” un 15%. Más allá de una decisión técnica, se trata de un debate sobre si España necesita más reformas estructurales de gran calada o no. El gobierno español argumenta que no hace falta, con las decisiones ya tomadas hay suficiente.
Todo el mundo reconoce que entre los años 2000 y 2007 la economía española operaba por encima de su capacidad. La pregunta es: ¿hasta qué punto? Cuanto menor sea el número que constituya la respuesta, mayor será el efecto “crisis”. Lo que queda se considera como producto de un componente de sobrecalentamiento insostenible y por lo tanto no recuperable.
De ahí viene la declaración de Mariano Rajoy de que España ha salido de la recesión pero no de la crisis. Evidentemente el Presidente del Gobierno Español refería al peso de la deuda externa y otras carpetas significativas todavía pendiente de solución. Pero más allá de eso, el gobierno se encuentro con un dilema – la necesidad de defender delante de los españoles que la economía está ya recuperándose y delante de Bruselas que todavía está padeciendo una crisis.
Si hemos salido de la crisis, y la tasa de crecimiento de tendencia es lo que Bruselas dice que es, entonces lo que tenemos es lo que hay, y no se puede esperar mucho más sin mayor esfuerzo. Si la crisis queda ya en el pasado es evidente que hemos entrado en una nueva “normalidad”. Pero si no hemos salido, y no queremos que esa normalidad vuelva eterna, entonces hay cosas que hacer, y bastantes.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 29 de septembre de 2013 en el suplement Dinero
El tema cogía un rumbo inesperado esta semana con la decisión de los técnicos de la Comisión Europea de posponer indefinidamente su decisión sobre la cifra del déficit estructural español a pesar de la presión del gobierno central para que lo baje. Aquí no está simplemente en juego el nivel de austeridad recomendado, sino que también va estrechamente vinculado el crecimiento potencial y el nivel de paro estructural, que la Comisión estima actualmente en un 23% mientras que el gobierno de Mariano Rajoy argumenta que es de “sólo” un 15%. Más allá de una decisión técnica, se trata de un debate sobre si España necesita más reformas estructurales de gran calada o no. El gobierno español argumenta que no hace falta, con las decisiones ya tomadas hay suficiente.
Todo el mundo reconoce que entre los años 2000 y 2007 la economía española operaba por encima de su capacidad. La pregunta es: ¿hasta qué punto? Cuanto menor sea el número que constituya la respuesta, mayor será el efecto “crisis”. Lo que queda se considera como producto de un componente de sobrecalentamiento insostenible y por lo tanto no recuperable.
De ahí viene la declaración de Mariano Rajoy de que España ha salido de la recesión pero no de la crisis. Evidentemente el Presidente del Gobierno Español refería al peso de la deuda externa y otras carpetas significativas todavía pendiente de solución. Pero más allá de eso, el gobierno se encuentro con un dilema – la necesidad de defender delante de los españoles que la economía está ya recuperándose y delante de Bruselas que todavía está padeciendo una crisis.
Si hemos salido de la crisis, y la tasa de crecimiento de tendencia es lo que Bruselas dice que es, entonces lo que tenemos es lo que hay, y no se puede esperar mucho más sin mayor esfuerzo. Si la crisis queda ya en el pasado es evidente que hemos entrado en una nueva “normalidad”. Pero si no hemos salido, y no queremos que esa normalidad vuelva eterna, entonces hay cosas que hacer, y bastantes.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 29 de septembre de 2013 en el suplement Dinero
dissabte, 21 de setembre del 2013
La Fed Manté La Festa Del Diner Fàcil, Però Per Què?
La Reserva Federal ha decidit adjornar la reducció de les compres de bons del govern nord-america ì altres productes, aixó sembla haver agafat els mercats per sorpresa. De fet, la Fed només havia apuntat la possibilitat d'iniciar a partir de setembre aquesta retirada d'estimuls de l'economia. Van ser els mercats els que nam convertir una circumstancia hipotètica en una suposada realitat. Els mercats van anticipar el que passaria i, amb les seves operacions van provocar un seguit de efectes secundaries i contraprüents que, de fet, han acabat provocant que s'ajornés la decisió.
Malgrat que la decisió del President de la Fed, Ben Bernanke, no era la que s'esperava, i de fet suggereix que la salut de l’economia americana no és tan robust com pensàvem, els mercats han reaccionat amb alegria amb pujades generalizades a tot el mon. L’explicació per aquesta reacció es fàcil: hi haurà més liquiditat al sistema financer global i, per tant, hi haurà mes diners a les borses mundials i els preus de les accions podran pujar mes del que s’esperada. Almenys a curt termini.
Sembla clar que una de les raons que han condüit Ben Bernanke i el seu equip cap a la prudència ha estat el clima polític dels Etats Units, i la incertesa que generen les possibles retallades que s'acosten. Però, mes enllà d’aquest hipotètic obstacle, el fet que els mercats haguessin anticipat el canvi de politica havia provocat una seria de impactes que podien influir negativament en la evolució tan de l’economia americana com de l’economia de tot el mon.
En primer lloc, el tipus d’interès a llarg termini - el que es paga per exemple sobre els bons sobirans - havia pujat. I no només als Estats Units, on el rendiment del bo a 10 anys havia pujat fins a gairebé un 10 per cent, sinó també aquí a Europa. El bo alemany a 10 anys havia pujat fins al llindar del 2 per cent [el nivell mes alt en mes d'un any]. Aquests bruscos moviments podrian haver afectat tenir un efecte l'activitat econòmica de forma força negativa perquè provocen un encariment del diner a tot arreu, dificultant tant la inversió com el consum i frenant la incipient recuperació, fins i tot a Espanya.
En segon lloc, Ben Bernanke sempre ha tingut la estabilització del mercat immobiliari com a objectiu prioritari perquè veu que es la clau per millorar la salut de tota l’economia americana. La pujada de tipus havia tingut un efecte secundàri indesitjat: el cost de les hipoteques estava pujant i, per tant, també amenacava la lenta recuperació del mercat de habitatge als EUA. Els representants del sector havien notat una baixada en les vendes des de la pujada de tipus a principis de l’estiu.
A més, l’anticipació de la nova politica havia produït un impacte molt important en el mercats emergents, sobretot en països com la Indià, Indonesia, Brasil i Turquia on es retiraven massivament els diners prestats a curt termini, diners que efectivament finançaven moltes de les compres d’aquests països al exterior. Les monedes dels països afectats van caure en picat causant preocupacions generals sobre la seva estabilitat financera, inclús es preguntava si es podria produir un altre crisi com la de l’Asia del 1998 i així revifar les cendres de la crisi financer global.
Sembla que aquest últim possibilitat es bastant remota, però no obstant aquests països son compradors de exportacions procedents de països com Espanya, pendents de vendre les seves exportacions per donar brunzida a les seves fràgils economies, llavors aquesta debilitat manifesta constituïa un conducte per portar conseqüències negatives i desestabilzadors per tot arreu. Al final ha triomfat la prudència, que no serà a l’agrada de tothom. S’ha donat mes marge de temps tan a l’economia dels Estats Units com a les de Europa i el mon emergent perquè es vagin acostumant a la nova realitat, perquè mes aviat o mes tard la decisió es prendrà. El mes probable ara per ara es que la retirada de liquiditat començarà o bé al final d’aquest any o al principi del que ve.
Els esdeveniments d’aquesta setmana posen en evidencia varius coses. Per una banda les noves estratègies de comunicació dels bancs central no son tan fàcils de portar a terme que semblaven, sobretot per la seva pròpia capacitat de canviar l’entorn a que responen. Per l’altre deixa mes palesa que mai que vivim en un mon totalment interdependent, on les decisions dels uns tenen conseqüències sovint imprevistes per la vida dels altres. Per la seva part el senyor Bernanke segurament ha après un liso que no sorprendria a molts que han portat càrrecs importants en el seu país anys enrere – a vegades quan viatges a terres desconegudes es molt mes fàcil entrar que sortir.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 20 de setembre de 2013.
Malgrat que la decisió del President de la Fed, Ben Bernanke, no era la que s'esperava, i de fet suggereix que la salut de l’economia americana no és tan robust com pensàvem, els mercats han reaccionat amb alegria amb pujades generalizades a tot el mon. L’explicació per aquesta reacció es fàcil: hi haurà més liquiditat al sistema financer global i, per tant, hi haurà mes diners a les borses mundials i els preus de les accions podran pujar mes del que s’esperada. Almenys a curt termini.
Sembla clar que una de les raons que han condüit Ben Bernanke i el seu equip cap a la prudència ha estat el clima polític dels Etats Units, i la incertesa que generen les possibles retallades que s'acosten. Però, mes enllà d’aquest hipotètic obstacle, el fet que els mercats haguessin anticipat el canvi de politica havia provocat una seria de impactes que podien influir negativament en la evolució tan de l’economia americana com de l’economia de tot el mon.
En primer lloc, el tipus d’interès a llarg termini - el que es paga per exemple sobre els bons sobirans - havia pujat. I no només als Estats Units, on el rendiment del bo a 10 anys havia pujat fins a gairebé un 10 per cent, sinó també aquí a Europa. El bo alemany a 10 anys havia pujat fins al llindar del 2 per cent [el nivell mes alt en mes d'un any]. Aquests bruscos moviments podrian haver afectat tenir un efecte l'activitat econòmica de forma força negativa perquè provocen un encariment del diner a tot arreu, dificultant tant la inversió com el consum i frenant la incipient recuperació, fins i tot a Espanya.
En segon lloc, Ben Bernanke sempre ha tingut la estabilització del mercat immobiliari com a objectiu prioritari perquè veu que es la clau per millorar la salut de tota l’economia americana. La pujada de tipus havia tingut un efecte secundàri indesitjat: el cost de les hipoteques estava pujant i, per tant, també amenacava la lenta recuperació del mercat de habitatge als EUA. Els representants del sector havien notat una baixada en les vendes des de la pujada de tipus a principis de l’estiu.
A més, l’anticipació de la nova politica havia produït un impacte molt important en el mercats emergents, sobretot en països com la Indià, Indonesia, Brasil i Turquia on es retiraven massivament els diners prestats a curt termini, diners que efectivament finançaven moltes de les compres d’aquests països al exterior. Les monedes dels països afectats van caure en picat causant preocupacions generals sobre la seva estabilitat financera, inclús es preguntava si es podria produir un altre crisi com la de l’Asia del 1998 i així revifar les cendres de la crisi financer global.
Sembla que aquest últim possibilitat es bastant remota, però no obstant aquests països son compradors de exportacions procedents de països com Espanya, pendents de vendre les seves exportacions per donar brunzida a les seves fràgils economies, llavors aquesta debilitat manifesta constituïa un conducte per portar conseqüències negatives i desestabilzadors per tot arreu. Al final ha triomfat la prudència, que no serà a l’agrada de tothom. S’ha donat mes marge de temps tan a l’economia dels Estats Units com a les de Europa i el mon emergent perquè es vagin acostumant a la nova realitat, perquè mes aviat o mes tard la decisió es prendrà. El mes probable ara per ara es que la retirada de liquiditat començarà o bé al final d’aquest any o al principi del que ve.
Els esdeveniments d’aquesta setmana posen en evidencia varius coses. Per una banda les noves estratègies de comunicació dels bancs central no son tan fàcils de portar a terme que semblaven, sobretot per la seva pròpia capacitat de canviar l’entorn a que responen. Per l’altre deixa mes palesa que mai que vivim en un mon totalment interdependent, on les decisions dels uns tenen conseqüències sovint imprevistes per la vida dels altres. Per la seva part el senyor Bernanke segurament ha après un liso que no sorprendria a molts que han portat càrrecs importants en el seu país anys enrere – a vegades quan viatges a terres desconegudes es molt mes fàcil entrar que sortir.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 20 de setembre de 2013.
divendres, 20 de setembre del 2013
Es Inpensable Que Mariano Rajoy pugui abaixar els impostos el 2015
Segons el Ministre d’Economia Luís de Guindos en una entrevista al Financial Times la incipient millora econòmica que viu Espanya en aquests moments demostra la «qualitat de les polítiques» d’austeritat aplicades a l’euro-zona. Declaracions que no deixen de tenir la seva engruna de curiositat ja que, segons miris es miri, l’economia espanyola podria tenir sortida de la recessió aquest any degut precisament a la decisió de la Comissió Europea de relaxar l’austeritat temporalment per (per donar embranzida) al creixement a curt termini.
Altrament, malgrat s’han relaxat bastant els objectius de dèficit (i a curt termini la societat espanyola ha sofert menys retallades) el problema d’aconseguir un pressupost equilibrat no ha desaparegut, simplement s’ha postergat. Aleshores ens resta una pregunta per fer-nos: quan Mariano Rajoy parla d’abaixar els impostos el 2015, de què parla, si segons el programa d’estabilitat presentat pel seu propi govern a Brussel•les, l’esforç fiscal que no es faci durant el 2013 i 2014 s’haurà de fer el 2015 i 2016? Tal com diu el refrany popular, res és de franc.
Ni més ni menys, segons aquest mateix programa l’objectiu de dèficit zero que es planteja a l’esmena de la constitució del 2011 es farà efectiva el 2018, i no pas el 2020. Tanmateix aquest objectiu implica que l’esforç fiscal es perllongarà durant el 2017 i 2018.
De fet, l’esforç del 2015 serà menor al que es va fer durant l’any passat ̶ s’haurà de reduir el balanç estructural per un altre 0,8% del PIB, (xifra significativament menor que l’1,8% aconseguit el 2012), però serà un esforç que necessitarà el seu finançament igualment. Més que més quan aquest càlcul assumeix que la pujada de l’IRPF que es féu «temporalment» el 2011 s’estengui no tant sols al 2014, (cosa feta ja) sinó al 2015, 2016 i fins que no es trobi una alternativa de finançament.
Per descomptat l’economia està en «recuperació», però com tots admeten, aquesta és una recuperació molt fràgil, i la possibilitat de recaure no és insignificant. Precisament, tal com assenyalen tant l’FMI com la Comissió Europea, si el país no fa més el rebrot serà tant dèbil que gairebé no es crearà ocupació.
És cert que arribat el 2015 el cost de mantenir els aturats haurà baixat, més per exhaurir el dret de cobrar que per un menor volum, però el que es guanya per un costat es perdrà per l’altre donat que el gruix de la reforma del sistema de pensions s’ha desplaçat fins el 2018 i com a conseqüència el sistema serà cada cop més deficitari en els anys d’entremig.
Mentre tant s’ha de pensar en el deute. Durant els darrers dos anys s’ha parlat molt de fins a quin punt n’és de nefasta l’austeritat pel creixement, i això evidentment és cert, però s’ha comentat molt menys en canvi que el fet d’anar acumulant deute també ho sigui, en part perquè pren capacitat de creixement del futur.
Com és sabut, Espanya va entrar a la crisi el 2007. Aquell any el Regne d’Espanya tenia un superàvit als seus comptes d’un 1,9% del PIB i un deute al seu nom d’un 36,3% del PIB. No semblava que el deute públic fos un problema. Però les aparences, com se sap, de vegades són enganyoses, i en aquest cas ha eren.
Espanya va entrar a la crisi degut a l’alt nivell de deute privat que havia sostingut la bombolla immobiliària. Però el deute públic formava part del quadre clínic, i en dos sentits. En primer lloc perquè els alts ingressos que fluïen cap a les arques espanyoles en aquella època van donar una impressió de sanitat financera on no n’hi havia a causa de la insostenibilitat de la situació. Els ingressos finançaven despeses, i quan van baixar en picat aquests ingressos llavors no hi va haver manera de sostenir les despeses. No hi havia manera, fora de finançar-les amb Bons del Tresor, i això és el que va passar inicialment, fins que els mercats financers van dir prou.
Però en segon lloc, el govern espanyol de l'època en no disposar d'instruments monetaris per frenar el creixement del deute i el sobreescalfament de l'economia havia d'haver aplicat mesures administratives, com ara fer més estrictes les condicions del crèdit, i reduir la demanda a través d'una política fiscal molt més restrictiva, que vol dir tenir un superàvit molt més ampli, i guardar recursos en un fons de reserva per als mals temps com fan països exportadors de matèria primera com Rússia, Xile o Noruega. Era evident que aquests ingressos eren excepcionals llavors i suposà un greu error dependre d'ells per a finançar activitats recurrents.
Avancem sis anys, i el dèficit d’enguany serà d'un 7% del PIB o més, mentre que el deute pujarà per sobre del 90% del PIB. Entremig hi ha hagut anys de dura lluita de pujada d'impostos i retallades de despeses en un intent de contenir aquesta explosió, la qual, de no ser continguda menarà el país, més tard o més d'hora, ineluctablement a la fallida. Però aquesta lluita no s’ha acabat, simplement ha entrat en una treva. Una treva de dos anys. Dos anys que acaben precisament el 2015. Mariano Rajoy ens diu que ha escollit aquest mateix any per abaixar impostos, el difícil és veure el com.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement "Emprenem".
Altrament, malgrat s’han relaxat bastant els objectius de dèficit (i a curt termini la societat espanyola ha sofert menys retallades) el problema d’aconseguir un pressupost equilibrat no ha desaparegut, simplement s’ha postergat. Aleshores ens resta una pregunta per fer-nos: quan Mariano Rajoy parla d’abaixar els impostos el 2015, de què parla, si segons el programa d’estabilitat presentat pel seu propi govern a Brussel•les, l’esforç fiscal que no es faci durant el 2013 i 2014 s’haurà de fer el 2015 i 2016? Tal com diu el refrany popular, res és de franc.
Ni més ni menys, segons aquest mateix programa l’objectiu de dèficit zero que es planteja a l’esmena de la constitució del 2011 es farà efectiva el 2018, i no pas el 2020. Tanmateix aquest objectiu implica que l’esforç fiscal es perllongarà durant el 2017 i 2018.
De fet, l’esforç del 2015 serà menor al que es va fer durant l’any passat ̶ s’haurà de reduir el balanç estructural per un altre 0,8% del PIB, (xifra significativament menor que l’1,8% aconseguit el 2012), però serà un esforç que necessitarà el seu finançament igualment. Més que més quan aquest càlcul assumeix que la pujada de l’IRPF que es féu «temporalment» el 2011 s’estengui no tant sols al 2014, (cosa feta ja) sinó al 2015, 2016 i fins que no es trobi una alternativa de finançament.
Per descomptat l’economia està en «recuperació», però com tots admeten, aquesta és una recuperació molt fràgil, i la possibilitat de recaure no és insignificant. Precisament, tal com assenyalen tant l’FMI com la Comissió Europea, si el país no fa més el rebrot serà tant dèbil que gairebé no es crearà ocupació.
És cert que arribat el 2015 el cost de mantenir els aturats haurà baixat, més per exhaurir el dret de cobrar que per un menor volum, però el que es guanya per un costat es perdrà per l’altre donat que el gruix de la reforma del sistema de pensions s’ha desplaçat fins el 2018 i com a conseqüència el sistema serà cada cop més deficitari en els anys d’entremig.
Mentre tant s’ha de pensar en el deute. Durant els darrers dos anys s’ha parlat molt de fins a quin punt n’és de nefasta l’austeritat pel creixement, i això evidentment és cert, però s’ha comentat molt menys en canvi que el fet d’anar acumulant deute també ho sigui, en part perquè pren capacitat de creixement del futur.
Com és sabut, Espanya va entrar a la crisi el 2007. Aquell any el Regne d’Espanya tenia un superàvit als seus comptes d’un 1,9% del PIB i un deute al seu nom d’un 36,3% del PIB. No semblava que el deute públic fos un problema. Però les aparences, com se sap, de vegades són enganyoses, i en aquest cas ha eren.
Espanya va entrar a la crisi degut a l’alt nivell de deute privat que havia sostingut la bombolla immobiliària. Però el deute públic formava part del quadre clínic, i en dos sentits. En primer lloc perquè els alts ingressos que fluïen cap a les arques espanyoles en aquella època van donar una impressió de sanitat financera on no n’hi havia a causa de la insostenibilitat de la situació. Els ingressos finançaven despeses, i quan van baixar en picat aquests ingressos llavors no hi va haver manera de sostenir les despeses. No hi havia manera, fora de finançar-les amb Bons del Tresor, i això és el que va passar inicialment, fins que els mercats financers van dir prou.
Però en segon lloc, el govern espanyol de l'època en no disposar d'instruments monetaris per frenar el creixement del deute i el sobreescalfament de l'economia havia d'haver aplicat mesures administratives, com ara fer més estrictes les condicions del crèdit, i reduir la demanda a través d'una política fiscal molt més restrictiva, que vol dir tenir un superàvit molt més ampli, i guardar recursos en un fons de reserva per als mals temps com fan països exportadors de matèria primera com Rússia, Xile o Noruega. Era evident que aquests ingressos eren excepcionals llavors i suposà un greu error dependre d'ells per a finançar activitats recurrents.
Avancem sis anys, i el dèficit d’enguany serà d'un 7% del PIB o més, mentre que el deute pujarà per sobre del 90% del PIB. Entremig hi ha hagut anys de dura lluita de pujada d'impostos i retallades de despeses en un intent de contenir aquesta explosió, la qual, de no ser continguda menarà el país, més tard o més d'hora, ineluctablement a la fallida. Però aquesta lluita no s’ha acabat, simplement ha entrat en una treva. Una treva de dos anys. Dos anys que acaben precisament el 2015. Mariano Rajoy ens diu que ha escollit aquest mateix any per abaixar impostos, el difícil és veure el com.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement "Emprenem".
Volvemos a la Normalidad !
Se acaba el verano. Esta misma semana los niños han vuelto al colegio, por cierto, con más alumnos y los mismos profesores. Sus padres ya hace días que estaban trabajando, o como mínimo los que tienen trabajo lo están. ¿Y los que no lo tienen? O bien siguen buscándolo o, si su desesperación ya ha llegado a sus límites están haciendo maletas no vacacionales, para buscar suerte en otro sitio. Las fiestas de verano quizás han terminado, pero las de despedida siguen igual. Es decir, todo ha vuelto a la normalidad, hasta con las lluvias del principio de septiembre.
Sin embargo, no todo ha quedado como antes. La economía española está creciendo, es cierto que no con mucha fuerza, pero no cabe duda que un plus 0,1% trimestral, aunque no es ningún triunfo, seguramente está mejor que cualquier cifra negativa. Incluso el mercado laboral está cambiando de rumbo. Me equivoqué en julio avanzando la previsión de que el paro en todo el estado volvería a subir en agosto. Bajó, por unas 31 personas; los mejores números de un agosto en los 12 últimos años. Por desgracia, sólo hemos postergado el problema un mes.
La tasa de destruir trabajo se está ralentizando, aunque encontramos un porcentaje cada vez más alto de empleados con contratos frágiles. Sin embargo, la noticia del verano seguramente es el último informe del FMI, donde advertía que si la sociedad española no encontraba la manera de hacer un mayor esfuerzo, esta nueva normalidad que estamos viviendo no sería pasajera sinó que podría llegar a ser eterna.
Según el FMI, tal y como están las cosas en este momento la recuperación será tan débil que apenas se generará empleo, cosa que subraya con una previsión de paro de un 25% en el 2018. Además siempre conviviremos con el peligro de una nueva recaída, una tercera recesión. Las cosas como son – hemos dejado la recesión pero seguimos en crisis!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement Dinero
Sin embargo, no todo ha quedado como antes. La economía española está creciendo, es cierto que no con mucha fuerza, pero no cabe duda que un plus 0,1% trimestral, aunque no es ningún triunfo, seguramente está mejor que cualquier cifra negativa. Incluso el mercado laboral está cambiando de rumbo. Me equivoqué en julio avanzando la previsión de que el paro en todo el estado volvería a subir en agosto. Bajó, por unas 31 personas; los mejores números de un agosto en los 12 últimos años. Por desgracia, sólo hemos postergado el problema un mes.
La tasa de destruir trabajo se está ralentizando, aunque encontramos un porcentaje cada vez más alto de empleados con contratos frágiles. Sin embargo, la noticia del verano seguramente es el último informe del FMI, donde advertía que si la sociedad española no encontraba la manera de hacer un mayor esfuerzo, esta nueva normalidad que estamos viviendo no sería pasajera sinó que podría llegar a ser eterna.
Según el FMI, tal y como están las cosas en este momento la recuperación será tan débil que apenas se generará empleo, cosa que subraya con una previsión de paro de un 25% en el 2018. Además siempre conviviremos con el peligro de una nueva recaída, una tercera recesión. Las cosas como son – hemos dejado la recesión pero seguimos en crisis!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 16 de setembre del 2013
És cert que les pensions mai baixaran?
El futur delicat del sistema de pensions fa cada vegada més urgent una sortida en tota regla de la crisi econòmica.
«Les pensions no baixaran mai», així de clar ho posava la ministra d'Ocupació Fátima Báñez en la roda de premsa on presentava les propostes del govern per reformar el sistema de pensions. Tant de bo que les coses fossin tan fàcils!
Les propostes que presentava la ministra aquell fatídic dia es basaven en un informe preparat per un Comitè d'Experts designat per l'administració central per examinar el tema. Lluny de tanta complaença ells ens adverteixen «el sistema de pensions corre un evident risc demogràfic». És precisament per intentar reduir aquest risc que estan fent la reforma.
L’arrel del problema que enfronta el sistema és el ràpid envelliment de la població espanyola. Aquest envelliment no és nou, les societats d'Europa Occidental han anat envellint de manera gradual ̶ en termes de mitjana d’edat de la població ̶ des que va sorgir la revolució industrial. No obstant això, la situació en què ens trobem avui dia és realment excepcional. Després de registrar una forta i sostinguda caiguda en la taxa de natalitat i un augment continu de l'esperança de vida, actualment estem envellint a un pas molt més ràpid que qualsevol generació anterior.
En aquest context el futur de les pensions ha passat de ser la preocupació d'un grup reduït de tècnics a un tema de primer ordre en l'agenda política. A Espanya, donat els creixents dèficits que genera el sistema hi ha una pressió constant des de Brussel•les per buscar solucions.
La consciència que la societat espanyola està cada vegada més envellida i que la taxa de dependència de les persones amb més de 65 anys creixerà de manera dramàtica durant les pròximes dècades, avui dia és gairebé universal. Abans de la crisi es veia la immigració com una forma de sostenir el sistema, però com que molts d'aquests immigrants marxen a la recerca de treball vers altres llocs mentre que el nombre de persones que cotitzen és cada vegada menor, és una evidència que l'equilibri del sistema de pensions està en perill.
La solució a aquest dilema, evidentment, és buscar la sostenibilitat del sistema. Aquesta sostenibilitat depèn bàsicament de l'equilibri entre els ingressos i les despeses, o com diu l'informe del Comitè d'Experts, «sostenibilitat vol dir ..... que el sistema de pensions es sostingui per si mateix». Encara que es poden identificar debilitats en el plantejament dels experts, no hi ha dubte que la seva línia d'atac principal, (cercar la sostenibilitat tal com la defineixen), és l’adequat tot i que no sigui a gust de tothom.
Alguns diuen que la proposta és ideològica i de tall neoliberal. Certament no manca una part de raó en aquesta crítica, perquè posar el criteri de sostenibilitat sobre el sistema és una forma de contenir la despesa, i això segurament pot empènyer alguns espanyols a pensar en alternatives donat el nivell d'incertesa que envolta les prestacions que poden esperar. Però d'això a suggerir que tot és un plantejament ideològic i interessat, és viure d'esquena a una evident realitat.
A més hi ha un altre factor que mai s'ha d'oblidar: les pensions no són l'única responsabilitat que té el govern en relació amb la gent de la tercera edat ja que també cal pensar en el sistema de salut, el cost del qual no és del tot insignificant. Sense anar més lluny, durant la primera dècada d’aquest segle, la pujada de la despesa en sanitat va ser del 3,5% anual, superant amb escreix l'increment del PIB per càpita.
És evident que la demografia no és l'únic factor que influeix en el nivell de les pensions. El futur de les pensions està estretament vinculat a la taxa de creixement de l'economia i si aquesta serà, com argumenta l'FMI, més aviat feble, és impossible que això no incideixi en el nivell de pensions que es pot percebre. El problema és que cal ser realistes i no explicar sempre comptes de fades.
Abans el cotitzant sabia aproximadament el que cobraria, amb el canvi actual l'únic que hom pot saber amb un grau raonable de certesa és el que pagarà.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement l'Economic.
Les propostes que presentava la ministra aquell fatídic dia es basaven en un informe preparat per un Comitè d'Experts designat per l'administració central per examinar el tema. Lluny de tanta complaença ells ens adverteixen «el sistema de pensions corre un evident risc demogràfic». És precisament per intentar reduir aquest risc que estan fent la reforma.
L’arrel del problema que enfronta el sistema és el ràpid envelliment de la població espanyola. Aquest envelliment no és nou, les societats d'Europa Occidental han anat envellint de manera gradual ̶ en termes de mitjana d’edat de la població ̶ des que va sorgir la revolució industrial. No obstant això, la situació en què ens trobem avui dia és realment excepcional. Després de registrar una forta i sostinguda caiguda en la taxa de natalitat i un augment continu de l'esperança de vida, actualment estem envellint a un pas molt més ràpid que qualsevol generació anterior.
En aquest context el futur de les pensions ha passat de ser la preocupació d'un grup reduït de tècnics a un tema de primer ordre en l'agenda política. A Espanya, donat els creixents dèficits que genera el sistema hi ha una pressió constant des de Brussel•les per buscar solucions.
La consciència que la societat espanyola està cada vegada més envellida i que la taxa de dependència de les persones amb més de 65 anys creixerà de manera dramàtica durant les pròximes dècades, avui dia és gairebé universal. Abans de la crisi es veia la immigració com una forma de sostenir el sistema, però com que molts d'aquests immigrants marxen a la recerca de treball vers altres llocs mentre que el nombre de persones que cotitzen és cada vegada menor, és una evidència que l'equilibri del sistema de pensions està en perill.
La solució a aquest dilema, evidentment, és buscar la sostenibilitat del sistema. Aquesta sostenibilitat depèn bàsicament de l'equilibri entre els ingressos i les despeses, o com diu l'informe del Comitè d'Experts, «sostenibilitat vol dir ..... que el sistema de pensions es sostingui per si mateix». Encara que es poden identificar debilitats en el plantejament dels experts, no hi ha dubte que la seva línia d'atac principal, (cercar la sostenibilitat tal com la defineixen), és l’adequat tot i que no sigui a gust de tothom.
Alguns diuen que la proposta és ideològica i de tall neoliberal. Certament no manca una part de raó en aquesta crítica, perquè posar el criteri de sostenibilitat sobre el sistema és una forma de contenir la despesa, i això segurament pot empènyer alguns espanyols a pensar en alternatives donat el nivell d'incertesa que envolta les prestacions que poden esperar. Però d'això a suggerir que tot és un plantejament ideològic i interessat, és viure d'esquena a una evident realitat.
A més hi ha un altre factor que mai s'ha d'oblidar: les pensions no són l'única responsabilitat que té el govern en relació amb la gent de la tercera edat ja que també cal pensar en el sistema de salut, el cost del qual no és del tot insignificant. Sense anar més lluny, durant la primera dècada d’aquest segle, la pujada de la despesa en sanitat va ser del 3,5% anual, superant amb escreix l'increment del PIB per càpita.
És evident que la demografia no és l'únic factor que influeix en el nivell de les pensions. El futur de les pensions està estretament vinculat a la taxa de creixement de l'economia i si aquesta serà, com argumenta l'FMI, més aviat feble, és impossible que això no incideixi en el nivell de pensions que es pot percebre. El problema és que cal ser realistes i no explicar sempre comptes de fades.
Abans el cotitzant sabia aproximadament el que cobraria, amb el canvi actual l'únic que hom pot saber amb un grau raonable de certesa és el que pagarà.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement l'Economic.
dissabte, 24 d’agost del 2013
¿Es lo perfecto, siempre y en cualquier lugar, enemigo de lo bueno?
En el contexto de una situación que presenta inquietantes similitudes con acontecimientos que tuvieron lugar al norte hace más de treinta años, Cataluña amenaza actualmente con separarse de España. Al hacerlo, parece que la región esté poniendo en riesgo el futuro del país donde se encuentra y con ello el futuro del euro y el proceso de unificación europea.
Obviamente, el paralelismo se da con el impulso al proceso de independencia báltico y su impacto sobre el desafortunado intento de Mijaíl Gorbachov de reformar pacíficamente una Unión Soviética en proceso de desintegración. Como dijo Aleksandr Yakovlev, uno de sus colaboradores más cercanos por aquel entonces, las ideas de quienes pretendían conseguir la independencia estaban “fuera de la realidad” y cualquier expectativa de que las Repúblicas Bálticas pudieran recuperar la independencia que tenían antes de la anexión soviética en 1940 era “sencillamente poco realista”. Incluso en febrero de 1991, el propio Gorbachov seguía considerando ilegal la votación lituana—calificada por los líderes de los países como una encuesta de opinión no vinculante—y ello pocos días antes de que tuviera lugar.
¿Les suena? Debería ser así, ya que estos mismos argumentos se esgrimen actualmente en otro lugar de Europa. No es sólo la Administración española la que opina que cualquier votación celebrada en Cataluña sobre la conveniencia de separarse o no de España sería ilegal, sino que las actitudes de los que están fuera del país están condicionadas en gran medida no por los méritos u otros aspectos del caso catalán, sino por el temor de lo que pueda sucederle a España si Cataluña se marcha. Pese a que los catalanes se dedican a divulgar entre ellos el convencimiento de que un nuevo estado sería viable económicamente, pocos de los que están fuera dudan de que así sea. Por ejemplo, el anterior economista jefe del FMI, Kenneth Rogoff, comentó hace poco que Cataluña es por sí misma una de las regiones más ricas de Europa. Simplemente una obviedad. Lo que realmente preocupa a los observadores externos es la posterior viabilidad de España, y con ello el futuro del euro. Parece que la cuestión está en que si España es demasiado grande para que se permita su caída, Cataluña es demasiado pequeña para tener derechos inalienables.
Creo que es por este motivo que la causa catalana despierta pocas simpatías más allá de los límites de lo que se denomina a menudo el “Principado”. Muchos creen que Cataluña es egoísta—igual que lo pensaron en su momento de los ciudadanos de los países bálticos—ya que pone sus propios intereses (una fiscalidad más equitativa, el derecho a un equipo nacional de fútbol) por delante de los colectivos (recuperación económica, más unidad política en Europa, etc.).
Pero esta manera de ver las cosas es básicamente imperfecta, como lo fue en Estonia, Letonia y Lituania. El movimiento a favor de la independencia de Cataluña es ante todo y desde su núcleo central, un movimiento democrático. Por ello, lo que debería preocupar al mundo exterior no es si el Gobierno central de Madrid considera legal la consulta, o si los catalanes tienen buenos argumentos. Si los catalanes votan de manera pacífica y democrática, y con una mayoría significativa, que quieren crear un estado aparte, es evidente que son contados los días en que esta región estará dentro de las fronteras del Reino de España. Salvo que se retenga a los catalanes dentro de esas fronteras mediante la fuerza, en cuyo caso se cuestionarán algunos de los principios fundamentales del Tratado de Europa. De ahí el dilema fundamental que plantea a toda la Unión Europea el movimiento pro-independencia de Cataluña.
En estas circunstancias, los observadores externos deberían fijar su atención en cuál será el resultado de la votación. Después de todo, lo que los catalanes piden actualmente es “el derecho a decidir”, y serán ellos los que decidirán finalmente. Como dice la célebre cita: “Mi país, tanto si está en lo cierto como si está equivocado”.
Aquí nada es inevitable. Como en el caso de la salida de Grecia del euro, más allá de lo conveniente no existen límites jurídicos ex ante respecto a los límites de lo posible. Lo que es importante para todos es que la solución definitiva sea ordenada y pacífica.
En este contexto, mensajes tales como que el nuevo país, en caso de que se cree, debería solicitar su adhesión a la Unión Europea no son más que palabrería, igual que las manifestaciones de la administración española asegurando que vetarían esa solicitud son sólo vanas amenazas. Esos comentarios están fuera de la realidad. Son sólo un mal e ineficaz intento de alterar el resultado de la votación. Al presidente Mas de Cataluña, no le falta razón cuando afirma que los redactores de discursos del Partido Popular son una fábrica de independentistas.
Si la deuda soberana de España ya está en una situación insostenible, ¿cuánto menos sostenible sería si el PIB del país se redujera de repente en un 20%? El sentido común dice que hay que entablar negociaciones en las que se pida a Cataluña que acepte una parte de la deuda preexistente, igual que el sentido común indica que el sistema financiero de Cataluña, con unos activos por un valor aproximado de 500.000 millones de euros (mucho mayor que su equivalente griego) sería autorizado a permanecer en el eurosistema. Las alternativas—y sus consecuencias mucho más allá de las fronteras de Europa—son impensables. Por supuesto que a veces sucede lo impensable, especialmente cuando la mayoría de los actores clave creen que no será así. Cataluña ha decidido celebrar una especie de “consulta” o “encuesta de opinión” durante 2014. Como en el caso de Lituania, el resultado puede no ser vinculante, pero algunos se sentirán 94 • ¿Es lo perfecto, siempre y en cualquier lugar, enemigo de lo bueno? contentos por el hecho en sí, y considerarán que el resultado no será significativo ni incluso decisivo, para el futuro de Europa a corto plazo.
Como he dicho, aquí nada es inevitable ni se puede predecir. Pero evitar la predestinación implica enfrentarse a los hechos y no, como ha hecho recientemente en el contexto griego la directora general del FMI, Christine Lagarde, expresar un deseo. Y en este caso los hechos son que el diálogo entre Cataluña y el resto de España se ha roto. Los catalanes están cansados de que no se les escuche, mientras que el resto de España está cansado de los catalanes y de sus constantes peticiones de más autonomía. En un extremo está el “cansancio español” y en el otro el “agotamiento catalán”. Se ha traspasado el punto en que se puedan buscar y encontrar internamente soluciones ordenadas.
La mayoría de los observadores externos esperaban que el Gobierno central hiciera alguna clase de oferta después de las elecciones catalanas, pero después de interpretar el resultado como un revés y una derrota del presidente Mas, la única “oferta” enviada a Barcelona fue “españolizar” a los niños mediante la reforma del sistema educativo catalán, lo que ha unido a los catalanes alrededor de su nuevo gobierno. Por ello, es crucial una intervención decisiva por parte de los líderes políticos europeos. Les guste o no, no tienen otra alternativa que convertirse en intermediarios en la búsqueda de soluciones viables. De lo contrario, ignorarlo sólo propiciará lo que todos desean evitar.
No es casualidad que los países bálticos vieran que había llegado su oportunidad justo en el momento de mayor debilidad rusa, y que los catalanes vean la única posibilidad real de lograr su objetivo de tener un estado propio cuando España está llegando al límite y posiblemente en situación de declive terminal. Algunos, reconfortados por los escritos de Francis Fukuyama, creen que lo que sucede en España es simplemente un desafortunado contratiempo en el difícil camino de llegar a ser una democracia madura, pero hay otras lecturas posibles más sombrías.
Esta crisis no es sólo cíclica o coyuntural, y existe una posibilidad real de que los problemas del país sean tan complejos que los líderes españoles no puedan solucionarlos sin recurrir al impago como en Argentina. Es precisamente la falta de confianza en la capacidad de la clase política española para resolver la desesperada situación económica del país y la creciente frustración ante la insistencia permanente de que todo irá bien a partir de mañana lo que impulsa a los catalanes hacia la puerta de salida. Si el edificio se quema, no quieren que les coja dentro. Como solía cantar Janis Joplin, a veces la libertad es “sólo otra manera de decir nada que perder”.
En las críticas semanas y meses venideros, creo que es importante que todos los participantes tengan presente que cuando tuvieron lugar las votaciones bálticas, y cuando el declive de Gorbachov fue inevitable, las actitudes hacia los nuevos países cambiaron rápidamente. Actualmente los tres son miembros consolidados de la Unión Europea, y el pasado es simplemente eso, el pasado. Muchos catalanes me dicen que lo que hacen no es por ellos sino por sus hijos y nietos. Unos pocos años de turbulencia económica, considerados en esa escala temporal, parecen poca cosa. En interés del bien común, es preciso encontrar soluciones—soluciones que puedan satisfacer las aspiraciones de los catalanes y también garantizar la estabilidad en Europa. Si no empiezan pronto a buscarlas, el tiempo se agotará inexorablemente y lo probable se convertirá en inevitable. Nos lo dice la simple aplicación de las reglas de la teoría de juegos. No se puede perder ni un día. Ustedes saben que tiene sentido.
Aixó es una traducció al castellà del capitol que vaig contribuir al llibre What's up with Catalonia, editat per Liz Castro i l'editorial Catalonia Press.
Obviamente, el paralelismo se da con el impulso al proceso de independencia báltico y su impacto sobre el desafortunado intento de Mijaíl Gorbachov de reformar pacíficamente una Unión Soviética en proceso de desintegración. Como dijo Aleksandr Yakovlev, uno de sus colaboradores más cercanos por aquel entonces, las ideas de quienes pretendían conseguir la independencia estaban “fuera de la realidad” y cualquier expectativa de que las Repúblicas Bálticas pudieran recuperar la independencia que tenían antes de la anexión soviética en 1940 era “sencillamente poco realista”. Incluso en febrero de 1991, el propio Gorbachov seguía considerando ilegal la votación lituana—calificada por los líderes de los países como una encuesta de opinión no vinculante—y ello pocos días antes de que tuviera lugar.
¿Les suena? Debería ser así, ya que estos mismos argumentos se esgrimen actualmente en otro lugar de Europa. No es sólo la Administración española la que opina que cualquier votación celebrada en Cataluña sobre la conveniencia de separarse o no de España sería ilegal, sino que las actitudes de los que están fuera del país están condicionadas en gran medida no por los méritos u otros aspectos del caso catalán, sino por el temor de lo que pueda sucederle a España si Cataluña se marcha. Pese a que los catalanes se dedican a divulgar entre ellos el convencimiento de que un nuevo estado sería viable económicamente, pocos de los que están fuera dudan de que así sea. Por ejemplo, el anterior economista jefe del FMI, Kenneth Rogoff, comentó hace poco que Cataluña es por sí misma una de las regiones más ricas de Europa. Simplemente una obviedad. Lo que realmente preocupa a los observadores externos es la posterior viabilidad de España, y con ello el futuro del euro. Parece que la cuestión está en que si España es demasiado grande para que se permita su caída, Cataluña es demasiado pequeña para tener derechos inalienables.
Creo que es por este motivo que la causa catalana despierta pocas simpatías más allá de los límites de lo que se denomina a menudo el “Principado”. Muchos creen que Cataluña es egoísta—igual que lo pensaron en su momento de los ciudadanos de los países bálticos—ya que pone sus propios intereses (una fiscalidad más equitativa, el derecho a un equipo nacional de fútbol) por delante de los colectivos (recuperación económica, más unidad política en Europa, etc.).
Pero esta manera de ver las cosas es básicamente imperfecta, como lo fue en Estonia, Letonia y Lituania. El movimiento a favor de la independencia de Cataluña es ante todo y desde su núcleo central, un movimiento democrático. Por ello, lo que debería preocupar al mundo exterior no es si el Gobierno central de Madrid considera legal la consulta, o si los catalanes tienen buenos argumentos. Si los catalanes votan de manera pacífica y democrática, y con una mayoría significativa, que quieren crear un estado aparte, es evidente que son contados los días en que esta región estará dentro de las fronteras del Reino de España. Salvo que se retenga a los catalanes dentro de esas fronteras mediante la fuerza, en cuyo caso se cuestionarán algunos de los principios fundamentales del Tratado de Europa. De ahí el dilema fundamental que plantea a toda la Unión Europea el movimiento pro-independencia de Cataluña.
En estas circunstancias, los observadores externos deberían fijar su atención en cuál será el resultado de la votación. Después de todo, lo que los catalanes piden actualmente es “el derecho a decidir”, y serán ellos los que decidirán finalmente. Como dice la célebre cita: “Mi país, tanto si está en lo cierto como si está equivocado”.
Aquí nada es inevitable. Como en el caso de la salida de Grecia del euro, más allá de lo conveniente no existen límites jurídicos ex ante respecto a los límites de lo posible. Lo que es importante para todos es que la solución definitiva sea ordenada y pacífica.
En este contexto, mensajes tales como que el nuevo país, en caso de que se cree, debería solicitar su adhesión a la Unión Europea no son más que palabrería, igual que las manifestaciones de la administración española asegurando que vetarían esa solicitud son sólo vanas amenazas. Esos comentarios están fuera de la realidad. Son sólo un mal e ineficaz intento de alterar el resultado de la votación. Al presidente Mas de Cataluña, no le falta razón cuando afirma que los redactores de discursos del Partido Popular son una fábrica de independentistas.
Si la deuda soberana de España ya está en una situación insostenible, ¿cuánto menos sostenible sería si el PIB del país se redujera de repente en un 20%? El sentido común dice que hay que entablar negociaciones en las que se pida a Cataluña que acepte una parte de la deuda preexistente, igual que el sentido común indica que el sistema financiero de Cataluña, con unos activos por un valor aproximado de 500.000 millones de euros (mucho mayor que su equivalente griego) sería autorizado a permanecer en el eurosistema. Las alternativas—y sus consecuencias mucho más allá de las fronteras de Europa—son impensables. Por supuesto que a veces sucede lo impensable, especialmente cuando la mayoría de los actores clave creen que no será así. Cataluña ha decidido celebrar una especie de “consulta” o “encuesta de opinión” durante 2014. Como en el caso de Lituania, el resultado puede no ser vinculante, pero algunos se sentirán 94 • ¿Es lo perfecto, siempre y en cualquier lugar, enemigo de lo bueno? contentos por el hecho en sí, y considerarán que el resultado no será significativo ni incluso decisivo, para el futuro de Europa a corto plazo.
Como he dicho, aquí nada es inevitable ni se puede predecir. Pero evitar la predestinación implica enfrentarse a los hechos y no, como ha hecho recientemente en el contexto griego la directora general del FMI, Christine Lagarde, expresar un deseo. Y en este caso los hechos son que el diálogo entre Cataluña y el resto de España se ha roto. Los catalanes están cansados de que no se les escuche, mientras que el resto de España está cansado de los catalanes y de sus constantes peticiones de más autonomía. En un extremo está el “cansancio español” y en el otro el “agotamiento catalán”. Se ha traspasado el punto en que se puedan buscar y encontrar internamente soluciones ordenadas.
La mayoría de los observadores externos esperaban que el Gobierno central hiciera alguna clase de oferta después de las elecciones catalanas, pero después de interpretar el resultado como un revés y una derrota del presidente Mas, la única “oferta” enviada a Barcelona fue “españolizar” a los niños mediante la reforma del sistema educativo catalán, lo que ha unido a los catalanes alrededor de su nuevo gobierno. Por ello, es crucial una intervención decisiva por parte de los líderes políticos europeos. Les guste o no, no tienen otra alternativa que convertirse en intermediarios en la búsqueda de soluciones viables. De lo contrario, ignorarlo sólo propiciará lo que todos desean evitar.
No es casualidad que los países bálticos vieran que había llegado su oportunidad justo en el momento de mayor debilidad rusa, y que los catalanes vean la única posibilidad real de lograr su objetivo de tener un estado propio cuando España está llegando al límite y posiblemente en situación de declive terminal. Algunos, reconfortados por los escritos de Francis Fukuyama, creen que lo que sucede en España es simplemente un desafortunado contratiempo en el difícil camino de llegar a ser una democracia madura, pero hay otras lecturas posibles más sombrías.
Esta crisis no es sólo cíclica o coyuntural, y existe una posibilidad real de que los problemas del país sean tan complejos que los líderes españoles no puedan solucionarlos sin recurrir al impago como en Argentina. Es precisamente la falta de confianza en la capacidad de la clase política española para resolver la desesperada situación económica del país y la creciente frustración ante la insistencia permanente de que todo irá bien a partir de mañana lo que impulsa a los catalanes hacia la puerta de salida. Si el edificio se quema, no quieren que les coja dentro. Como solía cantar Janis Joplin, a veces la libertad es “sólo otra manera de decir nada que perder”.
En las críticas semanas y meses venideros, creo que es importante que todos los participantes tengan presente que cuando tuvieron lugar las votaciones bálticas, y cuando el declive de Gorbachov fue inevitable, las actitudes hacia los nuevos países cambiaron rápidamente. Actualmente los tres son miembros consolidados de la Unión Europea, y el pasado es simplemente eso, el pasado. Muchos catalanes me dicen que lo que hacen no es por ellos sino por sus hijos y nietos. Unos pocos años de turbulencia económica, considerados en esa escala temporal, parecen poca cosa. En interés del bien común, es preciso encontrar soluciones—soluciones que puedan satisfacer las aspiraciones de los catalanes y también garantizar la estabilidad en Europa. Si no empiezan pronto a buscarlas, el tiempo se agotará inexorablemente y lo probable se convertirá en inevitable. Nos lo dice la simple aplicación de las reglas de la teoría de juegos. No se puede perder ni un día. Ustedes saben que tiene sentido.
Aixó es una traducció al castellà del capitol que vaig contribuir al llibre What's up with Catalonia, editat per Liz Castro i l'editorial Catalonia Press.
dilluns, 19 d’agost del 2013
Quedar-se amb els braços plegats no és una opció!
Les últimes propostes de l’FMI per promoure el creixement i la creació de llocs de treball a Espanya mereixen, com a mínim, que es prenguin en consideració.
En el seu blog oficial, el comissari europeu d’Economia, Olli Rehn, defensava la proposta del Fons Monetari Internacional (FMI) per a Espanya sobre un pacte social que incloïa una retallada del 10% en els salaris. Per fer-ho, Rehn citava una famosa frase de Bob Dylan: “Alguna cosa està passant, però no saps què és”.
Evidentment, Rehn feia referència a l’ambient d’incertesa que envolta el procés de recuperació de l’economia espanyola. Però aquesta mateixa frase també podria servir per descriure la reacció generalitzada de la societat espanyola davant les propostes de l’FMI. Des del patronal, passant pels sindicats, fins al govern i l’oposició, la reacció ha estat la mateixa: “Alguna cosa està passant i no volem saber què és”.
I dic “no volem” perquè la majoria de comentaris que he llegit a la premsa espanyola tenen poc a veure amb els arguments presentats, ni tan sols a l’hora d’intentar entendre’ls. Alguns periodistes s’han centrat únicament en els sous que guanyen els economistes del mateix FMI (que, últimament, s’han incrementat).
D’altres, citant l’exemple d’un representant del govern brasiler que es va negar a donar suport a l’últim pagament per a Grècia, asseguren que aquesta institució no és democràtica, ja que les potències emergents no hi estan degudament representades. És igual si el que realment denuncien aquestes potències és la influència d’Europa en les polítiques de l’FMI, que consideren excessiva, i es queixen d’un optimisme simplista. El premi a la irrellevància se l’enduu, sens dubte, un periodista de La Razón que va creure convenient dedicar tot un article al fet que els salaris alemanys han augmentat un 20% més que els espanyols durant la crisi.
No estic segur que aquest darrer punt hi tingui res a veure, però el que sí és cert és que tots els arguments exposats comparteixen una mateixa característica: no acaben d’adonar-se que, en realitat, Espanya està sumida en una profunda crisi. Ignoren el fet que l’atur, sobretot entre els més joves, ha arribat a unes xifres inacceptables; que el futur del país marxa cada dia en avió, vaixell o tren; que la perspectiva de creixement econòmic és tristament fràgil i que, bé, és necessari que es faci alguna cosa d’una vegada per totes.
Tal com indica el cap de la missió espanyola de l’FMI; James Daniel “Veiem una recuperació, però una recuperació molt dèbil”.
El que l’FMI vol dir és que, si la situació es deixa tal com està, el creixement econòmic no serà suficient per produir un canvi significatiu en la taxa d’atur. En conseqüència, i segons les previsions de l’FMI, si es continua amb les polítiques actuals l’índex de desocupació a Espanya arribarà al 25% l’any 2018.
L’FMI també destaca que la crisi hagi tingut un impacte tan desigual en la societat espanyola, fent que els joves menors de 30 anys, que tenen ben poca responsabilitat sobre la situació actual, siguin els que n’hagin pagat un preu més alt. Vist així, no és gens sorprenent que tants joves decideixin marxar a l’estranger buscant un futur millor. Seguir sense feina l’any 2025 no és una perspectiva gaire engrescadora!
S’ha fet molt per protegir membres de la nostra societat que, com jo, tenim més de 60 anys, però cal recordar que la independència del nostre país no representa cap amenaça per a les pensions del futur: la veritable amenaça és que no quedin prou joves aquí per pagar-les!
Tal com exposa James Daniel, per evitar aquesta catàstrofe el creixement “ha de ser més fort i produir més llocs de treball”. Això implica que s’hagi d’actuar en diferents àmbits, entre els quals s’hauria d’incloure “una flexibilitat salarial més gran que produeixi més llocs de feina” i proporcioni “un entorn més just i igualitari entre aquells que tenen una feina fixa i aquells que tenen feines temporals”. Us sona d’alguna cosa?
Aquesta setmana vaig tenir l’ocasió de parlar amb un periodista d’Estònia, un país que ha experimentat un progrés polític amb el qual molts catalans voldrien identificar-se. Em va explicar que, a Estònia, les persones entre 30 i 35 anys són les que tenen un salari promig més alt, mentre que a Espanya els treballadors més ben pagats tenen entre 50 i 59 anys. En termes econòmics, això no té cap sentit i resulta contraproduent si el que realment volem és un país obert a la iniciativa, la creativitat, l’emprenedoria i la imaginació.
La proposta de l’FMI està a favor d’una nova sèrie de “pactes de La Moncloa” que estableixin no només reduccions salarials, sinó també que el patronal adquireixi un compromís ferm per generar un determinat numero de llocs de treball alhora que s’implanten mesures per abaratir els preus.
És l’anomenada “devaluació interna” que macroeconomistes com Paul Krugman, Dani Rodrik i jo mateix hem estat defensant ara ja fa sis anys. No és un pla perfecte, i tenir l’euro com a moneda no facilita les coses gens, però és millor que quedar-se sense fer res, mirant i esperant mentre la situació empitjora. És una opció que valdria la pena tenir en compte en comptes de descartar-la automàticament.
Nosaltres, els catalans, hem quedat relegats com a simples espectadors, ja que ara mateix no disposem d’eines macroeconomiques al nostre abast. Però potser l’any que ve tenim l’opció de votar, votar per tenir més llibertat però també més responsabilitat. Abans que actuar com si ja ho sabéssim tot, crec que és millor estar disposats a escoltar les recomanacions dels experts internacionals i reflexionar-hi. Com a mínim, aquesta és la mena d’actitud que voldria veure en un país que considero com a propi.
L'article que va publicar el diari Ara el dissabte 17 de agost de 2013.
En el seu blog oficial, el comissari europeu d’Economia, Olli Rehn, defensava la proposta del Fons Monetari Internacional (FMI) per a Espanya sobre un pacte social que incloïa una retallada del 10% en els salaris. Per fer-ho, Rehn citava una famosa frase de Bob Dylan: “Alguna cosa està passant, però no saps què és”.
Evidentment, Rehn feia referència a l’ambient d’incertesa que envolta el procés de recuperació de l’economia espanyola. Però aquesta mateixa frase també podria servir per descriure la reacció generalitzada de la societat espanyola davant les propostes de l’FMI. Des del patronal, passant pels sindicats, fins al govern i l’oposició, la reacció ha estat la mateixa: “Alguna cosa està passant i no volem saber què és”.
I dic “no volem” perquè la majoria de comentaris que he llegit a la premsa espanyola tenen poc a veure amb els arguments presentats, ni tan sols a l’hora d’intentar entendre’ls. Alguns periodistes s’han centrat únicament en els sous que guanyen els economistes del mateix FMI (que, últimament, s’han incrementat).
D’altres, citant l’exemple d’un representant del govern brasiler que es va negar a donar suport a l’últim pagament per a Grècia, asseguren que aquesta institució no és democràtica, ja que les potències emergents no hi estan degudament representades. És igual si el que realment denuncien aquestes potències és la influència d’Europa en les polítiques de l’FMI, que consideren excessiva, i es queixen d’un optimisme simplista. El premi a la irrellevància se l’enduu, sens dubte, un periodista de La Razón que va creure convenient dedicar tot un article al fet que els salaris alemanys han augmentat un 20% més que els espanyols durant la crisi.
No estic segur que aquest darrer punt hi tingui res a veure, però el que sí és cert és que tots els arguments exposats comparteixen una mateixa característica: no acaben d’adonar-se que, en realitat, Espanya està sumida en una profunda crisi. Ignoren el fet que l’atur, sobretot entre els més joves, ha arribat a unes xifres inacceptables; que el futur del país marxa cada dia en avió, vaixell o tren; que la perspectiva de creixement econòmic és tristament fràgil i que, bé, és necessari que es faci alguna cosa d’una vegada per totes.
Tal com indica el cap de la missió espanyola de l’FMI; James Daniel “Veiem una recuperació, però una recuperació molt dèbil”.
El que l’FMI vol dir és que, si la situació es deixa tal com està, el creixement econòmic no serà suficient per produir un canvi significatiu en la taxa d’atur. En conseqüència, i segons les previsions de l’FMI, si es continua amb les polítiques actuals l’índex de desocupació a Espanya arribarà al 25% l’any 2018.
L’FMI també destaca que la crisi hagi tingut un impacte tan desigual en la societat espanyola, fent que els joves menors de 30 anys, que tenen ben poca responsabilitat sobre la situació actual, siguin els que n’hagin pagat un preu més alt. Vist així, no és gens sorprenent que tants joves decideixin marxar a l’estranger buscant un futur millor. Seguir sense feina l’any 2025 no és una perspectiva gaire engrescadora!
S’ha fet molt per protegir membres de la nostra societat que, com jo, tenim més de 60 anys, però cal recordar que la independència del nostre país no representa cap amenaça per a les pensions del futur: la veritable amenaça és que no quedin prou joves aquí per pagar-les!
Tal com exposa James Daniel, per evitar aquesta catàstrofe el creixement “ha de ser més fort i produir més llocs de treball”. Això implica que s’hagi d’actuar en diferents àmbits, entre els quals s’hauria d’incloure “una flexibilitat salarial més gran que produeixi més llocs de feina” i proporcioni “un entorn més just i igualitari entre aquells que tenen una feina fixa i aquells que tenen feines temporals”. Us sona d’alguna cosa?
Aquesta setmana vaig tenir l’ocasió de parlar amb un periodista d’Estònia, un país que ha experimentat un progrés polític amb el qual molts catalans voldrien identificar-se. Em va explicar que, a Estònia, les persones entre 30 i 35 anys són les que tenen un salari promig més alt, mentre que a Espanya els treballadors més ben pagats tenen entre 50 i 59 anys. En termes econòmics, això no té cap sentit i resulta contraproduent si el que realment volem és un país obert a la iniciativa, la creativitat, l’emprenedoria i la imaginació.
La proposta de l’FMI està a favor d’una nova sèrie de “pactes de La Moncloa” que estableixin no només reduccions salarials, sinó també que el patronal adquireixi un compromís ferm per generar un determinat numero de llocs de treball alhora que s’implanten mesures per abaratir els preus.
És l’anomenada “devaluació interna” que macroeconomistes com Paul Krugman, Dani Rodrik i jo mateix hem estat defensant ara ja fa sis anys. No és un pla perfecte, i tenir l’euro com a moneda no facilita les coses gens, però és millor que quedar-se sense fer res, mirant i esperant mentre la situació empitjora. És una opció que valdria la pena tenir en compte en comptes de descartar-la automàticament.
Nosaltres, els catalans, hem quedat relegats com a simples espectadors, ja que ara mateix no disposem d’eines macroeconomiques al nostre abast. Però potser l’any que ve tenim l’opció de votar, votar per tenir més llibertat però també més responsabilitat. Abans que actuar com si ja ho sabéssim tot, crec que és millor estar disposats a escoltar les recomanacions dels experts internacionals i reflexionar-hi. Com a mínim, aquesta és la mena d’actitud que voldria veure en un país que considero com a propi.
L'article que va publicar el diari Ara el dissabte 17 de agost de 2013.
dimarts, 13 d’agost del 2013
Ves-te’n a fer...........Cauletes!
La setmana passada vaig participar en un col.loqui que em va resultar curiós i interessant a parts iguals. Era curiós perquè tractava de l´estrena de una nova moneda, la cauleta, un invent de l'artista (i veí meu a Les Escaules) Joan Casellas.
En Joan havia pensat l´ estratègia de fer aparèixer una moneda local com a mitjà per evitar la retallada de la subvenció a la qual ha estat sotmès el nostre petit festival de Art Performance, La Muga Caula. Naturalment la iniciativa, ara, és purament simbòlica, una declaració d´intencions.
Malgrat això, la idea em va semblar molt interessant, perquè escoltant els altres conferenciants, vaig adonar-me del potencial que poden tenir les monedes locals, tant culturals com socials, en un país com el nostre on l´economia ha caigut en una gran depressió que conviurà amb nosaltres vés a saber fins quan. Un país que no té moneda pròpia per imprimir i on el govern està enfrontant una crisi de liquiditat brutal. M´explico:
Al meu parer, l´idea de les monedes alternatives no és, ni pot ser de cap manera, bescanviar les monedes oficials emeses pels bancs centrals. Però sí que pot complementar-les quan la circulació d´aquestes es veu limitada o bé per l´incapacitat del sector financer de generar crèdit o bé per la manca d´un banc central propi. Malauradament, el nostre país pateix totes dues d´aquestes desgràcies i es queda sense mesures per aplicar, en qualsevol cas han de venir del Banc Central Europeu.
Com a resultat el mecanisme monetari està trencat i el crèdit a les empreses (que és una mesura massa monetària) cau en picat. Tanmateix als governs, tant el de la Generalitat com el de l´Estat passa el mateix. Al ser sotmesos per un procés de reducció del dèficit, el volum del diner que es posa en circulació des del sector públic està baixant any rere any.
I la situació a les llars tampoc és la millor, donat la taxa d´atur d´un 27% i uns ingressos salarials minvants. Llavors més enllà de les coses cojunturals, queden unes preguntes importantíssimes que ens cal fer en el moment de fer reflexions sobre el futur. Que en podem esperar de la anomenada “ recuperació econòmica”?. No gran cosa segons l´últim informe del Fons Monetari Internacional.
Per tant, és lògic si comencem a acceptar que no tenim per davant una recuperació dels tipus que les anàlisis més simplistes suggereixen, que hem de buscar més solucions.
El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, força més modest i la gran incògnita és fins a quin punt n´hi haurà prou de baixar l´atur del nivell actual.
Gens, sembla ser la proposta del FMI, que situa l´atur a l´estat espanyol en un 25% arribat l´any 2018.
Llavors, si “una solució” en majúscula no existeix als nostres mals, hem d'anar cap a iniciatives més pragmàtiques i fetes a mida. És aquí on apareixen les monedes alternatives.
Tenim molta gent aturada, gent que no perden només el seu temps, perden les seves vides i el capital humà que han anat acumulant. Que no existeixi demanda efectiva (monetària) no vol dir que la nostra societat no tingui necessitats. Les monedes alternatives van tenir una vida extensa als Estats Units als anys 30 del segle passat, precisament per aquesta raó, per posar en marxa la capacitat treballadora de la gent quan l´economia no generava prou liquiditat per fer-ho per si sola. No té cap sentit pagar 400 euros al mes a persones (de les quals no pots viure) per no fer res. Pagant quantitats suplementàries en monedes locals per fer feines socials, podria ser una forma per avançar en aquest tema, val la pena estudiar-ho.
Una altre àrea de possible aplicació està relacionat amb les atencions a la gent gran. L´envelliment de la població implica que el seu pes demogràfic sobre la societat serà cada cop més gran. Llavors, encara que no hi hagin més retallades (suposem-ho), el nivell del servei no serà el mateix amb el pas dels anys. Què podem esperar del nostre sistema de benestar d´aquí a vint anys de la gent que ara té 65 anys?
Precisament degut a aquest problema al Japó (que és el país amb un index de longevitat més alt), estàn posant cada cop més monedes socials a través de les quals persones ja jubilades que col·laborin amb feines d´ajuda a gent més gran reben drets socials per ser atesos quan ho necessitin.
Doncs, em sembla que val la pena estudiar fins a quin punt aquest tipus d´iniciativa pot tenir rellevància en el futur al nostre país. Com va dir el conferenciant Peplluis de la Rosa, catedràtic a la UDG, al final de la seva presentació “ don´t feel fear, complementary currencies are here”
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 10 de agost de 2013 en el suplement Economia i Empresa
En Joan havia pensat l´ estratègia de fer aparèixer una moneda local com a mitjà per evitar la retallada de la subvenció a la qual ha estat sotmès el nostre petit festival de Art Performance, La Muga Caula. Naturalment la iniciativa, ara, és purament simbòlica, una declaració d´intencions.
Malgrat això, la idea em va semblar molt interessant, perquè escoltant els altres conferenciants, vaig adonar-me del potencial que poden tenir les monedes locals, tant culturals com socials, en un país com el nostre on l´economia ha caigut en una gran depressió que conviurà amb nosaltres vés a saber fins quan. Un país que no té moneda pròpia per imprimir i on el govern està enfrontant una crisi de liquiditat brutal. M´explico:
Al meu parer, l´idea de les monedes alternatives no és, ni pot ser de cap manera, bescanviar les monedes oficials emeses pels bancs centrals. Però sí que pot complementar-les quan la circulació d´aquestes es veu limitada o bé per l´incapacitat del sector financer de generar crèdit o bé per la manca d´un banc central propi. Malauradament, el nostre país pateix totes dues d´aquestes desgràcies i es queda sense mesures per aplicar, en qualsevol cas han de venir del Banc Central Europeu.
Com a resultat el mecanisme monetari està trencat i el crèdit a les empreses (que és una mesura massa monetària) cau en picat. Tanmateix als governs, tant el de la Generalitat com el de l´Estat passa el mateix. Al ser sotmesos per un procés de reducció del dèficit, el volum del diner que es posa en circulació des del sector públic està baixant any rere any.
I la situació a les llars tampoc és la millor, donat la taxa d´atur d´un 27% i uns ingressos salarials minvants. Llavors més enllà de les coses cojunturals, queden unes preguntes importantíssimes que ens cal fer en el moment de fer reflexions sobre el futur. Que en podem esperar de la anomenada “ recuperació econòmica”?. No gran cosa segons l´últim informe del Fons Monetari Internacional.
Per tant, és lògic si comencem a acceptar que no tenim per davant una recuperació dels tipus que les anàlisis més simplistes suggereixen, que hem de buscar més solucions.
El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, força més modest i la gran incògnita és fins a quin punt n´hi haurà prou de baixar l´atur del nivell actual.
Gens, sembla ser la proposta del FMI, que situa l´atur a l´estat espanyol en un 25% arribat l´any 2018.
Llavors, si “una solució” en majúscula no existeix als nostres mals, hem d'anar cap a iniciatives més pragmàtiques i fetes a mida. És aquí on apareixen les monedes alternatives.
Tenim molta gent aturada, gent que no perden només el seu temps, perden les seves vides i el capital humà que han anat acumulant. Que no existeixi demanda efectiva (monetària) no vol dir que la nostra societat no tingui necessitats. Les monedes alternatives van tenir una vida extensa als Estats Units als anys 30 del segle passat, precisament per aquesta raó, per posar en marxa la capacitat treballadora de la gent quan l´economia no generava prou liquiditat per fer-ho per si sola. No té cap sentit pagar 400 euros al mes a persones (de les quals no pots viure) per no fer res. Pagant quantitats suplementàries en monedes locals per fer feines socials, podria ser una forma per avançar en aquest tema, val la pena estudiar-ho.
Una altre àrea de possible aplicació està relacionat amb les atencions a la gent gran. L´envelliment de la població implica que el seu pes demogràfic sobre la societat serà cada cop més gran. Llavors, encara que no hi hagin més retallades (suposem-ho), el nivell del servei no serà el mateix amb el pas dels anys. Què podem esperar del nostre sistema de benestar d´aquí a vint anys de la gent que ara té 65 anys?
Precisament degut a aquest problema al Japó (que és el país amb un index de longevitat més alt), estàn posant cada cop més monedes socials a través de les quals persones ja jubilades que col·laborin amb feines d´ajuda a gent més gran reben drets socials per ser atesos quan ho necessitin.
Doncs, em sembla que val la pena estudiar fins a quin punt aquest tipus d´iniciativa pot tenir rellevància en el futur al nostre país. Com va dir el conferenciant Peplluis de la Rosa, catedràtic a la UDG, al final de la seva presentació “ don´t feel fear, complementary currencies are here”
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 10 de agost de 2013 en el suplement Economia i Empresa
diumenge, 11 d’agost del 2013
Quin Futur Ens Espera Quan S’Acabi La Recessió?
Segons les últimes dades del Banc d’Espanya, l´activitat en l’economia espanyola va caure un 0,1% durant el segon trimestre i havia baixat un 1,8% comparat amb els números de fa un any. Com que la velocitat de caiguda ja porta varis trimestres reduïnt-se, és evident que la recessió actual està acabant. En algún moment o altre veurem com a mínim un trimestre de creixement.
Però tots aquells que tenen memòria que va mes enllà de la setmana passada, recordaran que ja hem estat aquí abans. En la segona meitat del 2009 per ser precís, l’època dels brots verds, efectivament l’economia espanyola va créixer entre el principi de 2010 i mitjans de 2011 abans de finalment caure en la recessió actual. Les economies tenen cicles i ara tot indica que estem davant d’una nova ona expansiva a nivell global. Naturalment el sector d´exportacions ja va bé i pot beneficiar addicionalment d’aquest augment en demanda externa.
Per contrapartida, en tot allò que es refereix al consum intern, que va baixar un 0,4% en els últims tres mesos, no sembla que el futur canviarà gaire i romandrà en dinàmica negativa, llastat per salaris més baixos, una taxa d´atur d’un 27% i un munt de deute privat.
Segurament estem a punt de tenir bones notícies sobre l’atur i l´ocupació. El primer no pujarà tan ràpid com abans i pot tocar sostre al llarg d’aquest any, mentre que el segon no desapareixerà amb la mateixa velocitat. Però de moment, sent realistes, som lluny de baixar la quantitat d´aturats de forma significativa i lluny de generar creixement sistemàtic en els llocs de treball. La trista realitat es que tots els problemes de fons encara hi són. Espanya té un deute extern al voltant d´un 90% del PIB que serà difícil de pagar. Hi ha un estoc d´habitatges impressionant – segons els consultors madrilenys RR de Acuna encara queden uns 2,2 milions d’unitats buscant comprador. Els preus de cases i pisos no deixen de baixar – fins ara han caigut un 38% segons els taxadors TINSA. A més a més tenim un sistema financer que segurament necessitarà com a mínim una reforma més a mesura que la taxa de morositat vagi pujant.
Mes enllà de coses purament conjunturals queden unes preguntes importantíssimes que hem de fer en el moment de confeccionar reflexions sobre el futur.
Es evident que el conjunt dels països desenvolupats tenen un nou “normal” de creixement després de la crisi, en part perquè els nivells d´endeutament que fomentaven els números anteriors no eren sostenibles, però en part perquè les poblacions estàn envellint a tot arreu. Sobretot la franja de gent en edat de treballar ha tocat sostre i a partir d´ara començarà a baixar. Això vol dir que a mig termini gairebé tot el creixement haurà de venir dels guanys de productivitat degut que la quantitat de gent treballant baixarà.
Per tant, es lògic si pensem en aquests factors, que no tenim per davant una recuperació del tipus que els anàlisis mes simplistes suggereixen. El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, bastant més modest i la gran incògnita es fins a quin punt serà suficient de baixar l’atur del nivell actual de 27%.
I d’aquí ve un altre factor que pot influir negativament en el creixement a llarg termini. La falta de feina esta forçant molts joves de deixar el país, amb la conseqüència que la baixada de la força laboral serà encara mes gran en el futur.
I si tots aquests dubtes foren pocs, encara tenim una crisi a escala europea que no s’ha acabat, com els esdeveniments recents en Grècia i Portugal revelen. De moment tothom esta a l’espera dels comicis alemanys al setembre, però després no falten carpetes calentes sobre la taula que poden fer que les brases es tornen a encendre amb conseqüències del tot imprevisibles per les economies espanyoles i catalanes. Tot plegat una postura prudent i mesurada es el que convé en aquestes circumstàncies. Pot ser que una recessió està acabant, però la crisi segueix. L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 11 de agost de 2013 en el suplement l'Economic.
Però tots aquells que tenen memòria que va mes enllà de la setmana passada, recordaran que ja hem estat aquí abans. En la segona meitat del 2009 per ser precís, l’època dels brots verds, efectivament l’economia espanyola va créixer entre el principi de 2010 i mitjans de 2011 abans de finalment caure en la recessió actual. Les economies tenen cicles i ara tot indica que estem davant d’una nova ona expansiva a nivell global. Naturalment el sector d´exportacions ja va bé i pot beneficiar addicionalment d’aquest augment en demanda externa.
Per contrapartida, en tot allò que es refereix al consum intern, que va baixar un 0,4% en els últims tres mesos, no sembla que el futur canviarà gaire i romandrà en dinàmica negativa, llastat per salaris més baixos, una taxa d´atur d’un 27% i un munt de deute privat.
Segurament estem a punt de tenir bones notícies sobre l’atur i l´ocupació. El primer no pujarà tan ràpid com abans i pot tocar sostre al llarg d’aquest any, mentre que el segon no desapareixerà amb la mateixa velocitat. Però de moment, sent realistes, som lluny de baixar la quantitat d´aturats de forma significativa i lluny de generar creixement sistemàtic en els llocs de treball. La trista realitat es que tots els problemes de fons encara hi són. Espanya té un deute extern al voltant d´un 90% del PIB que serà difícil de pagar. Hi ha un estoc d´habitatges impressionant – segons els consultors madrilenys RR de Acuna encara queden uns 2,2 milions d’unitats buscant comprador. Els preus de cases i pisos no deixen de baixar – fins ara han caigut un 38% segons els taxadors TINSA. A més a més tenim un sistema financer que segurament necessitarà com a mínim una reforma més a mesura que la taxa de morositat vagi pujant.
Mes enllà de coses purament conjunturals queden unes preguntes importantíssimes que hem de fer en el moment de confeccionar reflexions sobre el futur.
Es evident que el conjunt dels països desenvolupats tenen un nou “normal” de creixement després de la crisi, en part perquè els nivells d´endeutament que fomentaven els números anteriors no eren sostenibles, però en part perquè les poblacions estàn envellint a tot arreu. Sobretot la franja de gent en edat de treballar ha tocat sostre i a partir d´ara començarà a baixar. Això vol dir que a mig termini gairebé tot el creixement haurà de venir dels guanys de productivitat degut que la quantitat de gent treballant baixarà.
Per tant, es lògic si pensem en aquests factors, que no tenim per davant una recuperació del tipus que els anàlisis mes simplistes suggereixen. El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, bastant més modest i la gran incògnita es fins a quin punt serà suficient de baixar l’atur del nivell actual de 27%.
I d’aquí ve un altre factor que pot influir negativament en el creixement a llarg termini. La falta de feina esta forçant molts joves de deixar el país, amb la conseqüència que la baixada de la força laboral serà encara mes gran en el futur.
I si tots aquests dubtes foren pocs, encara tenim una crisi a escala europea que no s’ha acabat, com els esdeveniments recents en Grècia i Portugal revelen. De moment tothom esta a l’espera dels comicis alemanys al setembre, però després no falten carpetes calentes sobre la taula que poden fer que les brases es tornen a encendre amb conseqüències del tot imprevisibles per les economies espanyoles i catalanes. Tot plegat una postura prudent i mesurada es el que convé en aquestes circumstàncies. Pot ser que una recessió està acabant, però la crisi segueix. L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 11 de agost de 2013 en el suplement l'Economic.
dimecres, 31 de juliol del 2013
dimarts, 30 de juliol del 2013
Que Futur Ens Espera Quan S’Acaba La Recessió?
Segons les últimes dades del Banc d’Espanya, l´activitat en l’economia espanyola va caure un 0,1% durant el segon trimestre i havia baixat un 1,8% comparat amb els números de fa un any. Com que la velocitat de caiguda ja porta varis trimestres reduïnt-se, és evident que la recessió actual està acabant. En algún moment o altre veurem com a mínim un trimestre de creixement.
Però tots aquells que tenen memòria que va mes enllà de la setmana passada, recordaran que ja hem estat aquí abans. En la segona meitat del 2009 per ser precís, l’època dels brots verds, efectivament l’economia espanyola va créixer entre el principi de 2010 i mitjans de 2011 abans de finalment caure en la recessió actual. Les economies tenen cicles i ara tot indica que estem davant d’una nova ona expansiva a nivell global. Naturalment el sector d´exportacions ja va bé i pot beneficiar addicionalment d’aquest augment en demanda externa.
Per contrapartida, en tot allò que es refereix al consum intern, que va baixar un 0,4% en els últims tres mesos, no sembla que el futur canviarà gaire i romandrà en dinàmica negativa, llastat per salaris més baixos, una taxa d´atur d’un 27% i un munt de deute privat.
Segurament estem a punt de tenir bones notícies sobre l’atur i l´ocupació. El primer no pujarà tan ràpid com abans i pot tocar sostre al llarg d’aquest any, mentre que el segon no desapareixerà amb la mateixa velocitat. Però de moment, sent realistes, som lluny de baixar la quantitat d´aturats de forma significativa i lluny de generar creixement sistemàtic en els llocs de treball. La trista realitat es que tots els problemes de fons encara hi són. Espanya té un deute extern al voltant d´un 90% del PIB que serà difícil de pagar. Hi ha un estoc d´habitatges impressionant – segons els consultors madrilenys RR de Acuna encara queden uns 2,2 milions d’unitats buscant comprador. Els preus de cases i pisos no deixen de baixar – fins ara han caigut un 38% segons els taxadors TINSA. A més a més tenim un sistema financer que segurament necessitarà com a mínim una reforma més a mesura que la taxa de morositat vagi pujant.
Mes enllà de coses purament conjunturals queden unes preguntes importantíssimes que hem de fer en el moment de confeccionar reflexions sobre el futur.
Es evident que el conjunt dels països desenvolupats tenen un nou “normal” de creixement després de la crisi, en part perquè els nivells d´endeutament que fomentaven els números anteriors no eren sostenibles, però en part perquè les poblacions estàn envellint a tot arreu. Sobretot la franja de gent en edat de treballar ha tocat sostre i a partir d´ara començarà a baixar. Això vol dir que a mig termini gairebé tot el creixement haurà de venir dels guanys de productivitat degut que la quantitat de gent treballant baixarà. Per tant, es lògic si pensem en aquests factors, que no tenim per davant una recuperació del tipus que els anàlisis mes simplistes suggereixen. El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, bastant més modest i la gran incògnita es fins a quin punt serà suficient de baixar l’atur del nivell actual de 27%.
I d’aquí ve un altre factor que pot influir negativament en el creixement a llarg termini. La falta de feina esta forçant molts joves de deixar el país, amb la conseqüència que la baixada de la força laboral serà encara mes gran en el futur. I si tots aquests dubtes foren pocs, encara tenim una crisi a escala europea que no s’ha acabat, com els esdeveniments recents en Grècia i Portugal revelen. De moment tothom esta a l’espera dels comicis alemanys al setembre, però després no falten carpetes calentes sobre la taula que poden fer que les brases es tornen a encendre amb conseqüències del tot imprevisibles per les economies espanyoles i catalanes. Tot plegat una postura prudent i mesurada es el que convé en aquestes circumstàncies. Pot ser que una recessió està acabant, però la crisi segueix.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 28 de juliol de 2013 en el suplement l'Economic.
Per contrapartida, en tot allò que es refereix al consum intern, que va baixar un 0,4% en els últims tres mesos, no sembla que el futur canviarà gaire i romandrà en dinàmica negativa, llastat per salaris més baixos, una taxa d´atur d’un 27% i un munt de deute privat.
Segurament estem a punt de tenir bones notícies sobre l’atur i l´ocupació. El primer no pujarà tan ràpid com abans i pot tocar sostre al llarg d’aquest any, mentre que el segon no desapareixerà amb la mateixa velocitat. Però de moment, sent realistes, som lluny de baixar la quantitat d´aturats de forma significativa i lluny de generar creixement sistemàtic en els llocs de treball. La trista realitat es que tots els problemes de fons encara hi són. Espanya té un deute extern al voltant d´un 90% del PIB que serà difícil de pagar. Hi ha un estoc d´habitatges impressionant – segons els consultors madrilenys RR de Acuna encara queden uns 2,2 milions d’unitats buscant comprador. Els preus de cases i pisos no deixen de baixar – fins ara han caigut un 38% segons els taxadors TINSA. A més a més tenim un sistema financer que segurament necessitarà com a mínim una reforma més a mesura que la taxa de morositat vagi pujant.
Mes enllà de coses purament conjunturals queden unes preguntes importantíssimes que hem de fer en el moment de confeccionar reflexions sobre el futur.
Es evident que el conjunt dels països desenvolupats tenen un nou “normal” de creixement després de la crisi, en part perquè els nivells d´endeutament que fomentaven els números anteriors no eren sostenibles, però en part perquè les poblacions estàn envellint a tot arreu. Sobretot la franja de gent en edat de treballar ha tocat sostre i a partir d´ara començarà a baixar. Això vol dir que a mig termini gairebé tot el creixement haurà de venir dels guanys de productivitat degut que la quantitat de gent treballant baixarà. Per tant, es lògic si pensem en aquests factors, que no tenim per davant una recuperació del tipus que els anàlisis mes simplistes suggereixen. El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, bastant més modest i la gran incògnita es fins a quin punt serà suficient de baixar l’atur del nivell actual de 27%.
I d’aquí ve un altre factor que pot influir negativament en el creixement a llarg termini. La falta de feina esta forçant molts joves de deixar el país, amb la conseqüència que la baixada de la força laboral serà encara mes gran en el futur. I si tots aquests dubtes foren pocs, encara tenim una crisi a escala europea que no s’ha acabat, com els esdeveniments recents en Grècia i Portugal revelen. De moment tothom esta a l’espera dels comicis alemanys al setembre, però després no falten carpetes calentes sobre la taula que poden fer que les brases es tornen a encendre amb conseqüències del tot imprevisibles per les economies espanyoles i catalanes. Tot plegat una postura prudent i mesurada es el que convé en aquestes circumstàncies. Pot ser que una recessió està acabant, però la crisi segueix.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 28 de juliol de 2013 en el suplement l'Economic.
dimecres, 24 de juliol del 2013
Ay qué calor !!
Como todos debemos haber notado, por fin ha llegado el calor, y menos mal que además de la canícula tendremos unos días de fiesta para dejar pasar la modorra. En fin, vámonos de vacaciones.
Y no se puede decir que este año han venido demasiado pronto. Incluso los mercados financieros parecen cansados, y con ganas de un buen descanso después de un sinfín de movimientos arriba y abajo - lo que se llama en la jerga “volatilidad”. Unos días de paz y tranquilidad no vendrían nada mal, especialmente si después de una primavera más fría de lo normal nos espera un otoño previsiblemente caluroso.
De asuntos pendientes calientes no nos hacen falta. La financiación griega, la necesidad de Portugal de un segundo rescate, que puede incluir una quita sobre su deuda nacional, la demanda de Irlanda de una reducción retrospectiva en la cantidad de deuda que ha asumido para rescatar sus bancos, y sobretodo el ponerse de acuerdo los líderes europeos sobre el espinoso tema de la unidad bancaria.
Y si todo eso fuera poco, el FMI acaba de revisar a la baja las perspectivas económicas globales. Como que con este entorno nuestras exportaciones no pueden rendir tanto como muchos esperaban, el Fondo Monetario ha hecho lo más lógico rebajando al mismo tiempo su previsión para España. El 2014 sera un año de cero por ciento crecimiento. Es decir, el Sr. de Guindos y el Banco de España seguramente tienen razón, se puede esperar un trimestre de crecimiento positivo en un futuro no lejano. Por contrapartida lo que se ve cada vez más lejos es la llamada “recuperación general”.
Ante ésta perspectiva no importa si nos gusta la montaña o la playa, o si preferimos viajar a otro continente o irnos al pueblo, lo importante es disfrutar de estos días de reposo, antes de que vuelvan los días de estrés y de malas noticias que en los últimos años suelen acompañar la reentré española, como por ejemplo la subida del paro registrado que previsiblemente nos espera para el mes de septiembre. Que tengan todos unas buenas vacaciones!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 14 de juliol de 2013 en el suplement Dinero
Y no se puede decir que este año han venido demasiado pronto. Incluso los mercados financieros parecen cansados, y con ganas de un buen descanso después de un sinfín de movimientos arriba y abajo - lo que se llama en la jerga “volatilidad”. Unos días de paz y tranquilidad no vendrían nada mal, especialmente si después de una primavera más fría de lo normal nos espera un otoño previsiblemente caluroso.
De asuntos pendientes calientes no nos hacen falta. La financiación griega, la necesidad de Portugal de un segundo rescate, que puede incluir una quita sobre su deuda nacional, la demanda de Irlanda de una reducción retrospectiva en la cantidad de deuda que ha asumido para rescatar sus bancos, y sobretodo el ponerse de acuerdo los líderes europeos sobre el espinoso tema de la unidad bancaria.
Y si todo eso fuera poco, el FMI acaba de revisar a la baja las perspectivas económicas globales. Como que con este entorno nuestras exportaciones no pueden rendir tanto como muchos esperaban, el Fondo Monetario ha hecho lo más lógico rebajando al mismo tiempo su previsión para España. El 2014 sera un año de cero por ciento crecimiento. Es decir, el Sr. de Guindos y el Banco de España seguramente tienen razón, se puede esperar un trimestre de crecimiento positivo en un futuro no lejano. Por contrapartida lo que se ve cada vez más lejos es la llamada “recuperación general”.
Ante ésta perspectiva no importa si nos gusta la montaña o la playa, o si preferimos viajar a otro continente o irnos al pueblo, lo importante es disfrutar de estos días de reposo, antes de que vuelvan los días de estrés y de malas noticias que en los últimos años suelen acompañar la reentré española, como por ejemplo la subida del paro registrado que previsiblemente nos espera para el mes de septiembre. Que tengan todos unas buenas vacaciones!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 14 de juliol de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 30 de juny del 2013
A La Vuelta De Una Esquina Cualquiera
Cuando era pequeño mi madre me mimaba con una marca de arroz llamada “tío Ben”. Lamentaba mucho cuando se terminaba el paquete, por lo gustoso que era. Hoy en día el “tío Ben” ha cambiado de fisionomía y ha asociado su nombre con otra clase de producto alimentario: el suministro de dinero líquido a los inversores de todo el mundo. Hasta aquí todo bien.
Pero en el último mes esta cara tan emblemática de la marca “Reserva Federal” parece más cansada, y de hecho nos ha explicado que muy pronto empezará a fabricar su producto en cantidades cada vez más escasas.
Como consecuencia de esta noticia tan indeseada, los mercados de todo el mundo han tenido un brote serio de gripe primaveral. Los más tocados han sido los países emergentes, pero el impacto se ha hecho sentir en el precio de los bonos gubernamentales a lo largo de toda la periferia de Europa. De momento no se puede decir que las brasas de la crisis se estén encendiendo otra vez. Pero con situaciones muy delicadas a la vista, tanto en Grecia como en Portugal, es evidente que las flamas puedan volver a resurgir en cualquier momento, provocadas, por ejemplo, por un susto sobre la fiabilidad de los números fiscales de un país.
Y precisamente esta misma semana un susto de este calado ha llegado a oídos de los mercados. Esta vez se refiere a Italia, un país que no menos que Grecia disimulaba sus números de déficit por medio de unos derivados financieros para entrar en el euro. Además, analistas de Mediobanca han advertido que la creciente tasa de morosidad entre las grandes empresas italianas puede significar que el país necesite un rescate de aquí a seis meses.
De momento todo ha quedado en un susto, pero muchos líderes Europeos dan la sensación de estar sobre confiados, diciendo una y otra vez que lo peor de la crisis ya ha pasado, inconscientes del problema que se puede hallar ahí, esperándolos a la vuelta de una esquina cualquiera.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 30 de juin de 2013 en el suplement Dinero
Pero en el último mes esta cara tan emblemática de la marca “Reserva Federal” parece más cansada, y de hecho nos ha explicado que muy pronto empezará a fabricar su producto en cantidades cada vez más escasas.
Como consecuencia de esta noticia tan indeseada, los mercados de todo el mundo han tenido un brote serio de gripe primaveral. Los más tocados han sido los países emergentes, pero el impacto se ha hecho sentir en el precio de los bonos gubernamentales a lo largo de toda la periferia de Europa. De momento no se puede decir que las brasas de la crisis se estén encendiendo otra vez. Pero con situaciones muy delicadas a la vista, tanto en Grecia como en Portugal, es evidente que las flamas puedan volver a resurgir en cualquier momento, provocadas, por ejemplo, por un susto sobre la fiabilidad de los números fiscales de un país.
Y precisamente esta misma semana un susto de este calado ha llegado a oídos de los mercados. Esta vez se refiere a Italia, un país que no menos que Grecia disimulaba sus números de déficit por medio de unos derivados financieros para entrar en el euro. Además, analistas de Mediobanca han advertido que la creciente tasa de morosidad entre las grandes empresas italianas puede significar que el país necesite un rescate de aquí a seis meses.
De momento todo ha quedado en un susto, pero muchos líderes Europeos dan la sensación de estar sobre confiados, diciendo una y otra vez que lo peor de la crisis ya ha pasado, inconscientes del problema que se puede hallar ahí, esperándolos a la vuelta de una esquina cualquiera.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 30 de juin de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 16 de juny del 2013
La Segunda Batalla de Termopila
El mea culpa del Fondo Monetario Internacional admitiendo que había incurrido en graves errores entorno al rescate griego de 2010, es tanto bienvenido como preocupante. Según ellos, sus técnicos ya eran conscientes en el momento de diseñar el programa, de que la deuda soberana griega no era sostenible y necesitaba una reestructuración.
No obstante, el FMI hizo unas proyecciones excesivamente optimistas cuyo objetivo era enmascarar esa cruel realidad para evitar que la crisis griega se extendiese por toda Europa. Resultado: pagaron pecadores por otros pecadores…. y pasó lo que pasó.
Esta noticia es inquietante por dos motivos. En primer lugar esta misma semana el FMI ha acordado el pago de 657,5 millones de euros a Portugal como parte de su rescate, y en su informe acompañante ha dicho que el país progresa adecuadamente. Sin embargo, con una deuda soberana de más de un 120% del PIB y una deuda privada de más de un 250% no son pocos los expertos que piensan que este país, al igual que Grecia, tiene una cantidad de deuda impagable por lo que una eventual reestructuración es inevitable. O sea ¿no estaría el FMI recurriendo en el mismo error a pesar de su autocrítica?
En segundo lugar hay que reconocer que Grecia, a pesar de todos sus errores, ha pagado un precio muy alto. Y siguiendo la línea argumental del FMI, ¿no ha pagado este precio, en parte, para dar más tiempo a otros como sus antecesores espartanos en la batalla de Termopila?
Por lo tanto ¿no sería lógico que el país cobre algún tipo de recompensa por sus esfuerzos? Digo esto, porque en otro documento recientemente emitido, la organización multilateral llega a la conclusión de que la deuda griega – debido a un deterioro inesperado - está una vez más en una línea insostenible y por lo tanto necesitará otra reestructuración antes de finales de 2014. Dadas estas circunstancias, y el servicio prestado, no estaría de menos que los otros países miembros de la Zona Euro perdonasen una parte del dinero prestado. ¿O es que la palabra solidaridad no se aplica en estos casos?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 16 de juny de 2013 en el suplement Dinero
No obstante, el FMI hizo unas proyecciones excesivamente optimistas cuyo objetivo era enmascarar esa cruel realidad para evitar que la crisis griega se extendiese por toda Europa. Resultado: pagaron pecadores por otros pecadores…. y pasó lo que pasó.
Esta noticia es inquietante por dos motivos. En primer lugar esta misma semana el FMI ha acordado el pago de 657,5 millones de euros a Portugal como parte de su rescate, y en su informe acompañante ha dicho que el país progresa adecuadamente. Sin embargo, con una deuda soberana de más de un 120% del PIB y una deuda privada de más de un 250% no son pocos los expertos que piensan que este país, al igual que Grecia, tiene una cantidad de deuda impagable por lo que una eventual reestructuración es inevitable. O sea ¿no estaría el FMI recurriendo en el mismo error a pesar de su autocrítica?
En segundo lugar hay que reconocer que Grecia, a pesar de todos sus errores, ha pagado un precio muy alto. Y siguiendo la línea argumental del FMI, ¿no ha pagado este precio, en parte, para dar más tiempo a otros como sus antecesores espartanos en la batalla de Termopila?
Por lo tanto ¿no sería lógico que el país cobre algún tipo de recompensa por sus esfuerzos? Digo esto, porque en otro documento recientemente emitido, la organización multilateral llega a la conclusión de que la deuda griega – debido a un deterioro inesperado - está una vez más en una línea insostenible y por lo tanto necesitará otra reestructuración antes de finales de 2014. Dadas estas circunstancias, y el servicio prestado, no estaría de menos que los otros países miembros de la Zona Euro perdonasen una parte del dinero prestado. ¿O es que la palabra solidaridad no se aplica en estos casos?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 16 de juny de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 2 de juny del 2013
¿Sociedades de Decrecimiento?
El año pasado España alcanzaba un hito histórico: el número de habitantes bajó por primera vez en la historia reciente. Fue la primera vez, pero no será la última debido al cambio de tendencia en los flujos migratorios.
Durante los primeros años de este siglo, la población del país subió de forma extraordinaria debido a la fuerte demanda de mano de obra para alimentar el boom inmobiliario: casi seis millones de personas llegaron en una década. Sin embargo, ese aumento brusco escondía una realidad subyacente muy diferente, que era que la población estaba a punto de tocar su límite, con los nacimientos apenas compensando las defunciones.
En estos momentos, y a raíz de la crisis y del colapso en el mercado laboral, los flujos migratorios han tomado otro rumbo, por lo que de ser un país importador de población, España ha pasado a ser un país exportador muy potente, con la consecuencia de que el declive de habitantes que se había frenado en la primera década ahora empieza a acelerarse, y de forma considerable. Es más, la bajada actual no es simplemente coyuntural o cosa de un año raro, sinó que marcará una tendencia que por lo menos durará décadas.
Una consecuencia de ese cambio es que el crecimiento de tendencia de la economía bajará de forma paralela con la población activa. En estos momentos ese impacto apenas se nota debido al alto nivel de población en paro, pero a medio plazo el impacto de una fuerza laboral disminuyendo continuamente se notará de forma importante. A partir de ahora se necesitará cada año un aumento en la productividad simplemente para compensar la pérdida de potencia en la fuerza laboral, y estará por ver si ese aumento anual será suficiente para dar un mínimo de crecimiento positivo de forma sostenida. A pesar de que la mayoría de la ciudadanía y los formuladores de políticas de crecimiento económico todavía no se han dado cuenta, una decisión colectiva tomada hace décadas tal como disminuir la natalidad muy por debajo de niveles necesarios para mantener una población estable y tener un país más pequeño está posiblemente a punto de poner en realidad el sueño de muchos ecologistas: la inauguración de una sociedad de decrecimiento.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 2 de juny de 2013 en el suplement Dinero
Durante los primeros años de este siglo, la población del país subió de forma extraordinaria debido a la fuerte demanda de mano de obra para alimentar el boom inmobiliario: casi seis millones de personas llegaron en una década. Sin embargo, ese aumento brusco escondía una realidad subyacente muy diferente, que era que la población estaba a punto de tocar su límite, con los nacimientos apenas compensando las defunciones.
En estos momentos, y a raíz de la crisis y del colapso en el mercado laboral, los flujos migratorios han tomado otro rumbo, por lo que de ser un país importador de población, España ha pasado a ser un país exportador muy potente, con la consecuencia de que el declive de habitantes que se había frenado en la primera década ahora empieza a acelerarse, y de forma considerable. Es más, la bajada actual no es simplemente coyuntural o cosa de un año raro, sinó que marcará una tendencia que por lo menos durará décadas.
Una consecuencia de ese cambio es que el crecimiento de tendencia de la economía bajará de forma paralela con la población activa. En estos momentos ese impacto apenas se nota debido al alto nivel de población en paro, pero a medio plazo el impacto de una fuerza laboral disminuyendo continuamente se notará de forma importante. A partir de ahora se necesitará cada año un aumento en la productividad simplemente para compensar la pérdida de potencia en la fuerza laboral, y estará por ver si ese aumento anual será suficiente para dar un mínimo de crecimiento positivo de forma sostenida. A pesar de que la mayoría de la ciudadanía y los formuladores de políticas de crecimiento económico todavía no se han dado cuenta, una decisión colectiva tomada hace décadas tal como disminuir la natalidad muy por debajo de niveles necesarios para mantener una población estable y tener un país más pequeño está posiblemente a punto de poner en realidad el sueño de muchos ecologistas: la inauguración de una sociedad de decrecimiento.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 2 de juny de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 19 de maig del 2013
Crecimiento, ¿Qué crecimiento?
Leer detenidamente la última entrega de datos económicos relacionados con las economías de la zona euro no es una actividad especialmente alentadora. El estancamiento en todas partes es evidente. Incluso el gigante económico, Alemania, ha sacado una cifra decepcionante, un pequeño 0,1% trimestral, o una tasa anual de un 0,2%. Quizás el golpe sería más fácil de aguantar si se pudiera imaginar que de aquí a un año la situación mejorará, pero la triste realidad es que los últimos indicadores apuntan a un deterioro en los próximos meses, y una segunda mitad del 2013 bastante complicada.
La economía griega cayó un 5,3% anual pero en cierto sentido estamos ya acostumbrados a esas cifras tan escalofriantes del país de Homero y, además, en comparación con la caída de un 7% de hace un año, casi casi se puede notar una tendencia a la mejora. Más sorprendente fue el rendimiento de dos economías normalmente consideradas fuertes, Finlandia y Holanda. Los dos países están en recesión y sus economías ya llevan mucho tiempo contrayéndose. A lo mejor muy pronto el señor Schaüble comenzará a insistir en que sus ministros de finanzas empiecen a asistir a las mismas clases de competitividad que se han puesto en marcha en Bruselas para sus homólogos griegos, italianos, portugueses o españoles.
Pienso que quizás esta situación nos debe llevar una profunda reflexión, una reflexión que va mucho más allá del debate sobre austeridad versus estimulo, o sobre si el BCE está haciendo la política monetaria adecuada. Nuestras sociedades están envejeciendo a tasas sin precedentes en toda la historia. Una gran parte del crecimiento económico del pasado ha venido del crecimiento en la fuerza laboral. España está ya a punto de empezar su largo camino hacia abajo, al igual que toda Europa. En estas circunstancias, del todo nuevas, ¿es realista seguir anhelando el pasado y esperando que las cosas, una vez más, vuelvan a ser como eran? No sería más realista y practico buscar formas más equitativas de distribuir la carga de este ajuste, y no dejar a un trabajador de cada cuatro, o a un joven de cada dos cargar solos con todo el peso?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 19 de maig de 2013 en el suplement Dinero
La economía griega cayó un 5,3% anual pero en cierto sentido estamos ya acostumbrados a esas cifras tan escalofriantes del país de Homero y, además, en comparación con la caída de un 7% de hace un año, casi casi se puede notar una tendencia a la mejora. Más sorprendente fue el rendimiento de dos economías normalmente consideradas fuertes, Finlandia y Holanda. Los dos países están en recesión y sus economías ya llevan mucho tiempo contrayéndose. A lo mejor muy pronto el señor Schaüble comenzará a insistir en que sus ministros de finanzas empiecen a asistir a las mismas clases de competitividad que se han puesto en marcha en Bruselas para sus homólogos griegos, italianos, portugueses o españoles.
Pienso que quizás esta situación nos debe llevar una profunda reflexión, una reflexión que va mucho más allá del debate sobre austeridad versus estimulo, o sobre si el BCE está haciendo la política monetaria adecuada. Nuestras sociedades están envejeciendo a tasas sin precedentes en toda la historia. Una gran parte del crecimiento económico del pasado ha venido del crecimiento en la fuerza laboral. España está ya a punto de empezar su largo camino hacia abajo, al igual que toda Europa. En estas circunstancias, del todo nuevas, ¿es realista seguir anhelando el pasado y esperando que las cosas, una vez más, vuelvan a ser como eran? No sería más realista y practico buscar formas más equitativas de distribuir la carga de este ajuste, y no dejar a un trabajador de cada cuatro, o a un joven de cada dos cargar solos con todo el peso?
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 19 de maig de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 12 de maig del 2013
Les Preguntes Sense Resposta En L’Afair Bankia
Els aconteciments que han envoltat a Bankia aquesta setmana ens deixa amb moltes preguntes, i amb poques respostes que realment serviexen. Com es, per exemple, que l’Elena Salgado i Miquel Angel Fernandez Ordoñez van deixar que sortes en la bolsa l’any passat un’entitat que tots que en saben alguna cosa de l’estat del sistema financer ja reconeixien que patia greus problemas, i que la decisió fora una fugida per devant. Sabent que gairebé cap inversor institucional tenia ganes de mullar-se comprant accions (encara que depspres de una campanya masiva de xantage patriotic alguns van cedir), com es que el regulador va deixar enganyar a centenars de millers de petits estalviadors (la majoria clients de l’entitat) fent creure que aixó seria una bona inversión.
Ara, per supposat aquests “inversors” es trobaran el valor real dels seus estalvis seriament reduit a la mesura que l’estat es veu forçada de injectar diners en la forma de mes accións, i d’aquesta manera dilluint el valor de les accions anteriors. Ben pensat, l’estalviador espanyol será greument castigat per la crisi, donat que un 75% del seu patrimoni es troba lligat al valor de la vivenda, un valor que no deixa de baixar, i l’altre part esta depositat en accións lligat amb una bolsa que no deixe de tocar nivells cada vegada mes baix.
Seguint el mateix fil, com es que el Sr de Guindos només fa questió de setmanes es va presentar un decret llei per reformar el sistema financer, i ara ha tingut de presentar un altre? I quant de temps fa falta abans de que ens trobarem amb el proper? Clar que cada vegada els bancs esta millor provisionats, pero anem a pas de tortuga, quan les exigencias de l’economia real demanen que anem a pas de llampec.
Una segunda tanda de preguntes ens ve associat amb el nivel real de perdues que es pot esperar de la exposició del sector financer al mon immobiliari, incluint-hi les hipoteques. La veritat es que cada vegada es posa mes detall sobre la taula, pero encara falta abans de que podem mirar el problema en tota la seva magnitud. Despres del fiasco de l’any passat amb els números de déficit de l’estat espanyol, l’incertidud continua sobre els vertitables números dels banks només fa que l’inversor internacional es posa cada vegada mes desconfiat, i ara per ara es recelos de qualsevol numero que sorti d’Espanya. Aixó, senyors, es jugar amb foc en un país que te un pes molt important de deute extern per financiar. Falta aquí claretat i serietat. Per aixó sembla que la Unió Europea esta pressionant amb força per a que Espanya accepti la possibilitat de que un grup de experts externs fan una valoració independent dels balanços dels bancs. L’opinio del Banc de Espanya ja no serveix, ni aixó del ministeri d’economia tampoc. Si no volem que l’Estat Espanyol arrastri tota la zona Euro al abisme necessitem que el sistema financer sigui adequadament provisionat per fer front als anys durs que tenim per devant, encara que necessitem apellar a Europa per conseguir aquests diners. En aquestes circumstancies, no es d’estranyar que molta gent sigui enrabiada, dient que hem de deixar caure els bancs. Jo els entenc, pero disconnec un país modern que no te bancs (incluint-hi Islandia), perque sense bancs no hi ha credit, i sense credit no hi ha feina. Potser a alguns aixó sembla injust, pero es aixi.
Ara bé, tot té un preu. Si l’estat ajuda els bancs, aixó no ha de ser en canvi de res. Com veiem en el cas de Bankia, a la mesura que les entitats estiguin nacionalitzats, els principals perdedors son els accionistas. Llavors, em pregunto si aixó no podría forma part de la resposta a una altre de les preguntes – potser la mes gran - que ens quedem amb necessitat de contestar desde que ens hem enterrat del fiasco de Bankia. I aquesta pregunta es perque hem trigat 5 anys en reconneixer una realitat que per alguns ja era evident en 2007?
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 12 de maig de 2013 en el suplement l'Economic.
Ara, per supposat aquests “inversors” es trobaran el valor real dels seus estalvis seriament reduit a la mesura que l’estat es veu forçada de injectar diners en la forma de mes accións, i d’aquesta manera dilluint el valor de les accions anteriors. Ben pensat, l’estalviador espanyol será greument castigat per la crisi, donat que un 75% del seu patrimoni es troba lligat al valor de la vivenda, un valor que no deixa de baixar, i l’altre part esta depositat en accións lligat amb una bolsa que no deixe de tocar nivells cada vegada mes baix.
Seguint el mateix fil, com es que el Sr de Guindos només fa questió de setmanes es va presentar un decret llei per reformar el sistema financer, i ara ha tingut de presentar un altre? I quant de temps fa falta abans de que ens trobarem amb el proper? Clar que cada vegada els bancs esta millor provisionats, pero anem a pas de tortuga, quan les exigencias de l’economia real demanen que anem a pas de llampec.
Una segunda tanda de preguntes ens ve associat amb el nivel real de perdues que es pot esperar de la exposició del sector financer al mon immobiliari, incluint-hi les hipoteques. La veritat es que cada vegada es posa mes detall sobre la taula, pero encara falta abans de que podem mirar el problema en tota la seva magnitud. Despres del fiasco de l’any passat amb els números de déficit de l’estat espanyol, l’incertidud continua sobre els vertitables números dels banks només fa que l’inversor internacional es posa cada vegada mes desconfiat, i ara per ara es recelos de qualsevol numero que sorti d’Espanya. Aixó, senyors, es jugar amb foc en un país que te un pes molt important de deute extern per financiar. Falta aquí claretat i serietat. Per aixó sembla que la Unió Europea esta pressionant amb força per a que Espanya accepti la possibilitat de que un grup de experts externs fan una valoració independent dels balanços dels bancs. L’opinio del Banc de Espanya ja no serveix, ni aixó del ministeri d’economia tampoc. Si no volem que l’Estat Espanyol arrastri tota la zona Euro al abisme necessitem que el sistema financer sigui adequadament provisionat per fer front als anys durs que tenim per devant, encara que necessitem apellar a Europa per conseguir aquests diners. En aquestes circumstancies, no es d’estranyar que molta gent sigui enrabiada, dient que hem de deixar caure els bancs. Jo els entenc, pero disconnec un país modern que no te bancs (incluint-hi Islandia), perque sense bancs no hi ha credit, i sense credit no hi ha feina. Potser a alguns aixó sembla injust, pero es aixi.
Ara bé, tot té un preu. Si l’estat ajuda els bancs, aixó no ha de ser en canvi de res. Com veiem en el cas de Bankia, a la mesura que les entitats estiguin nacionalitzats, els principals perdedors son els accionistas. Llavors, em pregunto si aixó no podría forma part de la resposta a una altre de les preguntes – potser la mes gran - que ens quedem amb necessitat de contestar desde que ens hem enterrat del fiasco de Bankia. I aquesta pregunta es perque hem trigat 5 anys en reconneixer una realitat que per alguns ja era evident en 2007?
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 12 de maig de 2013 en el suplement l'Economic.
dissabte, 11 de maig del 2013
Crisi, Quina Crisi?
El món s’ha tornat una mica confós. De cop i volta sembla que tot són bones notícies. La prima de risc ha baixat i Espanya està més lluny que mai de necessitar un rescat per part de la Unió Europea. Mentrestant, un economista darrere l’altre surt a l’escenari per declarar que malgrat la dificultat dels propers dos o tres anys, l’economia espanyola està en la senda de la recuperació.
Em sap greu, però aquesta és una conclusió que trobo difícil d’acceptar. El que jo veig al meu voltant està més a prop d’un malson que d’un ambient prometedor. L’atur està al 27%, el preu del habitatge segueix baixant, i cada vegada són més els joves que marxen del país.
I més enllà del problema de la manca de dades macroeconòmiques per justificar la tesis del retorn a creixement, em sobta que s’utilitzin arguments de l’estil “les economies sempre tornen a créixer, oi que sí?”
Moltes vegades he encès la televisió i m’he trobat una persona explicant que necessitem una estratègia per facilitar la recuperació econòmica per sortir de la crisi. Però què vol dir la paraula “recuperar”? De fet, estem segurs que estem en una crisi o potser ens trobem en el que alguns anomenen una nova normalitat?
Recuperar significa tornar a trobar alguna cosa que hem perdut, però segurament tots estarem d’acord que la clima que existia abans de 2007 era simplement insostenible. Potser no es parla de recuperar per referir-se a això sinó que es refereix a tornar a tenir una taxa de creixement positiu. És possible, però no està garantit que això passi. Però les persones que usen aquesta paraula, es conformarien amb una taxa anual de creixement del 0,5% durant la propera dècada?
Segur que no. Però potser aquestes persones no són gaire realistes, perquè les nostres societats estan envellint, les forces laborals ja no creixeran molt més i de fet en algun moment començaran a baixar, com ja està passant ara al Japó. Per això és possible que algun dia arribem al paradís de molts ecologistes i les economies deixaran de créixer i es començaran a contraure, per sempre.
És exagerat pensar que sempre necessitem més, i més, i més. El que necessitem són societats estables i sostenibles, capaces de garantir el nivell de benestar social que necessitaran el número creixent de gent gran, per difícil que sembli. Societats capaces de mirar-se al mirall i reconèixer els veritable problemes als que s’enfronten i desenvolupar estratègies adequades al moment històric que vivim. Estratègies que no són basades en fantasies sobre un món que no tornarà a ser mai més com abans. El que estic reivindicant és que això no és una crisi en el sentit en que solem utilitzar aquesta paraula, sinó que és la nova realitat, una nova forma de enfrontar els reptes de la vida. El problema és saber si estem progressant adequadament en aquest aspecte, i la resposta és segurament que no.
Dir que les societats desenvolupades no tornaran mai a viure taxes de creixement com els viscut abans de 2007 no és el mateix que dir que no hi ha res a fer. Una taxa d’atur d’un 27,2% és una barbaritat a qualsevol lloc. Un país que té escassetat de joves i que deixa marxar els més preparats no està fent la feina que ha de fer.
Dir que les coses han canviat és com dir que mentre abans taxes d’atur d’un 5% eren normals a tot arreu (fora d’Espanya), ara per ara entre un 8% i un 10% es gairebé inevitable. Però llavors cal acceptar que en Espanya les coses s’han fet molt malament. Abans, en el 2007 o el 2008, altres polítiques eren factibles (la devaluació interna, per exemple) però no es varen considerar necessàries i ara és massa tard, perquè una cosa és permetre que l’atur pugi a nivells astronòmics i l’altre és fer-lo baixar amb taxes de creixement amb prou feines perceptibles.
Sòcrates va explicar que saber el que no sabies era una mena de coneixement. Aquest tipus de coneixement no soluciona problemes però sí que obre ments i permet entreveure solucions. Reconèixer que no hi haurà recuperació econòmica en el sentit clàssic de la expressió i que no podem sortir d’una crisi que no existeix en la forma que molts ho plantegen no crearà llocs de treball, però sí que ens permetria tenir un debat que s’ubica en el món real. Això sí ens facilitaria la possibilitat de buscar mesures adaptades als problemes que realment patim. Un home o una dona de 60 anys no pot de forma realista començar a fer preparatius per participar a les properes olimpíades, però si que es pot plantejar dedicar els seus esforços a aprendre a viure i contribuir dignament en la societat en que viu.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 11 de maig de 2013 en el suplement Economia i Empresa
Em sap greu, però aquesta és una conclusió que trobo difícil d’acceptar. El que jo veig al meu voltant està més a prop d’un malson que d’un ambient prometedor. L’atur està al 27%, el preu del habitatge segueix baixant, i cada vegada són més els joves que marxen del país.
I més enllà del problema de la manca de dades macroeconòmiques per justificar la tesis del retorn a creixement, em sobta que s’utilitzin arguments de l’estil “les economies sempre tornen a créixer, oi que sí?”
Moltes vegades he encès la televisió i m’he trobat una persona explicant que necessitem una estratègia per facilitar la recuperació econòmica per sortir de la crisi. Però què vol dir la paraula “recuperar”? De fet, estem segurs que estem en una crisi o potser ens trobem en el que alguns anomenen una nova normalitat?
Recuperar significa tornar a trobar alguna cosa que hem perdut, però segurament tots estarem d’acord que la clima que existia abans de 2007 era simplement insostenible. Potser no es parla de recuperar per referir-se a això sinó que es refereix a tornar a tenir una taxa de creixement positiu. És possible, però no està garantit que això passi. Però les persones que usen aquesta paraula, es conformarien amb una taxa anual de creixement del 0,5% durant la propera dècada?
Segur que no. Però potser aquestes persones no són gaire realistes, perquè les nostres societats estan envellint, les forces laborals ja no creixeran molt més i de fet en algun moment començaran a baixar, com ja està passant ara al Japó. Per això és possible que algun dia arribem al paradís de molts ecologistes i les economies deixaran de créixer i es començaran a contraure, per sempre.
És exagerat pensar que sempre necessitem més, i més, i més. El que necessitem són societats estables i sostenibles, capaces de garantir el nivell de benestar social que necessitaran el número creixent de gent gran, per difícil que sembli. Societats capaces de mirar-se al mirall i reconèixer els veritable problemes als que s’enfronten i desenvolupar estratègies adequades al moment històric que vivim. Estratègies que no són basades en fantasies sobre un món que no tornarà a ser mai més com abans. El que estic reivindicant és que això no és una crisi en el sentit en que solem utilitzar aquesta paraula, sinó que és la nova realitat, una nova forma de enfrontar els reptes de la vida. El problema és saber si estem progressant adequadament en aquest aspecte, i la resposta és segurament que no.
Dir que les societats desenvolupades no tornaran mai a viure taxes de creixement com els viscut abans de 2007 no és el mateix que dir que no hi ha res a fer. Una taxa d’atur d’un 27,2% és una barbaritat a qualsevol lloc. Un país que té escassetat de joves i que deixa marxar els més preparats no està fent la feina que ha de fer.
Dir que les coses han canviat és com dir que mentre abans taxes d’atur d’un 5% eren normals a tot arreu (fora d’Espanya), ara per ara entre un 8% i un 10% es gairebé inevitable. Però llavors cal acceptar que en Espanya les coses s’han fet molt malament. Abans, en el 2007 o el 2008, altres polítiques eren factibles (la devaluació interna, per exemple) però no es varen considerar necessàries i ara és massa tard, perquè una cosa és permetre que l’atur pugi a nivells astronòmics i l’altre és fer-lo baixar amb taxes de creixement amb prou feines perceptibles.
Sòcrates va explicar que saber el que no sabies era una mena de coneixement. Aquest tipus de coneixement no soluciona problemes però sí que obre ments i permet entreveure solucions. Reconèixer que no hi haurà recuperació econòmica en el sentit clàssic de la expressió i que no podem sortir d’una crisi que no existeix en la forma que molts ho plantegen no crearà llocs de treball, però sí que ens permetria tenir un debat que s’ubica en el món real. Això sí ens facilitaria la possibilitat de buscar mesures adaptades als problemes que realment patim. Un home o una dona de 60 anys no pot de forma realista començar a fer preparatius per participar a les properes olimpíades, però si que es pot plantejar dedicar els seus esforços a aprendre a viure i contribuir dignament en la societat en que viu.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 11 de maig de 2013 en el suplement Economia i Empresa
diumenge, 5 de maig del 2013
Relájense, que no hay prisa!
2013 quizás entrará en la historia como el año del gran baño de relax colectivo, o como mínimo así lo parece. Relajamos los límites de déficit, relajamos la prima de riesgo, e incluso relajamos la dependencia del país con respecto a las importaciones. Ay, qué alivio, después de lo estresante que fue el año 2012, con sus pruebas de estrés al sistema financiero, sus temores por un rescate inminente y sus altas tensiones en los mercados financieros. Y por si todo eso no fuera suficiente, también nos dicen que nuestros desequilibrios externos están corrigiéndose, que las exportaciones van super bien y que la economía española nunca ha sido tan competitiva. Qué maravilla estamos presenciando! Esa tranquilidad externa nos da una paz interna tremenda, un tiempo para reflexionar y hacer planes para el futuro.
Y qué futuro nos espera si escuchamos las palabras de los Ministros de Guindos y Montoro en su presentación de las perspectivas económicas del gobierno !! Un cuadro macroeconómico muy prometedor, con el paro bajado ya a sólo un 25% en 2016. Quien sabe, quizás alcanzaremos el reto de un 20% llegado el 2020.
Pero a pesar de este alud de buenas noticias no puedo quitarme de encima una cierta e inquietante preocupación. ¿Eso de relajar los objetivos de déficit no implicará más deuda? ¿Quién la pagará? ¿Cómo? Según el FMI la deuda española puede llegar al 110% del PIB en el año 2018. Mejor cifra seguramente que la de Italia, que a esas alturas puede fácilmente haber atravesado el linde del 150%. Ahora empiezo a entender porque el plan del Banco Central de Japón resulta tan interesante. Quizás han inventado un sistema para no pagar la deuda nunca, por lo que esas preocupaciones mías no tendrían fundamento.
Pero si no es así, y los japoneses no consiguen alcanzar la velocidad de escape necesaria para hacer desaparecer su deuda, ¿que pasará luego con las primas de riesgo en los países del sur de Europa? Pero hombre, ¿qué dices? Eso no sería antes del año 2014 como muy pronto, y de esas cosas sólo se interesan los futurólogos. Que duerman tranquilos, que será….. será.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 5 de maig de 2013 en el suplement Dinero
Y qué futuro nos espera si escuchamos las palabras de los Ministros de Guindos y Montoro en su presentación de las perspectivas económicas del gobierno !! Un cuadro macroeconómico muy prometedor, con el paro bajado ya a sólo un 25% en 2016. Quien sabe, quizás alcanzaremos el reto de un 20% llegado el 2020.
Pero a pesar de este alud de buenas noticias no puedo quitarme de encima una cierta e inquietante preocupación. ¿Eso de relajar los objetivos de déficit no implicará más deuda? ¿Quién la pagará? ¿Cómo? Según el FMI la deuda española puede llegar al 110% del PIB en el año 2018. Mejor cifra seguramente que la de Italia, que a esas alturas puede fácilmente haber atravesado el linde del 150%. Ahora empiezo a entender porque el plan del Banco Central de Japón resulta tan interesante. Quizás han inventado un sistema para no pagar la deuda nunca, por lo que esas preocupaciones mías no tendrían fundamento.
Pero si no es así, y los japoneses no consiguen alcanzar la velocidad de escape necesaria para hacer desaparecer su deuda, ¿que pasará luego con las primas de riesgo en los países del sur de Europa? Pero hombre, ¿qué dices? Eso no sería antes del año 2014 como muy pronto, y de esas cosas sólo se interesan los futurólogos. Que duerman tranquilos, que será….. será.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 5 de maig de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 21 d’abril del 2013
El A-B-E de la Economía
Hay un nuevo fenómeno dando la vuelta a los mercados del mundo. Se llama “Abenomics” en referencia al nombre del primer ministro Japonés Shinzo Abe y la política que está implementando bajo su tutela el Banco de Japón. En las mismas palabras de Mariano Rajoy la semana pasada “El banco central de Japón acaba de tomar una decisión que es un cambio muy importante de sus políticas”. A continuación decía, “creo que en Europa, y entre todos, debemos plantearnos si el BCE debe tener las mismas competencias que todos los bancos centrales del mundo o las que tiene ahora. Habrá que hablar de este tema. Estamos en un momento decisivo”.
Pero ¿en que precisamente consiste este cambio importante que acaba de implementar el Banco de Japón? El país Asiático esta sufriendo un problema de caída de precios importante, es decir una deflación, desde hace casi veinte años. Hay un consenso creciente de que esta situación tiene como raíz el envejecimiento y la contracción de su fuerza laboral debido a la baja natalidad que ha experimentado el país durante décadas.
Esta caída de precios tiene consecuencias económicas importantes porque hace que la deuda suba como porcentaje del PIB. Entonces el Banco de Japón ha tomado la determinación de dar la vuelta a esta situación intentando producir un inflación anual de un 2%. La forma de conseguir este objetivo es imprimiendo dinero en suficiente cantidades como para bajar el valor del yen; no una sola vez pero continuadamente, año tras año.
Esta política es extremadamente peligrosa, como acaba de advertir el inversor multi millonario George Soros, debido a que puede generar la expectativa de los japoneses de la calle de una pérdida constante del valor de su dinero. Este hecho podría provocar una huida de dinero del país a un ritmo fuera de control, hundiendo totalmente la moneda. Como dice el primer ministro español, estamos delante de un momento decisivo en la historia moderna.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 21 de abril de 2013 en el suplement Dinero
Pero ¿en que precisamente consiste este cambio importante que acaba de implementar el Banco de Japón? El país Asiático esta sufriendo un problema de caída de precios importante, es decir una deflación, desde hace casi veinte años. Hay un consenso creciente de que esta situación tiene como raíz el envejecimiento y la contracción de su fuerza laboral debido a la baja natalidad que ha experimentado el país durante décadas.
Esta caída de precios tiene consecuencias económicas importantes porque hace que la deuda suba como porcentaje del PIB. Entonces el Banco de Japón ha tomado la determinación de dar la vuelta a esta situación intentando producir un inflación anual de un 2%. La forma de conseguir este objetivo es imprimiendo dinero en suficiente cantidades como para bajar el valor del yen; no una sola vez pero continuadamente, año tras año.
Esta política es extremadamente peligrosa, como acaba de advertir el inversor multi millonario George Soros, debido a que puede generar la expectativa de los japoneses de la calle de una pérdida constante del valor de su dinero. Este hecho podría provocar una huida de dinero del país a un ritmo fuera de control, hundiendo totalmente la moneda. Como dice el primer ministro español, estamos delante de un momento decisivo en la historia moderna.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 21 de abril de 2013 en el suplement Dinero
diumenge, 7 d’abril del 2013
La racionalidad de lo irracional
Esta semana el corresponsal del Financial Times, Wolfgang Munchau, ha dado lugar a lo que se puede caracterizar como un debate de mucho ruido y pocas nueces. Concretamente el periodista ha insinuado que el estado de salud del sistema financiero español no es del todo bueno. Eso en principio no tendría que haber provocado más respuesta que una muestra de no conformidad, pero ha ido más lejos y ha dicho que en los países del sur de Europa los impedimentos para una hipotética salida de la zona euro son "sorprendentemente" bajos, por lo que con el tiempo puede convertirse en algo "racional", desde el punto de vista económico, plantearse la salida de la zona euro.
Discrepo con Munchau, no por lo que ha dicho sobre el sistema bancario español, pero por su estimación del listón de dificultad que impone sobre las consecuencias de la salida. Creo que es evidente que España hoy en día no tendría los problemas que tiene si no hubiese adoptado nunca la moneda única. Pero de esto a decir que el coste de la salida no sería muy grande es un salto que va más allá de nuestra capacidad de cálculo. Sería algo así como decir: “ójala que no me hubiera casado con esta persona”, una vez ya estás casado. Peor aún si dicha persona tiene hijos, los cuales tenemos en el caso de la moneda única en forma de deudas compartidas. Así que de la misma manera que una persona no puede simplemente renunciar a la herencia de sus decisiones personales, los ciudadanos de un país no pueden desprenderse airosamente de las consecuencias de las decisiones de sus gobiernos.
La realidad es que nadie puede hacer el cálculo de coste real del hecho de deshacer el euro, por lo tanto sería un salto al vacío y sobretodo no sería una decisión basada en un cálculo racional.
Otra cuestión diferente sería la posibilidad de que un país tomara la decisión de salir del euro por razones irracionales, simplemente porque sus ciudadanos no pudieran más con los sacrificios que se les exigieran. Esto sí que lo vería factible, y mirando a países como Grecia o Italia pienso que los niveles de irracionalidad necesaria para dar este salto están cada día más presentes.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 7 de abril de 2013 en el suplement Dinero
Discrepo con Munchau, no por lo que ha dicho sobre el sistema bancario español, pero por su estimación del listón de dificultad que impone sobre las consecuencias de la salida. Creo que es evidente que España hoy en día no tendría los problemas que tiene si no hubiese adoptado nunca la moneda única. Pero de esto a decir que el coste de la salida no sería muy grande es un salto que va más allá de nuestra capacidad de cálculo. Sería algo así como decir: “ójala que no me hubiera casado con esta persona”, una vez ya estás casado. Peor aún si dicha persona tiene hijos, los cuales tenemos en el caso de la moneda única en forma de deudas compartidas. Así que de la misma manera que una persona no puede simplemente renunciar a la herencia de sus decisiones personales, los ciudadanos de un país no pueden desprenderse airosamente de las consecuencias de las decisiones de sus gobiernos.
La realidad es que nadie puede hacer el cálculo de coste real del hecho de deshacer el euro, por lo tanto sería un salto al vacío y sobretodo no sería una decisión basada en un cálculo racional.
Otra cuestión diferente sería la posibilidad de que un país tomara la decisión de salir del euro por razones irracionales, simplemente porque sus ciudadanos no pudieran más con los sacrificios que se les exigieran. Esto sí que lo vería factible, y mirando a países como Grecia o Italia pienso que los niveles de irracionalidad necesaria para dar este salto están cada día más presentes.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 7 de abril de 2013 en el suplement Dinero
dimarts, 26 de març del 2013
Nous Camins De L’Exili
La Marxa De Joves Cap A L’Estranger Esta A Punt De Convertir-se En El Problema Mes Important Que Enfronta El Pais
Què podria ser més evident? A Espanya hi ha uns 5 milions d’immigrants al mateix temps que el país té 5 milions d’aturats. Si la gent tendeix a marxar els números ens quadraran, veritat? Com en moltes coses a la vida, tot no és tan fàcil ni evident com sembla. La Terra gira al voltant del Sol, encara que per a la nostra percepció sembli a viceversa . És a dir, a vegades el sentit comú ens enganya, i sobretot en casos i situacions complexes.
El problema que pateixen les economies espanyola i catalana no es que hi ha un exces de gent, és que no generen llocs de treball. De fet, la tònica és més aviat cap a una destrucció contínua. La taxa d'atur entre els joves menors de 25 anys és al voltant d'un 55%, però la taxa dels que tenen entre 26 i 30 anys no és gaire millor.
Molts joves surten molt ben preparats del seus estudis universitaris cap a un mercat laboral quasi inexistent. És aleshores que han de decidir què fan: Marxen a altres països buscant una sortida laboral? Aquesta opció és la que cada vegada més joves hi opten. Per l'altra banda l'edat mitjana de la població catalana és cada vegada més gran, i per tant hi ha cada vegada més persones d'edats avançades que viuen soles a casa i necessiten una persona per atendre-les de manera permanent. Aleshores, arriben dones d’Amèrica Llatina per cobrir aquesta demanda de feina, per cert, una tasca que no és especialment ben remunerada.
Segons les xifres del Instituto Nacional de Estadística al final de 2012 el balanç de tots aquests moviments migratoris era un saldo negatiu d’unes 20.000 persones al mes. En un primer moment, aquesta xifra no sembla molt significativa, però representa un quart de milió de persones a l’any, o un milió cada quatre anys. I com he comentat anteriorment, la velocitat de sortida s’està accelerant.
Doncs, quines seran les conseqüències d'aquests moviments migratoris a llarg termini?. Per avaluar aquest tema, s’ha de tenir present tres factors: el creixement econòmic, les pensions i l'estoc d’habitatges. Durant els anys de bonança econòmica, entre 2000 i 2008, l'economia espanyola va créixer a un ritme al voltant d'un 4% anual. Però, durant aquests anys la població d'Espanya va augmentar uns sis milions de persones, i els llocs de treball reals al voltant d’ uns 2 milions. Mentrestant, la productivitat va créixer menys d'un 1% anual. Es a dir, la gran part d'aquesta taxa de creixement tant espectacular va venir a través d'un increment dramàtic i irrepetible de la força laboral. Sense aquest augment, la taxa de creixement del PIB hauria estat entre un 1% i un 2%.
Però, en aquests moments la població del país baixa, restant potencial a la taxa de creixement a llarg termini. I la força laboral, a mes a mes de baixar, esta envellint. Parlar d'un creixement mitjà de més d'un 1% en el futur, ara per ara, a mi em sembla un despropòsit. Però perquè aquest tema té tanta importància, no parlen molts ecologistes d’una societat de creixement zero?
Com sempre, tot no es tan fàcil. Potser les nostres societats han patit un excés de consum innecessari en l’ultima dècada, però en el pròxim futur hi ha unes necessitats bàsiques a les que hauríem d’atendre, i si volem fer les coses bé necessitarem creixement econòmic.
En primer lloc, s'ha de pensar en el sistema de pensions. Si avui dia el sistema ja és deficitari, el fet que cada vegada menys gent treballa i alhora que el numero de persones en edat de jubilació no deixa de créixer només faran que la situació empitjori, pintant un futur bastant negre . El mateix criteri es pot aplicar igualment al sistema sanitari. Sense creixement hi hauran retallades anual gairebé per sempre.
En segon lloc, cal fixar-nos en el gran estoc de pisos i cases no venudes que té tant Espanya com Catalunya. Si afegim la realitat que molts joves estan emigrant i per tant, la taxa de formació de llars esta en vies de baixar encara més del previst, des de un nivell que ja era prou escàs per la falta de natalitat.
Es per aquests motius diversos que dono tanta importància als fenòmens demogràfics, i per això crec que la sortida de joves cap a altres països és un dels problemes més greus que s’enfronta el nostre país en aquests moments (i deu n'hi do hi ha bastants). Un problema que hem de afrontar i solucionar, vull dir, si en un futur no tan llunyà volem viure en un país sostenible, un país amb futur.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de març de 2013 en el suplement Economia i Empresa
Què podria ser més evident? A Espanya hi ha uns 5 milions d’immigrants al mateix temps que el país té 5 milions d’aturats. Si la gent tendeix a marxar els números ens quadraran, veritat? Com en moltes coses a la vida, tot no és tan fàcil ni evident com sembla. La Terra gira al voltant del Sol, encara que per a la nostra percepció sembli a viceversa . És a dir, a vegades el sentit comú ens enganya, i sobretot en casos i situacions complexes.
El problema que pateixen les economies espanyola i catalana no es que hi ha un exces de gent, és que no generen llocs de treball. De fet, la tònica és més aviat cap a una destrucció contínua. La taxa d'atur entre els joves menors de 25 anys és al voltant d'un 55%, però la taxa dels que tenen entre 26 i 30 anys no és gaire millor.
Molts joves surten molt ben preparats del seus estudis universitaris cap a un mercat laboral quasi inexistent. És aleshores que han de decidir què fan: Marxen a altres països buscant una sortida laboral? Aquesta opció és la que cada vegada més joves hi opten. Per l'altra banda l'edat mitjana de la població catalana és cada vegada més gran, i per tant hi ha cada vegada més persones d'edats avançades que viuen soles a casa i necessiten una persona per atendre-les de manera permanent. Aleshores, arriben dones d’Amèrica Llatina per cobrir aquesta demanda de feina, per cert, una tasca que no és especialment ben remunerada.
Segons les xifres del Instituto Nacional de Estadística al final de 2012 el balanç de tots aquests moviments migratoris era un saldo negatiu d’unes 20.000 persones al mes. En un primer moment, aquesta xifra no sembla molt significativa, però representa un quart de milió de persones a l’any, o un milió cada quatre anys. I com he comentat anteriorment, la velocitat de sortida s’està accelerant.
Doncs, quines seran les conseqüències d'aquests moviments migratoris a llarg termini?. Per avaluar aquest tema, s’ha de tenir present tres factors: el creixement econòmic, les pensions i l'estoc d’habitatges. Durant els anys de bonança econòmica, entre 2000 i 2008, l'economia espanyola va créixer a un ritme al voltant d'un 4% anual. Però, durant aquests anys la població d'Espanya va augmentar uns sis milions de persones, i els llocs de treball reals al voltant d’ uns 2 milions. Mentrestant, la productivitat va créixer menys d'un 1% anual. Es a dir, la gran part d'aquesta taxa de creixement tant espectacular va venir a través d'un increment dramàtic i irrepetible de la força laboral. Sense aquest augment, la taxa de creixement del PIB hauria estat entre un 1% i un 2%.
Però, en aquests moments la població del país baixa, restant potencial a la taxa de creixement a llarg termini. I la força laboral, a mes a mes de baixar, esta envellint. Parlar d'un creixement mitjà de més d'un 1% en el futur, ara per ara, a mi em sembla un despropòsit. Però perquè aquest tema té tanta importància, no parlen molts ecologistes d’una societat de creixement zero?
Com sempre, tot no es tan fàcil. Potser les nostres societats han patit un excés de consum innecessari en l’ultima dècada, però en el pròxim futur hi ha unes necessitats bàsiques a les que hauríem d’atendre, i si volem fer les coses bé necessitarem creixement econòmic.
En primer lloc, s'ha de pensar en el sistema de pensions. Si avui dia el sistema ja és deficitari, el fet que cada vegada menys gent treballa i alhora que el numero de persones en edat de jubilació no deixa de créixer només faran que la situació empitjori, pintant un futur bastant negre . El mateix criteri es pot aplicar igualment al sistema sanitari. Sense creixement hi hauran retallades anual gairebé per sempre.
En segon lloc, cal fixar-nos en el gran estoc de pisos i cases no venudes que té tant Espanya com Catalunya. Si afegim la realitat que molts joves estan emigrant i per tant, la taxa de formació de llars esta en vies de baixar encara més del previst, des de un nivell que ja era prou escàs per la falta de natalitat.
Es per aquests motius diversos que dono tanta importància als fenòmens demogràfics, i per això crec que la sortida de joves cap a altres països és un dels problemes més greus que s’enfronta el nostre país en aquests moments (i deu n'hi do hi ha bastants). Un problema que hem de afrontar i solucionar, vull dir, si en un futur no tan llunyà volem viure en un país sostenible, un país amb futur.
L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de març de 2013 en el suplement Economia i Empresa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
